Article de wilfredo espinosa,
Catalunya no és nacionalista
Catalunya no és nacionalista. Pot arribar a ser-ho, però ara com ara no ho és. Ho diuen les enquestes. Ho demostren els resultats electorals. Es respira en l’ambient del carrer, on la meitat de la població no és d’origen català.
Que arribi a ser-ho algun dia (nacionalista i separatista) és una possibilitat, encara que remota. N’hi ha molts que s’esforcen, conscientment, des de dins, perquè arribi aquest dia, i estan en el seu dret. I també n’hi ha molts que, inconscientment, s’esforcen per a aconseguir-ho des de fora, equivocadament. Els de dins –amb proselitisme i radicalitzant les coses–, amb plena voluntat, hàbilment i convençuts de la bonesa del seu objectiu. Els de fora –volent evitar-ho i magnificant el que és anecdòtic–, generalment per desconeixement, per estupidesa o per manca d’intel·ligència. Entre els uns i els altres, aquest dia podria arribar; és clar que sí.
Els actors de tant d’entossudiment i esforç es troben principalment en la política professional i en alguns mitjans de comunicació. No tant en l’anomenada societat civil, en la ciutadania normal. Els veritables actors són els activistes fonamentalistes de l’un i l’altre cantó. La societat, naturalment, se sent influenciada i se’n ressent. I llavors, si ningú no posa els punts sobre les is, si ningú no parla clar i net, l’ambient creat per aquells actors minoritaris s’expandeix i sembla generalitzat. Les minories es manifesten, falsament, com majories, que ara per ara no ho són.
La radicalització d’alguns polítics i d’alguns mitjans de comunicació, de Catalunya i de fora, amb intencions radicalment contràries i mètodes semblants, engendren i alimenten el victimisme, que és el gran adob per als nacionalismes, tant el català (o basc) com l’espanyol. Sentir-se ignorat, incomprès, discriminat, ofès, perjudicat o agredit es troba en la base del distanciament, del desafecte, de l’enemistat i de l’enfrontament. I això ha ocorregut (històricament) i ocorre ara tant a Catalunya respecte a Espanya com en la resta d’Espanya respecte a Catalunya, principalment per obra i gràcia d’aquells actors polítics i mediàtics, que no sempre compleixen bé la seva funció, representant uns, o reflectint els altres, la voluntat i la realitat tal com són, enlloc d’entossudir-se que aquestes siguin cóm ells volen.
Però la societat és més moderada i convivencial a tot arreu. És una minoria, que pugna per manipular-la a favor seu, a favor dels seus interessos partidistes, polítics o econòmics, els que ho enreden. El president del Consell Assessor de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i ex conseller del govern de Jordi Pujol, Josep Maria Cullell, afirma que ni tan sols la majoria de catalanistes són nacionalistes, per la qual cosa, si CiU vol tornar a governar la casa comuna o casa gran del catalanisme, cosa que somia Artur Mas, «no pot ser independentista», ja que CiU va governar perquè estava clarament en una posició moderada i centrista. «Convergència ha de tenir un programa que connecti amb la gran majoria de la societat, que no és nacionalista; ha de fugir de l’essencialisme.»
Res de nou, però no és freqüent que càrrecs destacats i amb un historial polític de pes a Catalunya es pronunciïn tan clarament sobre els límits del nacionalisme català. Aquest realisme pot ajudar molt a desinflar els fantasmes que s’apareixen als apòstols del nacionalisme espanyol. La societat, per sort, està per sobre dels ismes polítics i mediàtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada