Cal reconeixer que la musica de al tall no era inocent.Estaba contaminada del discurs del nacionalisme de joan fuster i la seva visió catalana de la realitat valenciana.I per tant aquestos musics van tenir que participar en aquella estupida batalla de valencia que va separar als valencians durant els primers anys de democracia i autogobern.
Pero a pesar del pes politic del seu discurs aquesta gent eren musics i feien musica.I per tant cercaven a la musica nous estils i gent amb la que poder compartir la estima per aquesta musica nostra que tambè va mes enlla de les nostres fronteres.I veien a argelia o a qualsevol indret de la mediterrania elements comuns que poder barrejar sense cap prejudici ni idiomatic ni religios ni identitari.
He vist a al tall en directe un monto de voltes i he gaudit de ells.I he ballat aquelles cançons i mes de un cop les he cantades amb emoció i sentiment.
Cançons recordant la discriminació que patien els valencians que parlaven en la seva llengua com el tio canya.Aquella canço que parla de la batalla de almansa amb aquell regust fusterià.Aquella que parla de la central nuclear de cofrents.
I tambè les cançons populars de la nostra terra que no sempre son tristes.Que molt a sovint convident a la festa i a beure vi.Com aquell disc "posa vi, posa vi".
Perque al tall son moltes coses.Perque mes de trenta anys donen per moltes coses.Quasi totes bones i admirables.I perque pense que sense ells no hi hauria o no seria posible el poder gaudir del moment actual de la musica valenciana.Un moment esplendoros i esperançador.
Ells obriren el cami i sempre els hi estarem agraits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada