Centenari enric valor

dijous, de març 31, 2011

El mite dels països catalans


A la pagina de barcelona indymedia he trobat aquest article.No ve signat per ningu.
El article es interesant i pot motivar el debat.Conta com el nacionalisme romantic catalá inventa aquesta historia dels països catalans.Jo ja se que qualsevol nacionalisme te tota una mitologia darrere i davant.
Es una mica llarc pero espere que el pugau apreciar en el seu context.

“La unitat de tots el territoris de parla catalana seria més clara si hi hagués un terme que els englobés. Perquè els noms –ai!- fan la cosa”. (Joan Fuster, “Dolça Catalunya”, nº 43, 1970)

A la gent de la meva generació, fills del pujolisme i del Club Súper 3, la noció dels Països Catalans resulta quelcom normal i quotidià. Des de petitons, per tot arreu hem vist el mapa del nostre imperi perdut: a la televisió pública quan surt l’home del temps; o a l’escola, penjat de la paret de l‘aula; o als llibres de text de socials, història, llengua; o als concerts de Sau i a les samarretes d’Els Pets.

És un ingredient habitual de la papilla nacionalista que ens han fet empassar: gaudir de (extasiar-se amb) la visió del mapa dels Països Catalans… Catalunya, València, Balears, Rosselló, la Franja i la ciutat italiana de l’Alguer… i també un poble de Múrcia de 670 habitants que es diu Carxe, i també les Illes Medes, i les Illes Formigues a Palamós. Ay! L’imperi perdut! La Terra Promesa!!! La qual serà heretada per “l’ànima col·lectiva”, que va dir en Prat de la Riba, presumiblement després de fer ioga.

.

L’origen del mite

Tot i la nostra mil·lenària història, la primera vegada que trobem escrit els termes Països Catalans o Catalunya Gran fou a finals del s. XIX, en el context del naixement del nacionalisme català i de la seva inseparable historiografia romàntica. Des de bon començament, amb aquells termes es vol descriure no només un fet cultural i lingüístic (“terres de llengua catalana”, de forma similar als francesos amb la seva Francofonia), sinó un projecte polític que aglutinaria aquelles terres. Així, per exemple, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí feia referència a la “simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals”. O el mateix Prat de la Riba, quan escriu “la llengua és la Pàtria”, a La Nacionalitat Catalana (1906).

El terme es va recuperar als anys 30 del segle XX. Així, el maig de 1934 trobem el manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”, signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… Hi podem llegir: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…). L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb els temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de forma ha procurat –i procura encara-, per tots els mitjans, fomentar i accentuar la divergència entre els Països Catalans”. A més, a aquesta dècada, es concreta com a projecte polític tal i com observem en els programes d’alguns partits (Unió Democràtica) i en alguns escriptors (J. Carbonell i Gener).

Malgrat aquests antecedents, el mite pròpiament dit neix als anys 60 del segle XX en el context de la (virtual) oposició al franquisme per part del nacionalisme català:

Primer, trobem la tasca de reidentificació “nacional”, en el context dit de lluita antifranquista, engegada per un grup d’intel·lectuals nacionalistes, com ara Max Cahner i Joan Fuster, i finançada per Òmnium Cultural. Es tracta d’un projecte de construcció identitari basat en la llengua catalana com a pal de paller d’aquesta identitat.

Segon, a aquest projecte identitari li hem de posar un nom. Joan Fuster, al seu conegut opuscle “Qüestió de noms” (1962), recupera aquella terminologia decimonònica que hem vist als antecedents.

Tercer, ara que ja tenim nom, hem de començar a definir el contingut i significat d’aquest nom. Aquí trobem, primer, el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) que el defineix, al seu Manifest, com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”. Immediatament, aquesta comunitat de cultura esdevé projecte polític a molts programes electorals de partits els quals, fins i tot, ens governen.

En definitiva, és a les darreres dècades del franquisme (anys 60-70) quan neix -impulsat per alguns intel·lectuals burgesos- un projecte reidentitari-lingüístic, d’arrel nacionalista català, al qual se li cerca un nom per a, després, definir i donar forma al concepte. Un cop definit, és el moment d’intentar fer realitat el mite de País: cal engegar el projecte d’uns Països Catalans.

.

La definició del mite

Hem vist com el “Manifest de la cultura catalana” (1977) definia els “Països Catalans” segons aquests quatre següents: a) comunitat de cultura; b) base història de més de mil anys; c) homogènia i específica; d) conscient de ser-ho i voluntat de continuar. Podem fer els comentaris següents:

.

a) Comunitat de cultura:

Llengua i Pàtria són elements inseparables en el nacionalisme català: ho hem vist amb Prat de la Riba, quan va escriure “la llengua és la Pàtria” a La Nacionalitat Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i d’altres intel·lectuals firmants del manifest de 1934 “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria” amb el paràgraf ja citat, que comença dient: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)”.

A més, esdevé projecte polític a programes electorals de diversos partits, com ara la UDC dels anys 30, o actualment a partits que ens han governat fa poc com ERC, el qual afirma que “la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat” (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993).

Trobem declaracions similars a d’altres partits i coalicions, com ara les CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, i fan pedagogia popular d’aquest projecte polític tot coregent eslògans com ara “sense València no hi ha independència”, o “Volem, volem, volem independència, volem Països Catalans”.

Per tant, podem afirmar sense equivocar-nos que el concepte “Països Catalans” transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític.

.

b) Base històrica:

“Més de mil anys d’història tenen els Països Catalans”, diuen aquests intel·lectuals nacionalistes el quals acaben de definir un projecte teòric i que ara es disposen a fer-lo realitat. És un exemple d’historiografia romàntica en ple segle XX, tot el contrari de la historiografia científica . I també un anacronisme: llegir la història amb les ulleres nacionalistes contemporànies que acaben de fabricar.

Els “Països Catalans” no han existit mai com a subjecte polític. Es refereixen a la Corona d’Aragó, però això és una cosa ben diferent: és el conjunt de regnes que van estar sotmesos al Rei d’Aragó, entre els segles XII i XV, on trobem no només el territoris de llengua catalana, sinó també altres regnes com ara la pròpia Aragó, València parcialment, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. És a dir, no és la llengua l’eix vertebrador de la Corona d’Aragó sinó la submissió a la jurisdicció d’un Rei, criteri propi de l’Edat Mitjana, la qual hem de llegir amb els seus propis ulls –i no pas amb els nostres criteris contemporanis– si no volem caure en anacronisme.

Però més important em sembla la auto-identitat que tenien els habitants del Principat, la qual era marcadament hispànica. Es sentien hereus de la hispània romana i visigoda, i havien anomenat, segles enrere, el seu bressol com a “Marca Hispànica”, no pas catalana. Aquesta identitat profundament hispànica la trobem en Jaume I el Conqueridor, on podem llegir a la seva Crònica, tot referint-se al seu pare, que «el Nostre pare el rei Pere va ser el més franc de quants va haver a Espanya» (Crònica, 6). Parlant del noble català Guillem de Cervera diu que era «d’aquells més savis homes d’Espanya» (34). Es refereix a les seves forces militars com «les forces de les millors d’Espanya» (21). En un altre capítol (el 392) diu que Catalunya «es el millor regne d’Espanya» y «la més honrada terra d’Espanya». En repetides ocasions es refereix Jaume I als «cinc regnes d’Espanya», es a dir, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal.

El mateix podem llegir a la Crònica de Bernat Desclot, quan narra un viatge del Comte de Barcelona a Alemanya per tal d’entrevistar-se amb l’Emperador. Es presenta tot dient: «Senyor, jo soc un cavaller d’Espanya». I es presenta a l’Emperadriu dient: «Jo sóc un Comte d’Espanya a qui diuen el Comte de Barcelona». L’Emperador diu al seu seguici: «… han vingut dos cavallers d’Espanya, de la terra de Catalunya» (Desclot, Cap. VIII). [Textos extrets de Marcel Capdeferro, “Otra Historia de Cataluña”].

I és que Catalunya ja tenia identitat pròpia molt abans de què nasqués el nacionalisme al s.XIX, i abans de què es dibuixés cap projecte identitari basat en la llengua com a pal de paller d’aquesta identitat. La identitat mil·lenària catalana troba el seu origen en el procés de reunificació i reconquesta peninsular medieval, corrent històrica marcadament hispànica. Que Wifré el Pilós visqués a la “Marca Hispànica”, no pas catalana, és significatiu. I que Jaume I s’autodefinís a les seves Cròniques com a un dels cinc reis d’Espanya, juntament amb Lleó, Castella, Navarra i Portugal, és determinant.

.

c) Homogènia i específica:

Emprar aquests dos adjectius el 1977, podria semblar la manifestació d’un desig i no pas la descripció d’un fet. Però llegit amb els ulls del 2011, això és la constatació de l’error nacionalista: avui, hem vist caure molts dels “fets diferencials” que ens eren específics i que ens homogeneïtzaven a tots plegats com a membres de la mateixa tribu. Els catalans no som ni més honrats ni més nets que els de la Meseta (aquí la corrupció també és possible), ni més llestos, ni més alts. Demografia, geopolítica, globalització, multiculturalitat, són reptes homogenis… però de la aldea global.

L’únic fet homogeni i específic el trobem, no als Països Catalans, sinó al Principat i a les Províncies Vasques: l’existència comuna d’un nacionalisme identitari, autodestructiu i empobridor, que renega dels seus orígens històrics, i que ha trobat en l’odi a Espanya l’únic combustible per anar empenyent els dies, justificar el cul a les poltrones, i malversar impunement sota l’ombra de la senyera.

.

d) Conscients de ser-ho, i voluntat de permanència en el futur:

Ni som ni volem ser. Trenta anys després del Manifest, queda clar que els andorrans volen ser andorrans, i que ni valencians, ni illencs, ni algueresos ni rossellonesos, volen ser catalans. Els habitants de Carxe, a Múrcia, tampoc. Perquè no ho són, i no ho han estat mai de catalans –excepció feta del rossellonesos-.

Marc Prenafeta explicava que a l’Alguer, durant els actes commemoratius del cinquentenari de “lo retrobament” entre Catalunya i l’Alguer, es parlava català barceloní i poc alguerès. No hi eren les autoritats alguereses, sinó només les de la Generalitat, que van anar tots plegats a l’Alguer un cap de setmana a fer discursos inacabables sobre l’Alguer i Catalunya, presentacions de llibres, degustacions gastronòmiques, regates esportives… finançat tot per la Generalitat, és clar. Com un cap de setmana a una masia rural amb els amics, però gratis i amb nivell.

També observem indiferència a la Catalunya Nord, on tot i les nombroses associacions civils procatalanes, el suport social és quasi residual: a darreres eleccions, hem vist com el candidat de Convergència al Rosselló, Jordi Vera, ha estat el menys votat al seu cantó, amb només 93 vots! Els guanyadors, la UPM de Sarkozy i el FN de Le Pen.

A València trobem, més que indiferència, resistència i antipatia envers el projecte dels Països Catalans, no només entre les classes populars sinó també entre les dirigents, tot i les quantioses subvencions que la Generalitat catalana atorga al projecte (Eliseu Climent i muller).

I es que això dels Països Catalans és “tot per als Països Catalans, però sense els Països Catalans”: un projecte impulsat per l’élite nacionalista del Principat, que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, alguereses, etc.



Conclusió

A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel·lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster.

Tot cercant un nom per al projecte, troben el terme “Països Catalans” (Joan Fuster, “Qüestió de noms”, 1962), emprat per primera vegada a finals del XIX.

Un cop trobat el nom, han de definir i donar forma al concepte, la qual cosa fan al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Manifest del qual defineix els Països Catalans com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”.

Finalment, un cop tenim nom i l’hem definit, arriba l’hora de fer realitat el mite de País: és el moment d’engegar el projecte d’uns Països Catalans, la qual cosa succeeix a partir d’aquell Congrés de 1977.

En la seva execució, el projecte ha estat rebut amb indiferència o inclús –com és el cas de València- amb resistència i antipatia. I és que es tracta d’un projecte ideat per les élites del Principat, però que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, mallorquines, etc, com ha quedat palès trenta anys més tard. “Tot per els Països Catalans, però sense els Països Catalans”.

I és que el projecte pateix defectes estructurals: en primer lloc, els impulsors han confós el fet cultural i lingüístic amb la organització política, la qual cosa no és culpa d’ells, sinó que ve d’antic: ja Prat de la Riba va dir que “la llengua és la Pàtria”, ergo si parlem la mateixa llengua des de Salses fins a Guardamar, doncs és difícil superar aquella confusió. En segon lloc, han substituït la identitat catalana mil·lenària –de profunda empremta hispànica- per la lingüística, la qual cosa tampoc ajuda a superar la confusió esmentada. Finalment, la història no els dona la raó: valencians i mallorquins, majoritàriament, ni son ni volen ser catalans, perquè no ho han estat mai: la Corona d’Aragó era un altre cosa, tot i que els impulsors del projecte alegin a Jaume I com a pare espiritual d’un projecte que s’han inventat ells.

Recomanacions:

VARGAS RUBIO, Rodolfo: “El mito de los “países catalanes”: un jacobinismo a escala regional“, en elmanifiesto.com, 19 de septiembre de 2007

CIURANA ROMAN, Pere: “Països Catalans: història d’un concepte que no té origen”, al blog Dices tú, 30 de gener de 2011

JAVI HISPÁNICO (pseudònim): “Origen del nacionalismo catalán”, en el blog El Principat de Catalunya, 1 de marzo de 2011

dimecres, de març 30, 2011

Com desfer un barri


No fa ni dos setmanes que el barri del partidor estaba de festa.
Es cremava una falla, es menjava paella i molts aliments al aire lliure, els xiquets jugaven i el bon rollo s'habia apoderat d'aquest barri tan bonic.
I de sobte un dia va una pedra enorme i.....pummmmm!! cau damunt de un cotxe aparcat en un solar del carrer sant bonabentura.Els veins i veines espantats, el policies acordonant la zona per previndre que no caiga la pedra damunt de alguna persona o regidor.
I un munt de preguntes per respondre.
Perque a caigut aquella pedra?
El ajuntament te alguna responsabilitat en aquestes coses?
Perque recorden a santa barbara quant trona?
Aixi va el centre d'alcoi ple de cases tombades, solars buits i perillosos, tot tipus de dilicuencia i especuladors amb molt poca vergonya!!

dissabte, de març 26, 2011

Lo del autobus te guasa!!


-A vore, de que estavem parlant?
-Anaves a contar-me el lio de ta mare amb el nou bono del autobus d'alcoi.
-Vale, pero vull fer una previa, d'acord?
-Si, vinga.
Et conte la historia.
Fa molts anys a alcoi gobernava la esquerra en una coalició en la que estaven el psoe, esquerra unida i nova esquerra.Era a principis de legislatura i van aprovar amb el vot critic de esquerra unida la privatització del servei municipal de autobusos.
Cal dir que la gent del sindicat CCOO no va posar moltes critiques a pesar de que anys abans va fer moltes propostes per millorar el servei que per diversos motius foren desestimades per el ajuntament.
En la privatització hi havia nombroses promeses de millora del servei de autobusos.
Es plantejava modernitzar la flota de autobusos, fer-los accesibles per a persones amb minusvalies, acurtar els temps de recorregut, fer un nou bono del autobus, possar panell electronics a les parades que anunciaren el temps que faltava per arribar el proper autobus, i una comarcalització del servei en el que puguera agafar-se una linea que anara fins a cocentaina i muro i un altra que anara fins a ibi i castalla.
Per començar per el final.
El invent de comarcalitzar la linea de cocentaina-muro fent-la passar per tot alcoi fou un enorme fracas, els autobusos que circulen per la ciutat son dificilment accesibles i amb una certa antiguetat.
I ara tenim en marxa molts anys despres la promesa de posar en funcionament la tarjeta de viatge nova i els futurs panells elctornics.
La privatització prometia augmentar el nombre de passatgers i el que ha fet ha estat tot el contrari.
La possada en marxa de la nova targeta (ara conte lo de ma mare) esta siguent prou dificultosa en els formats destinats per a jubilats i estudiants.
Aquestes targetes son personals i a mes del nom del titular de la mateixa porten una foto.
Per aconseguir la targeta has de anar al ajuntament amb una foto, el carnet de pensionista que fa el ajuntament d'alcoi i una fotocopia del dni.
Ma mare per motius diversos no tenia el carnet de pensionista del ajuntament.Pensava que amb el dni acreditant la seva edat ja hi habia de sobra.Pero el amable funcionari li va dir que no podia ser.Aixi que va tenir que anar a serveis socials del ajuntament en el cami per fer-se aquest carnet.Despres tornar al ajuntament on li han dit que en el plaç de uns dos mesos tindran fet la targeta del bus.Dos mesos!! Pero que s'han cregut aquesta gent?
I perque aquestes feines no les fa la empresa concesionaria del servei?
No era el objectiu de la privatització del bus millorar la qualitat del servei?
Estem pitjor que abans i cal recodar que el deficit sempre el paga el ajuntament.
Aixi jo tambe monte un negoci de autobusos!!

divendres, de març 25, 2011

Sedano o "la decada prodigiosa"


Anem per feina.
Un dia vaig escoltar a radio alcoy unes declaracions del alcalde d'alcoi, jorge sedano, en les que diu que alcoi ha viscut a la darrera decada la seva "decada prodigiosa" amb el mandat del partit popular.
Intentare vore la broma amb objectivitat i perspectiva.
Es veritat que en algunes coses alcoi esta millor que fa una decada.
Alcoi hui te una serie de infrastructures que no tenia:
El teatre calderon ( a pesar dels nombrosos sobrecostes de la obra)
El CADA.
La llum de les imatges.
El nou col·legi Miguel Hernandez.(que unifica els dos col·legis i acaba amb una demanda que portava molts anys)
La escola d'art.( on estava el col·legi Verge dels lliris)
Les ampliacions del hospital.( algunes d'aquestes ampliacions encara estan per perfilar)
La formulació de una mancomunitat de ajuntaments. ( encara que jo no apostaria ni un euro)
El final o quasi el final de les obres de la autovia.
I ara toca mirar tot allo que el gobern de sedano te com a deficit en la seva gestió:
La poca o nula relació amb la generalitat valenciana (per questions internes del pp)
El encabotament amb els desastres urbanistics com la rosaleda, el hotel a la font roja, el camp de golf, serelles, el poligon de la canal, etc.Han costat molts diners en adovacats i no han acabat de rematar ninguno ( alguno si, es diu la estambrera, menudo timo)
Molt poca iniciativa en politica industrial i turistica.La poca gent amb idees que hi ha alcoi han marxat a barcelona i a qualsevol lloc que no siga alcoi.Tenim un perdua enorme de coneixement que podria i deuria ser important en un moment de crisi.
Com a la resta del pais, la contratació publica es fosca, molt fosca i clientelista.Han omplert de amiguets i asesors la administració.
No tenim com a poble a aquestes hores ni idea del que passara en el futur amb el sistema de recollida de residus de la ciutat.Recordeu que portem la brossa a xixona al seu abocador i que aquest esta a punt de tancar.El exemple de napols deuria de ser important.
Tampoc tenim cap model de movilitat.No hem aprofitat la ocasió de no tenir la carretera pasant pel mig de la ciutat per a fer reformes que ajuden a les persones a poder gaudir de la ciutat sense el perill dels cotxes.
Culturalment han deixat morir lentament la mostra de teatre i s'ha demostrat que la privatització dels teatres no ha millorat el seu funcionament.Mes clientelisme!
Es nota que no soc objectiu.Tinc una opinió bastant negativa del balanç de gestió del pp en la darrera decada.No soc gens optimista de un canvi.Els partits politics de la oposició no tenen voluntant suficient i a la societat se la veu dormida.
Nomes es pot propiciar un canvi desde els col·lectius socials i desde la participació i implicació de les dones i els homes del nostre poble.
No demane res jo!.Quasi una revolució social que puga treure a alcoi d'aquest moment tan desastros.

dijous, de març 24, 2011

mes videos, ara toca el bloc

Vinga, mes videos electorals, alegria!!
Com que ja he possat a parir a psoe i esquerra unida hui toca al bloc.
Ja se que aquest video va apareixer fa setmanes.
En el video apareix el candidat rafel carbonell amb un lema curios:"Fiat de mi".
A falta de idees i projectes la politica s'ha convertit en un concurs de popularitat.No importa res mes.
Perque hem ens hem de fiar de carbonell?
Perque jugueu de manera tan abstracta?
De debo penseu que podeu guanyar aquest partit sense jugar?

dimecres, de març 23, 2011

Videos electorals, oh my god!

Ja tenim un video electoral de esquerra unida.
Nomes un detall.
Perque Melines fa el paperet de feminista dins de la coalició?
No habiem dit que el tema de la divisió de papers i rols condicionats per el sexe es negatiu?
Durant els darrers anys que ha fet esquerra unida per acabar amb la discriminació de la dona a la festa? Res.Fum, fum, fum.
Molt bones intencions pero poca cosa mes.
Ja m'agradaria que tot fos diferent.

diumenge, de març 20, 2011

Les falles del partidor

Aquest any entre pitos i flautes el desti m'ha portat fora d'alcoi en aquestos dies i no he pogut acostar-me a vore les falles del partidor.Gracies a deu he trobat aquest video en pagina66 i mes o menys hem faig una idea de com ha anat la historia.Supose que com sempre.Les festes son sempre divertides i ens lleven el nuvol de la tristor del damunt.Al video veig a personetes que conec i aprecie i m'alegre molt de la bona marxa de la festa de les falles.
Em fa molta pena com esta el barri.
Aquest any sere bona persona i no soltare cap sermó sobre com funciona el col·lectiu veinal i tal i pascual.Note com em faig major i crec que tinc tendencia a repetir-me.A mes a mes tot açó de la rehabilitació del barri te mala pinta.
Bona sort amics del barri i que el any que vinent les festes siguen millor i mes xules, en sortirem guanyant tots i totes.

dijous, de març 17, 2011

Campanya electoral.Els cartellets


Ja estem en campanya electoral.
Paciencia.Molta paciencia.
El PSOE ja s'ha gastat uns quants xavos en cartellets electorals basicament per presentar al seu candidat, toni frances, que sembla que no el coneix massa gent.Amb 4 anys de oposició la gent deu de ser molt tonta per coneixer a aquest senyor.
El primer cartell que portava per lema "Ara toca frances" va dur tot un seguit de acudits per alcoi i fins i tot la mateixa direcció del partit socialista va vore que no van estar molt afortunats.
Un segon cartell porta un lema mes fotut i diu: "Persones com tu" i en un segon plano diu que volen tornar a alcoi al "lloc que es mereix".
Dos coses: Que cony vol dir que el senyor Frances es una persona com jo? vol dir que es un extraterrestre?
Que vol dir allo de portar a alcoi al lloc que es mereix?
Hi ha alguna mesura en la que es diu on mereixem i on no mereixem estar els alcoians?
Perque parla de manera tan abstracta aquesta gent?
Parlen aixi perque volen que la gent vote amb el cor i no pense massa.Si pensen es donen compte de que el discurs del psoe i del pp son molt semblants.
Capitol apart mereixen algunes promeses del candidat Frances.
La promesa de formular un defensor del ciutadà i de un telefon de atenció no se si hem preocupa, m'alegra o em fa risa.No es diu en la nota informativa com funcionara i com es reglamentara.Nomes es fum, fum, fum....
Per ara hi ha un reglament de participació ciutadana que no han fet cumplir.
Jo humildment cumpliria primer aquest reglament i despres ja vorem si hi ha diners i ganes de fer algo

dimecres, de març 09, 2011

ovidi montllor o patir alcoiania

Demà ja sabeu es dia de sant ovidi martir.
Ja fa molt temps va faltar el amic, el paisà, el cantant, ovidi montllor i mengual.
De la mateixa forma que molta gent deia que va estar present a la revolta del maig del 68 a paris hi ha molta gent que diu que coneixia un monto al ovidi, que van anar al seus primers concerts, que van pendre junts algun gotet i que fins i tot van anar al mitic concert del teatre calderon en el que li feien homenatge en vida.
Be.Paciencia.
El pobre ovidi va tenir una vida dificil en la que no va ser massa estimat per la gent del seu poble i per aixó vivia a barcelona.
La transició democratica va ser fet a base de oblits i estorbaba als nous amos.
En tot cas com animalet de alcoi que soc tambe aquest any tornare a treure en processó a ovidi montllor i a lloar les seves virtuts, que farem, soc dimoni i alcoià, redeu!!!

dissabte, de març 05, 2011

mai oblidem

La movilitat o com viure sense cotxe


Entre les noticies pre-electorals ha aparegut una dada important a alcoi i es la seguent:
El segon impost en importancia darrere del IBI (impost de bens inmobles) es el de circulació.
No es cap sorpresa.Quasi tothom a alcoi te com a minim un cotxe i en algunes cases mes.
I es per aquest motiu que qualsevol esdeviniment ciutadà te la carrega de buscar un espai enorme per a que estacionen els nombrosos vehicles de la ciutat.
El any passat una de les nevades va caure a prop del cap de setmana i va fer que tota una tropa de alcoianets desitgosos de xafar neu agafaren el cotxe i colapsaren la carretera que va fins a la font roja i sant anoni.
Al nostre poble els conductors fan quasi tot el que els hi dona la gana.
Aparquen en llocs no permesos (pasos de peatons, damunt de les voreres, en espais per a minusvalits, etc.) no respecten els passos de peatons ni cap senyal i en molts casos van a velolicitas exagerades.
Totes aquestes infraccions les fan amb la connivencia de la policia local a la que obliguen a mantindre un silenci.
Peatons, ciclistes, persones majors o amb movilitat reduida som les victimes d'aquesta manera tan bestia de ordenar la ciutat.
Sobre aquest tema no diuen res ni el gobern municipal (son de dretes i es dona per suposat) ni la esquerra, ni el mon ecologista (que esta ficat en altres baralles)
Com es pot parlar de una ciutat digna en la que atropellen diariament els drets de les persones per un interes monetari que dona privilegis als conductors de cotxes?