Avui fa una setmana, la meva mare va morir a l'Hospital de Mollet del Vallès. No va ser l'artrosi que la tenia en una cadira de rodes des de fa mesos, ni una hèrnia que tenia a la panxa des de fa anys. Va morir de sèpsia per staphilococus aureus. Perquè m'entenguin tots, un dels bacteris, que cada vegada mes es passegen pels nostres hospitals (el més virulent), i que els nostres governants no destinen prou diners per minimitzar els riscos, tan sols minimitzen les despeses.
Se que no tinc espai per dir-vos tot el que sento, però deixeu-me dir als nostres polítics, que gràcies al sacrifici de la generació de la meva mare (85 anys), avui som on som. Jo, os creia a molts de vosaltres, quan als anys 60-70 els universitaris, a Mollet i en reunions clandestines, ens demanaven unitat en la lluita contra el dictador. Avui no crec en cap, aixequi la bandera que aixequi. Mentre vosaltres esteu darrera d'una taula, amb les vostres lluites particulars, la nostra sanitat, l'ensenyament, serveis socials, transports, etc, després de ser capdavanters, ara som a la cua de l'estat. I tinc al davant el certificat de defunció de la mare, escrit en una llengua que respecto, però que no reconec com a meva.
Deixeu-me dir que, des del Dijous dia 10, fins que va morir, ni va ser aïllada, (pel seu costat varen passar quatre malaltes mes) ni tan sols en les seves últimes hores de la seva agonia, varem tenir una habitació per acompanyar-la en la intimitat. No puc callar, ja n'hi ha prou!
Llançà, 21 de Juliol de 2.008
Teresa Riera
1 comentari:
Ja veus Dimoni Alcoià, tan es ser Català del Sud com del Nord, estem atrapats en una espiral pera culpa de l'Estat Espanyol i per Polítics ineptes com els que tenim ací, al Principat. Cada dia 9 de cada mes, a les 9 h. de la vesprà, concentració als ajuntaments per demanar que ens tornin el que es nostre. Passa-ho.
Publica un comentari a l'entrada