Article de nuria fuster, filla del expresident de la unesco alcoi pep fuster sobre la polemica de la censura de la unesco.
Escric des de la distància indignada per la informació que he rebut via mail sobre la “censura” que se li acusa al Club d’Amics de la UNESCO. M’agradaria dirigir aquest article a Josep Lluís Seguí, comissari de l’exposició com a responsable d’haver llançat un projectil mediàtic contra una entitat que porta més de 40 anys lluitant a favor dels drets humans, de la llibertat d’expressió, etcètera.
Amics de la UNESCO ha albergat i recolzat en aquest temps associacions feministes, ha organitzat actes contra la violència de gènere, i ha posat una sala d’exposicions a l’abast dels ciutadans, amb l’esforç diari de persones que mai han cobrat un cèntim pel seu treball. Creien i creuen que la cultura és necessària per a enriquir un poble.
Ho dic així perquè he viscut durant anys el retràs d’un pare a l’hora de sopar perquè després d’estar vuit hores al treball dedicava dos hores més al dia per creença i fe cega en el Club d’Amics de la UNESCO. Conec de molt a prop l’associació i sé que MAI censurarien una cosa així.
No estem parlant d’una sala professional, on hi ha un segur de les obres o on seria molt estrany que hagués passat una cosa així, no estem parlant del MOMA, sinó d’una sala multidisciplinar d’una associació humil.
Crec que Josep Lluís Seguí no ha sabut ser ni bon periodista, al menys els periodistes contrasten els fets, ni bon comissari, clausurar una exposició solament per trobar-se tres obres despenjades i recolzades en una cadira, una amb el vidre trencat.
No puc suportar, ni el meu fetge tampoc, llegir tota la sèrie de cartes de recolzament que se li han enviat al comissari, derivant la suposada “censura” en acusacions desproporcionades. Crec que la gent, començant pel comissari, hauríeu de fer un pensament sobre la facilitat que tenen en teclejar paraules “de moda”.
M’entristeix veure com el propi públic pel qual tanta gent ha lluitat construint un Club UNESCO, amb una sala d’exposicions fantàstica, són qui han generat i recolzat una difamació com aquesta. No se’n adoneu que així acabareu amb el poc que teniu.
Sóc una artista jove cansada de veure propostes molt més provocadores que una parella de dones besant-se. Estic segura que la imatge del quadre no escandalitza, son més bé les ganes que té la gent d’escàndol.
Respecte i rigor, rigor.
Madrid, juny de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada