Vol ser un reconeixment a la figura de Paco Candel, coma persona, escriptor i polític. Sense cap mena de dubte Paco Candel és un dels referents més forts i clars del país. És autor de més de 60 llibres, on a més d' "Els altres catalans" (1964) i de la qual ara en sortirà la 18ena edició cal destacar "La nova pobresa" (1988) o "Donde la ciudad cambia de nombre" (1957). Sobretot Candel sigui en forma d'assaig o en narrativa ha estat un sociòleg dels barris, dels treballadors i treballadores, de la immigració d'abans i de com afrontar l'actual. Sempre ha estat un escriptor compromés. Afegim també una biografia de Candel i tot la seva bibliografia.
"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobrei pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaçmés que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".
La nova pobresa
La Persona
Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, Racó d'Ademús, al País Valencià, un poblet de muntanya, des d'on va emigrar quan era un nen de dos anys amb els seus pares. Va viure a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós, que ja no existeixen i que inspirarien el seu gran llibre Donde la ciudad cambia su nombre.Va estudiar a una escola del temps de la República de la qual sempre ha conservat molt bon record. Aquesta experiència l'ha reflectida en un dels seus llibres, Les meves escoles, com també ha fet amb les vivències de la guerra civil: els bombardeigs que surten a Han matado un hombre, han roto un paisaje, o la crema de les esglésies de Port i Can Tunis a Història d'una parròquia i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l'inici d'una autobiografia.Sempre diu que no és un escriptor en català, però que se sent molt català. No es un català de naixement, sinó de sentiments.
L’escriptor
Ha escrit novel·les, contes i assaig, però també un bon grapat d'articles i reportatges publicats en diversos diaris i revistes, des que dibuixava la capçalera de la revista Ideal, del barri de Can Tunis, fins ara mateix, que escriu al diari Avui i també a La Marina, revista dels barris que envolten la Zona Franca, on viu de sempre l'escriptor.Gran part de la seva obra està dedicada a l'onada migratòria espanyola a la regió barcelonina de mitjans de segle XX, amb la qual s'identificà: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el senado (1979).La fama li va arribar a Candel el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, que li va publicar aquell editor enyorat que va ser Josep Janés. L'escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, va ser un valor afegit, però el va dur a dissimular en el futur els noms fins i tot de barris i carrers. Port seria Castell i la SEAT, als nous llibres, esdevindria l'ANSA. Res de nou: va fer com Puig i Ferreter quan a la novel·la Servitud va dissimular La Vanguardia dels anys deu sota el nom de La Llanterna.Entre la seva obra creativa cal destacar: Échate un pulso, Hemingway (1985), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987), Les meves escoles (1998), Petit món (1999), Els altres catalans del segle XXI (2000), El sant de la mare Margarida (2001).
El polític
Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l'Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC i es va fer càrrec del departament de Cultura. Des d'aquest càrrec va veure com la seva tasca era boicotejada en un clima en el que es preveia el capgirament de la transició democràtica (Un Ayuntamiento llamado ellos, 1994).Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta obra inspirà en bona part la línia del catalanisme majoritari iniciada per l'Assemblea del Principat (1971), que apostà per la integració dels nouvinguts.Cronologia política1977-79: Senador per l'Entesa dels Catalans, a proposta del PSC i PSUC. Va treure 1.280.928 vots. Ha explicat l'experiència a "Un charnego en el Senado".1979: Regidor de Cultura (PSUC) a l'ajuntament de l'Hospitalet.1985: Homenatge del PSUC a Candel en la festa de Treball.2003: Candel dona suport públic a la candidatura municipal d'Esquerra Republicana.Declaracions d'en Paco Candel al 65 Aniversari del PSUC (21 de juny de 2001)"Jo no he militat mai en el PSUC, però he sigut un fan del PSUC. Crec que he complert com el més conspicu militant. Quan jo vaig publicar Els altres catalans vaig rebre una invitació de París invitant-me a donar una conferència sobre el tema. Jo sortia a l'estranger per primer cop, i em vaig trobar allà tota la gent del PSUC que estava a l'exili. Primer em vaig quedar una mica espantat, vaig pensar "on has anat a parar?" (Jo havia de tornar després a Espanya, etc.). Vaig conèixer personalment Gregori López Raimundo, Teresa Pàmies, Germinal Ros, Margarida Abril, el seu marit... en fi, quantitat de gent, tan bones persones, tan abnegades, tan entregades a una causa i a un ideal, quan jo tenia el clixé que ens havia donat el franquisme -encara que no me'l creia-, que deia com eren de dolents els comunistes."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada