L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló i Salvador moria assassinat per un grup de feixistes a la vila valenciana de Montanejos. Com tants militants independentistes i d’esquerres als Països Catalans, Guillem havia patit la coacció sistemàtica per part de la ultradreta més rància en connivència amb els estats ocupants. Com tants, decidí afrontar les circumstàncies socials i nacionals adverses amb la lluita transformadora, constructiva i coherent. La diferència, però, va ser que en aquell cas les pressions i l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme el va portar a una mort dramàtica que sacsejà les consciències de la societat catalana.
La complicitat de la “justícia” i dels partits governants en el moment, PSOE i PP, es mostrà amb tota la seua naturalesa grotesca i odiosa.
Amb l’habilitat característica de les consciències conformistes occidentals la majoria ha anat oblidant aquell succés condemnant-lo a l’ostracisme del calaix de les anècdotes desagradables. El silenci ofensivament taciturn dels mitjans envers la impunitat de què gaudeixen els assassins del Guillem, que fins i tot s’han arribat a presentar en unes eleccions, en contrast amb la repressió constant i desmesurada contra l’independentisme revolucionari és una mostra evident del fet que la suposada normalització política al nostre país, no pot considerar-se cosa semblant: la sacralitzada transició als territoris catalans sota domini espanyol no deixa de ser res més que una suavització de l’estat d’excepció permanent en què ens veiem sumides.
15 anys després, no podem dir que el feixisme, que el neonazisme torna: el feixisme mai ha marxat, s’ha adaptat simplement a les circumstàncies, ha anat prenent o perdent embranzida segons el context.
En una situació política pràcticament idèntica, amb PSOE i PP al capdavant, el País Valencià és escenari diàriament d’intimidacions i atacs –com els ocorreguts darrerament a Castelló de la Plana- de consentiment, complicitat i impunitat de criminalització cap a les idees independentistes i cap a la vertadera esquerra. Els escamots de fanàtics ultradretans aprofiten una situació social complexa marcada per les problemàtiques de la immigració per fer la feina bruta als carrers. La feina bruta d’una classe política que no es molesta a ocultar o dissimular el seu odi cap a tot allò que sone a català o subversiu.
A la Catalunya Nord, l’ultranacionalisme xenòfob del Front National pren característiques tràgiques. Al Principat i les Illes som espectadors de l’auge del discurs racista i totalitari d’organitzacions que s’autoproclamen independentistes catalanes.
La democràcia liberal permet i promou aquests moviments descaradament antidemocràtics i els utilitza com a defensa preservadora del règim socioeconòmic imperant.
Cal que tinguem ben present que només amb un canvi estructural, revolucionari i trencador podrem acabar amb aquest càncer, amb aquesta amenaça irracional vers el gènere humà; la xacra feixista només té sentit en un context d’explotació i opressió i el nostre deure és aturar-la: ja siga espanyola, francesa o catalana. No consentirem cap més atac.
Avui tenim ben clar que el millor homenatge al nostre company és la victòria, la victòria de la revolució independentista. I ho sabem, perquè avui totes i tots som Guillem. 15 anys després ni oblidem ni perdonem. Cap agressió sense resposta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada