Centenari enric valor

diumenge, de febrer 24, 2013

El final del embrollo

Javier Llopis com sempre encerta amb els paraules per descriure el estat de tonteria del poble d'alcoi amb el tema de la espanyola.I com que m'agrada molt aquest article el deixe aci, que aprofite

Antes de entrar en el análisis sobre las consecuencias del proyecto de traslado de La Española, hay que enfrentarse a una verdad dura pero incontestable: en estos tiempos de paro desbocado y de miseria creciente, hay amplios sectores de la ciudadanía alcoyana que estarían dispuestos a tragarse hasta la instalación de una central química en la Glorieta, con tal de que se crearan unos cuantos centenares de puestos de trabajo. El plan de la aceitunera para montar sus instalaciones en La Canal, avalado ahora por el Consell, coloca a los partidos alcoyanos de izquierdas ante una terrible disyuntiva: mantener la coherencia con sus programas electorales o dejarse llevar por la presión de una opinión pública atenazada por la crisis y escasamente receptiva con los matices ecológicos, que no les perdonaría nunca la marcha a Sevilla de esta emblemática empresa.
Hasta la fecha, los únicos que tienen las cosas claras son el PP y EU. Los populares (y los tránsfugas que les cuelgan) llevan años demostrándonos con hechos que la seguridad del acuífero del Molinar les importa un bledo y que les da absolutamente igual que en La Canal se instale una refinería de petróleo que una fábrica de gas sarín, siempre que ellos se puedan hacer la foto del día de la inauguración. En el extremo contrario, las gentes de Paco Agulló mantienen intacto su discurso de rechazo frontal e insisten en recordar que decenas de informes avalan que este paraje es incompatible con cualquier tipo de actividad industrial. La coherencia es un lujo que se puede permitir una formación política que se ha movido siempre en los territorios políticos minoritarios y que tiene muy claro que sus apoyos proceden de un segmento muy ideologizado de la población.
En los terrenos de la ambigüedad calculada se han colocado el PSOE y el Bloc, dos partidos cuyo concurso es vital para que prospere el proyecto de La Española y que se juegan en esta partida buena parte de su futuro político. Aunque ambas formaciones tienen tras de sí un largo e inequívoco archivo de declaraciones contrarias a La Canal, se enfrentan ahora con un baño de realidad, forzado por el órdago lanzado por la firma aceitunera. Socialistas y nacionalistas buscan desesperadamente estos días algún resquicio que les permita la imposible cuadratura del círculo: cumplir sus compromisos programáticos y quedar bien con los sectores del electorado que rechazan los proyectos industriales en la zona y simultáneamente evitar la fuga de una de las últimas industrias señeras que le quedan a Alcoy. De momento, parecen fiarlo todo a la incierta hipótesis de que, por arte de birli birloque, los nuevos estudios técnicos de la Generalitat digan justo lo contrario de lo que decían todos los documentos anteriores. Como último recurso, les queda también la posibilidad de acogerse a los tecnicismos de la declaración de Actuación Territorial Estratégica, para hacer un intento de eludir responsabilidades y de dejar todo el peso de la decisión en manos de la Generalitat.
Hay indicios más que sobrados para pensar que todo este embrollo terminará con La Española instalada en La Canal, con el PSOE gobernando con respiración asistida tras la marcha de EU y con miles de alcoyanos rogando al cielo para que la aceitunera cumpla las normativas en materia de vertidos, evitándonos así a todos el riesgo real de tener que ducharnos con botellas Fontvella. A medio plazo, sólo se perfila un beneficiario político de esta operación: el Partido Popular, que gracias a este proyecto industrial habrá conseguido clavar la estocada final en el agonizante gobierno de izquierdas de la ciudad.
Ante la llegada de lo inevitable, habría que preguntarse si estos acontecimientos se habrían desarrollado igual si La Española, en vez de encontrarse un gobierno débil, dividido y sin experiencia de gestión, se hubiera enfrentado con un Ayuntamiento fuerte, capaz de poner sobre la mesa una alternativa real a La Canal (un polígono perfectamente equipado en alguna de las innumerables zonas limpias ubicadas junto a la autovía) y de apretarle las tuercas a la empresa presionando con la recalificación de los terrenos de la Zona Norte. Nunca sabremos el resultado de esta negociación, por una razón muy simple: nunca se ha producido. La firma aceitunera se ha limitado a imponer su criterio y la corporación municipal ha actuado como un mero espectador, a pesar de que se trata de un tema en el que se juega con el futuro de todos los alcoyanos.

diumenge, de febrer 17, 2013

El embolic del PGOU

La futura redacció del pla general d'ordenació urbana d'alcoi esta portant de cap als dirigents del ajuntament.La unió temporal de empreses seleccionada per a fer aquesta faena esta siguent questionada per el bloc desde fa dies.A internet a aparegut aquest video en el que la gent jove del bloc explica a la seva manera les serioses sospistes que hi ha al respecte.Sospites sobre les relacions entre el psoe-pp amb aquestes empreses i els possibles interesos urbanistics que poden haber al darrere.
La gent de esquerra unida esta a la lluna de valencia pensant en les seves bobades i participacions diverses mentre el futur de la ciutat es juga en alres espais en els que ells ni juguen ni jugaran.
Paciencia.Aci teniu el video.
Tambè pot ser que siga nomes una rabieta del bloc per la ruptura del tripartit.Tot es possible.

dissabte, de febrer 16, 2013

Entrevista a pedro olalla

Aci us deixe una entrevista al escriptor pedro olalla, bastant interesant.

divendres, de febrer 15, 2013

Article interesant


A lqbal Masih lo vendieron sus padres a los 4 años por 16 dólares a un fabricante de alfombras. Hasta los 10 años tuvo que trenzar alfombras y kilims (tapices) con sus propias manos. Le pagaban una rupia (hoy, 0.007 céntimos de euro) al día. Iqbal era empobrecido, analfabeto, estaba enfermo, pero nada ni nadie le impidió liderar una cruzada contra la esclavitud infantil en su país, lo que le costó un tiro por la espalda que acabó con su vida a la temprana edad de 12 años. Hasta entonces consiguió ser presidente de la sección infantil del Frente de Liberación del Trabajo Forzado de Pakistán (BLLFP). Fue la primera persona, siendo un niño, que denunció el trato inhumano del trabajo infantil en ese ramo. “Yo no temo al patrón, él me teme a mí”, resumía Iqbal con esta frase su espíritu de sacrificio y de lucha.
La batalla de Iqbal consiguió que el Gobierno paquistaní cerrase numerosas empresas de alfombras, sobre todo en la zona de Lahore. Ocurrió en 1995 pero hoy casi nadie recuerda su historia.
La historia de Malala Yusafzai es más reciente, y por tanto conocida. Con 15 años se ha convertido en una de las más férreas activistas a favor de los derechos de las mujeres en el valle del río Swat (Pakistán), donde el régimen talibán ha prohibido la asistencia a la escuela de las niñas. Malala alcanzó notoriedad el 9 de octubre de 2012 cuando fue víctima de un atentado. El motivo del ataque, según argumentaron sus propios agresores, fue el blog que publicaba desde 2009 en la BBC en urdu bajo el pseudónimo Gul Makia, en el que reflejaba el horror que había supuesto para su comarca el progresivo control de los talibanes desde 2007 y defendía el derecho a la educación de las mujeres. Tanto ella como su familia han recibido numerosas amenazas de muerte por parte de talibanes desde que se produjo el ataque. Mediante Change.org son cientos de miles las personas de distintos países que se suman a la petición de la candidatura de Malala al Premio Nobel de la Paz.
Malala Yousufzai lee un libro en el hospital británico en el que se recupera de la cirugía (AP)
“¿Cómo puede ser que cada vez haya más niños y niñas que luchan en nuestro mundo y además lo hagan bien, mientras los adultos nos planteamos cómo hacerlo?”, comenta Moisés Mato, filósofo e investigador de la teoría de la desobediencia civil no violenta1 desde hace 22 años, además de creador del teatro de la escucha y uno de los promotores de la Plataforma No violencia y acción solidaria. “En España comemos todos los días, la mayoría tenemos un techo bajo el que vivir… Ahora estamos empezando a recibir la misma receta del FMI que durante años han sufrido otras regiones (ellas de una manera más brutal), y nos creíamos que donando el eurito del café, como algunas ONG nos indican, era suficiente para paliar el sufrimiento de las personas que las padecían”.
Henry David Thoreau, padre de la ideología de la desobediencia civil no violenta, decía: “bajo un gobierno que puede encarcelar a alguien injustamente, el lugar de la persona justa es la prisión”. “A todas luces, estamos en un Estado así”, asegura Mato. Thoreau llegó a pensar que tan sólo una persona que se enfrentase a una ley, cuestionaría con su vida esa ley. “Hablaba de un peso moral en uno mismo, que hoy se nos escapa…”, afirma Mato. “En los últimos 30 años hemos desarrollado la buena conciencia. Todos nos creemos buenos, cuando la verdad es que la mayoría somos bastante cómplices de este sistema, y afrontarlo desde ahí es necesario si queremos hallar una solución”.
Moisés Mato destaca 3 ideas fundamentales de la teoría de la historia del movimiento de desobediencia civil no violenta: conciencia, cultura y persona: “Si la conciencia no está por encima de la ley, hay que pensar si somos o no seres humanos”, afirma categóricamente. “Las leyes están hechas contra los pobres, ¿hay alguna ley contra los ricos? Ellos son las que las promueven, aprueban, sus lobbies los que ejercen grupos de presión…” (…) “El tema legal debe estar relegado al de los cambios morales. Menos leyes y más sociedad; menos Estado y más sociedad”. “La sociedad integrada por seres humanos no necesita tantas leyes, el sistema sí”
Para Eric Sanz, abogado y miembro de la comisión Legal Sol, las leyes han servido como herramienta de represión contra los más desfavorecidos desde los inicios de la historia.
“Tras los golpes de Estado se establecen normativas mediante la violencia”, señala Sanz que continúa su argumentación: “detrás de la ley está la costumbre y la costumbre es norma. Si una ley se deja de obedecer, se acaba”.
Pone como ejemplo la Ley de Extranjería que permite encerrar a personas que no han cometido delito alguno en un Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE), por la mera falta administrativa de no tener los papeles en regla. Destaca Sanz en referencia a este tema, la actual reforma del Código Penal por la cual será delito, que podrá llegar a ser penado hasta con dos años de prisión, acoger a una persona inmigrante en situación no regular. “La desobediencia por razones de conciencia no es ilegal. Es un derecho fundamental”, concluye.
El segundo de los conceptos fundamentales destacados de la teoría del movimiento de la desobediencia civil no violenta es la cultura. Tal y como señala Moisés Mato al respecto: “La desobediencia no violenta no es una teoría, es una cultura, y como tal, tiene varias manifestaciones, una de ellas la teórica”.
A finales del siglo XIX el movimiento obrero, se constituye como el movimiento de empobrecidos de la desobediencia civil no violenta más importante de toda la historia. “No es casual que se sepa de él tan poco, hasta en las facultades de historia”, comenta Mato. “El movimiento obrero entendió perfectamente que no había otra forma de cambiar su situación sino era desde los códigos de una cultura propia: la cultura obrera”. Lo hicieron mediante una buena organización: sindicatos y la difusión – llegaron a crear más de 100 periódicos propios y eso a pesar del alto porcentaje de analfabetismo que había entre sus miembros–. “De ese modo, y mediante una lógica instintiva que les llevaba al colaboracionismo y la solidaridad, lograran muchas cosas”, asegura.
Martin Luther King creía que la violencia era indivisible, reflexión que está directamente relacionada con el tercer concepto de la teoría de la desobediencia civil no violenta: la persona. “Martin Luther King no luchaba por los derechos de los negros, sino por el de todos los empobrecidos. Esa justicia es indivisible por el propio concepto de persona”. Bajo esta premisa, comenta Mato, se enfrentaba un día, y otro, y otro… a los perros de la policía y a sus mangueras con agua. Decía César Chávez al respecto, “Os venceremos con nuestra capacidad de soportar el sufrimiento”. “Ser persona es ser capaz de sufrir por el otro, ¿actualmente estamos dispuestos a hacerlo?”, pregunta Mato, que continúa: “la dificultad de tener una cosmovisión de la realidad, quizá sea una de las grandes trampas en las que caemos. Impide encontrar las raíces de los grandes temas. La fragmentación social en la que vivimos, nos impide ser personas” (…) “35.000 manifestaciones en este país durante 2012, pero de manera fragmentada, cada uno a lo suyo“, ese no es el camino que ha marcado la historia de la teoría filosófica-política de la desobediencia civil no violenta, según Mato. “Lo que debemos plantearnos es si somos personas dispuestas a sufrir por otros y si estamos dispuestos a perder. Cuando se produce esta toma de conciencia, ya no hay prisa; no hay largo ni corto plazo. Es entonces cuando podremos dedicarnos a ir al fondo del problema” (…) “Pasar del lo quiero todo y lo quiero ya [pancarta que recuerda haber visto en Sol durante la acampada del 15-M]; al lo doy todo y lo doy ya”.
Desde esta Plataforma se considera necesario una revisión profunda de la teoría de la desobediencia civil no violencia a lo largo de su historia: análisis de los logros de los movimientos y sus fracasos… En este sentido Mato afirma vivir en un mundo dominado por la violencia estructural y afrontarlo no sirve de nada sin tener en cuenta la complejidad del hecho y hacerlo desde una actitud dinámica, dos conceptos muy ligados a la realidad. “El actual reto de los movimientos sociales es conseguir no ser una disidencia tolerada de aquí a cinco años, sino lo están siendo ya”.
“El sistema se estudia a fondo la lucha de los movimientos sociales a lo largo de la historia: cómo se producen, se alimentan, la capacidad para integrar las resistencias… ¿Nosotros estamos formados tanto como el sistema en esto? Yo creo que no”. Mato afirma que desde mayo del 68 los movimientos sociales se dedican a dar vueltas llegando siempre al mismo punto de partida, y por tanto, sin conseguir avances significativos. “Las luchas sociales no se deben comenzar desde cero, como si lo que anteriormente hicieron otros no sirviera para nada. Hay que tenerlo en cuenta, y mucho”.
Por eso desde esta Plataforma insisten en la necesidad de la instrucción previa, mediante un estudio filosófico-histórico-política-social, es decir, una formación integral de lo que significa la desobediencia civil no violenta. Después llegará el auténtico despertar, para posteriormente romper y transformar. “Sin la preparación previa se podrá despertar y romper, pero nos quedaremos en el intento de transformar”, afirma. “Falta una pedagogía que recoja y acredite todo el movimiento de la desobediencia civil no violenta”. “Tenemos que reformular el concepto pero desde una perspectiva histórica-filosófica” (…) “Estamos ante un infantilismo social y cultural, que se enfrenta contra otro infantilismo político. Estamos en un momento idóneo para dar el paso. Llevamos 20 años intentardo darlo. Sin una formación y organización sólida, la subversión y desobediencia masiva fracasarán. Ese fracaso refuerza al sistema”.
“Hoy en Europa, como antiguamente, los pobres luchan”, con estas palabras Mato reafirma su opinión de que existen signos evidentes de que es importante que retomemos en el camino de la desobediencia civil no violenta, aunque insiste en que hay que darle forma y ser capaces de prolongarla en el tiempo, no conformarnos con pequeños avances, sino ir al problema estructural de fondo para atajarlo de raíz.
Grupos de desobediencia civil no violenta actuales más significativos en el Estado español

Protesta en contra de los desahucios en Madrid en noviembre de 2012 (AP Photo/Andres Kudacki)
“Este señor es un criminal. Y como tal deberían ustedes tratarle. No es un experto. Los representantes de las entidades financieras han causado este problema, son esta misma gente la que ha causado este problema, la que ha arruinado la economía entera de este país y a esta gente ustedes la siguen tratando de expertos”. Así mostraba Ada Colau, representante de la PAH, su indignación y la del grupo al que representa en sucomparecencia ante Congreso de los Diputados (Comisión de Economía), el pasado 5 de Febrero de 2013.
El nacimiento de la PAH Barcelona está relacionado con los movimientos antiglobalización de hace una década, que formaron a una generación activista que les llevó a tomar la calle en el 2006 con el Movimiento V de Vivienda. Ada Colau, filósofa de formación, y Adrià Alemany, economista, provienen de éste movimiento. Ellos, junto con Ernest Marco, de la Oficina de Derechos Sociales del Ateneu Candela de Terrassa, Lucía Martín y Lucía Delgado son el núcleo inicial de la PAH.
Fue Lluís Martí, vecino de La Bisbal del Penedès (Tarragona), la primera persona que logró frenar un desahucio, el suyo propio, en noviembre de 2010. Unos mese antes, en junio del 2010, la PAH y el Observatori Drets Econòmics Socials i Culturals (DESC) llevaban al Congreso una propuesta de modificación de la ley hipotecaria que fue rechazada por el PP y el PSOE. Fue el 2 de noviembre de 2010, cuando la PAH organizó una protesta pacífica frente a la casa de Luis Martí logrando la paralización de la orden de desahucio. Empezaba así la campaña Stop Desahucios, que consiste en acciones de resistencia no violenta que retrasen los procesos de desahucio por presión de la gente. De momento han conseguido paralizar más de 560 desahucios. A raíz del 15-M se crearon comisiones de vivienda en los barrios y florecieron las PAH en toda España: hoy día ya hay más de 100 núcleos en todo el Estado español.
Desde sus inicios, la PAH se fijó tres objetivos claros: una reforma de la ley hipotecaria que incluya la dación en pago (la entrega del piso salda la deuda con el banco) retroactiva en caso de residencia habitual y con deudores de buena fe; la moratoria de los procesos de desahucio, y que las familias puedan permanecer en la vivienda desahuciada en régimen de alquiler social, es decir, por una renta cuyo importe no supere el 30% de la renta familiar disponible. En breve el Congreso debatirá la petición de la PAH, que ha recogido ya más de 1.400.000 firmas de ciudadanos para que se acepte, y que está previsto que sea rechazada hoy por el Congreso con los votos en contra del Partido Popular.
Asamblea de profesionales de cerrajería de Pamplona- Iruña 
El cerrajero, en un desalojo judicial, suele llegar después de que los ocupantes del piso ya se han ido. Su papel consiste en desmontar la cerradura original, poner una nueva y entregar las llaves al procurador, que luego las entregará al banco que se ha adjudicado la vivienda. Son los procuradores que representan a las entidades financieras los que deciden a qué cerrajero llamar para este tipo de trabajo. Lo suelen hacer aleatoriamente, pero en Navarra, tendrán que hacerlo a cerrajeros de fuera debido a que la Asamblea de profesionales de cerrajería de Pamplona- Iruña, constituida por 15 empresas y autónomos del sector que representa la práctica totalidad de los profesionales de este gremio en Pamplona, se negó desde hace dos meses a hacerlo.
Campaña lanzada por Médicos del Mundo para sumar adhesiones de profesionales sanitarios a la objeción de conciencia contra la exclusión sanitaria de las personas inmigrantes en situación irregular. Con esta campaña también se busca recabar apoyos de la ciudadanía a la objeción sanitaria contra el Real Decreto Ley 16/2012 y contribuir a la iniciativa puesta en marcha por la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (SEMFYC) el pasado 10 de julio y que suma ya más de 1.300 profesionales objetores contra la exclusión sanitaria.
Además, se trata de sensibilizar y movilizar a la ciudadanía en apoyo de la profesión médica y a favor del derecho a la salud. Por eso en la propia web de la campaña, se incluyen diversos materiales como una carta modelo que cualquier ciudadano puede dirigir a su médico para solicitarle que objete contra la exclusión de las personas inmigrantes.
Médicos del Mundo se acoge en esta iniciativa de desobediencia civil no violenta, al hecho de que el acceso a la salud sin discriminación para todas las personas es un derecho humano reconocido en los principales instrumentos legales y normas internacionales. Desde el Juramento Hipocrático hasta la adopción en 1948 de la Declaración de Ginebra de la Asociación Médica Mundial (AMM), la profesión médica ha expresado en forma de código deontológico su compromiso con la misión de proteger la salud sin ningún tipo de discriminación.
La Declaración de Lisboa de la AMM sobre los Derechos del Paciente recoge: “Cuando la legislación, una medida del gobierno, o cualquier otra administración o institución niega estos derechos al paciente, el personal médico debe buscar los medios apropiados para asegurarlos y restablecerlos”.
A partir de esta premisa, hacen un llamamiento al personal de salud (sanitario y administrativo) para que objete frente a la exclusión del acceso a la salud de las personas más vulnerables de nuestra sociedad, especialmente del colectivo de inmigrantes sin permiso de residencia. “El personal de salud puede y debe hacer saber que curar es mucho más que una obligación, que es un derecho y que debemos poder ejercerlo sin restricciones”, señala en la página web de la iniciativa, Álvaro González, presidente de Médicos del Mundo.
En esta misma línea trabaja el movimiento Yo SÍ, sanidad universal, en el cual una serie de usuarios y trabajadores del Sistema Nacional de Salud (SNS) han organizado una campaña de desobediencia civil frente a la reciente reforma sanitaria, desarrollan líneas de acción para articular y visibilizar la objeción de conciencia de los profesionales al RD y para organizar, sostener y proteger la desobediencia civil de profesionales y usuarios para mantener la atención sanitaria.
El movimiento de desobediencia civil no violenta Yo no pago, propone insumisión económica en aquellos servicios, como por ejemplo, el euro por receta cuya implementación acabó por suspenderla el Tribunal Constitucional tanto en Cataluña como en Madrid.
Antes de que esto sucediera muchas personas ya habían decidido hacerse insumisos, en concreto llegaron a ser miles las personas en la Comunidad de Madrid en la primera semana de la implantación de la medida. Los formularios oficiales que la propia Consejería de Sanidad repartió en las farmacias se agotaron en un tiempo récord. Mediante plataformas como Yo no pago, se le ofrecía la posibilidad al propio usuario de imprimir los formularios por Internet, por si en su farmacia se habían agotado.

dilluns, de febrer 04, 2013

La candelaria, ovidi montllor......

El disabte era la candelaria i ja sabeu que si riu l'hibern es viu i si plora es fora.Entem "riu" per fer sol i "plora" per ploure.La llastima es que tota la gama de posibilitats del mig no son contemplades.Perque el disabte de matinada va ploure, durant el dia va fer una forta ventada i quant amainada el solet calfaba de valent.Totes les posibilitats menys la neu en un dia.Ja veus.
I el disabte era el dia triat per fer-li un altre homenatge a ovidi montllor a alcoi.Amb la descoberta de un rotul a la casa on va viure de petit, discurset del alcalde......horrible i pesat com a poc.Amb una intervenció del gran hugo mas i un concert del toti soler al calderon.
El que mes hem va agradar fou el concert del Toti soler.Va exhibir tota la seva creativitats com a guitarrista i no fou ni una mica exagerat amb el seu amic ovidi.Unes quantes cançons per quedar be que foren agraides per el public.Public que desgraciadament no va omplir el calderon.....ja sabeu la crisi i que algunes coses cal planificar-les mes.
Us deixe el video de pàgina 66/ara multimedia sobre el dia de ovidi.
Homenatge a Ovidi Montllor. Alcoi 2 de febrer de 2013 from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.

divendres, de febrer 01, 2013

2 de Febrer dia de sant ovidi montllor

Demà a la ciutat d'alcoi hi ha dues activitats que tene per comú el homenatge a la figuara del actor/cantant Ovidi Montllor i Mengual ( ja se que al llibre de la nuria cadenas diu que va fer mes oficis pero va destacar per aquestos que he dit).Aquesta setmana tot s'ha precipitat.El ajuntament de manera sobtada decidia dedicar un carrer i demanar que es faça una estatua conmemorativa al barri on va neixer el amic ovidi que es el viaducte.La escultura la fara el artiste alcoià Antoni Mirò i el alcalde va declinar oferir una cifra del cost economic de la seva feina.
Demà es faran dos actes.Al primer al barri del viaducte i al carrer on es va criar Ovidi destaparan una placa a la casa on vivia i com es previsible algú dira algunes paraules molt emotives i dos cantants, un de ells hugo mas cantara alguna cançoneta del senyor montllor.
A la nit i al teatre calderon Toti Soler, que fou guitarrista de ovidi, presentara el seu nou disc i de paso ( suposem) donara alguna petita mostra de afecte a la figura de ovidi tocant alguna cançoneta.
Al carro de homenatges s'ha sumat la companyia de teatre la dependent que posara en marxa dos espectacles ( imagine que proximament) vinculats a la obra de ovidi.Un de ells va adreçat a els xiquets i xiquetes per ensenyar-lis que feia aquest senyor i qui era.I un altre dirigit als adults.
La valoració del dimoni.
Be.Així com es planteja....doncs es molt dificil posar-li algun reparo, alguna pega.A la esquerra alcoiana la figura de ovidi es molt simbolica i al igual que els cristians amb els seus simbols sempre estan traent-lo de processó exhibint lo estupendo que era aquest senyor (i segurament ho era).Es a dir, em sembla be, pero em fa molta perea......
I continue sense saber exactament quanta pasta costa la festa.La plaqueta conmemorativa a la casa de ovidi, canviar el nom de un carrer, la estatua del toni miro, el sou de hugo mas (algo li pagarem, no?) i el concert de toti soler, quant costa tot junt? No estem posant a parir al pp perque no son transparents? No estant pasant-ho fatal un munt de col·lectius locals dedicats a serveis socials per manca de pressupostos?
I no vull vincular el homenatge de ovidi amb aquestes questions socials.Nomes assenyale la falta de criteris del ajuntament.Perque, sigam sincers, homenatges a ovidi li han fet ja uns quants, no? Feia falta un altre mes? o es una manera de distreure a la gent mentre som incapaços de fer politiques per eixir endavant enmig de aquesta crisi? Pensem-ho, per favor!

dissabte, de gener 26, 2013

ACPV i la subvenció del ajuntament

El ajuntament d'alcoi ha decidit donar 8000 euros a Acció Cultural del País Valencià que com sabreu es la entitat que gestiona el casal centre ovidi montllor d'alcoi.A la roda de premsa el responsable de ACPV diu que els diners son per a pagar despeses estructurals del casal com la hipoteca, la llum, el aigua o el telefon.
Dos partits politics apreixen critican la mesura.Uno es Unión Progreso y Democracia i el altre es el Partit Popular.En comú tenen el fet de criticar que aquestos diners deurien de ser destinat per despesa social del ajuntament en un moment de crisi com el que vivim i que totes dues formacions politiques li tenen una particular mania a ACPV.ACPV representa en algun cas important la defensa de la cultura i llengua catalana al país valencià i en altres el potenciar el nacionalisme que preten unificar als valencians amb catalans i balears amb un projecte independent que es diu països catalans que es prou minoritari entre el poble valencià.
Com que el partit popular es prou estrafalari hui en dia a alcoi, la critica del pp es una palla mental que barreja un estudi cientific amb idees politiques.Tot molt confus per a un pobre lector del ciudad segurament habituat a coses mes llegueres.
Com a resposta a aquestos partits apareix un article de Sandra Obiol i un altre de Ricard Baño.Sandra Obiol com sabeu fou responsable del casal i tambe es profesora de sociologia a la universitat, doctora, caldria dir.
En el article de la doctora ell defensa la faena feta per ACPV a alcoi i la comarca ( tots els cursis parlen de la comarca) defensant llengua i cultura.Sandra diu que si tan els hi preocupa que aquestos diners no vagen a fins socials deurien de començar per ells mateixos ja que son responsables directes de la crisi que atravesa el nostre país.Es a dir barreja els dos temes habilidosament ficant tota la responsabilitat al pp.
Ricard baño utilitza la ironia i la seva habitual mala baba per defensar la subvenció a ACPV.No esta mal pero amb tot lo nacionalista que es ja podria escriure en valencià, no?
En aquest bloc pensem que la subvenció a ACPV no es mala de principi.El unic que diem es que ens agradaria mes que els diners foren per activitats que no per a despesa diaria del casal.El dia a dia del casal ho deuen pagar els socis de aquesta entitat.
Deixe el article del pp i la resposta de Sandra Obiol, vosaltres mateixos.


A raíz de la subvención “regalada” por el gobierno del “bipartito” que nos gobierna en nuestra querida ciudad de Alcoy a la asociación: “Acció Cultural del Pais Valencià”, he querido refrescar mi memoria sobre la Pirámide de Maslow.
Para los que no estén familiarizados con este término he de decir que Abraham Maslow fue un psicólogo estadounidense, uno de los fundadores de la psicología humanista, cuyo mayor legado fue su teoría sobre la jerarquía de necesidades del Ser Humano.
Para explicar de manera visual su teoría, definió lo que hoy se conoce como Pirámide de Maslow, donde el psicólogo estratificaba las diferentes necesidades que los individuos tenemos, además postulaba que era una tendencia natural pretender satisfacer niveles superiores pero que estos nunca se podrían alcanzar sin estar cubiertos los inferiores.
¿Y por qué he querido refrescar mi memoria sobre Maslow? Quería ver si desde el Gobierno de nuestra ciudad se estaban concediendo las subvenciones con criterios racionales, basados en las necesidades reales de nuestra ciudadanía o por el contrario se sustentaban en camaraderías, amiguismos y prebendas como intuía que estaba ocurriendo. Y creo que no me he equivocado. Cómo sino se explica que esta asociación de ánimo cultural, situada en el quinto y más alto nivel de la Pirámide de Maslow, el de la autorrealización, y que, además, no está afincada en Alcoy, esté recibiendo 8000 euros por parte del Ayuntamiento, sin estar claro en qué lo van a invertir y con acuerdos privilegiados para su pronto pago, mientras nuestras asociaciones locales no gozan de estas mismas condiciones. Y lo que es más grave, que tampoco nuestras asociaciones benéficas tengan estas ventajas, aquellas tan necesarias en estos momentos duros, que se dedican a cubrir las necesidades básicas como la alimentación y el descanso de las personas más necesitadas, las que Maslow engloba en su primer nivel como fisiológicas, base de todas las necesidades superiores.
Y uno puede preguntarse cómo surge esta injusticia. Podríamos explicarlo, necesitaríamos unas cuantas líneas más de las que este escrito ocupa, pero quedaría blanco sobre negro. Tan solo necesitaríamos tirar del hilo sabiendo que Eliseu Climent está detrás de esta asociación y el historial dilatado de subvenciones que ha recibido este señor para sus empresas y asociaciones, portando en una mano y en alto la bandera de la cultura y escondiendo, en la otra mano, la bandera del dinero. Pero este no es el asunto que aquí nos ocupa, ahora queremos alzar la voz sobre esta injusticia para intentar enmendar el error cometido, queremos que el gobierno actual rectifique y cancele esta subvención arbitraria y la reconduzca a asociaciones locales, sobretodo y en especial a aquellas que están paliando las graves necesidades de las familias más necesitadas de Alcoy. Si no quieren hacerlo porque nosotros lo denunciamos, que lo hagan al menos por criterios científicos, hagan caso a Maslow y no cubran necesidades superiores sin tener las básicas cubiertas.
He llegit i escoltat les declaracions que membres del Partit Popular (PP) han fet arran de la subvenció concedida pel govern municipal a Acció Cultural del País Valencià (ACPV). I m’agradaria fer un seguit d’aclariments al respecte.
En primer lloc, els representants del PP, també d’altres partits, repeteixen que ACPV no és una entitat alcoiana. S’ha de ser molt ignorant per obviar que el Centre Ovidi Montllor (CCOM) ubicat al carrer Vistabella número 8 és la delegació alcoiana d’aquesta entitat. Una entitat que integra a prop de 400 socis d’ACPV a les comarques de l’Alcoià i el Comtat.
A més a més, ACPV compta amb una nodrida activitat a les comarques des de la dècada dels 70 malgrat que no fou fins el 2002 quan va poder establir una seu física a la ciutat. Des d’aquesta seu ha organitzat centenars d’activitats a les quals, per cert, cap dels membres del que va ser govern local del PP han assistit mai. Algunes d’aquestes activitats organitzades pel CCOM han funcionat molt bé, altres no tant, però sempre han tingut dos objectius clars: promocionar la nostra cultura pròpia –aquella que el govern del PP s’ha dedicat a anorrear- i assolir criteris d’excel·lència. Per tant, els representants del PP erren –sent condescendents- en parlar d’una entitat no “afincada” a la ciutat i amb activitats de les quals no poden valorar la seua qualitat. Si és aquest l’interés ho tenen fàcil: poden visitar-nos, tant personalment com a les nostres plataformes virtuals, doncs tenim a la seua disposició les memòries anuals d’activitats que permetran avaluar els resultats de la nostra feina.
En segon lloc, els representants del PP es refereixen a la manca d’ajudes a les entitats que segons ells realment ho requereixen en un moment de crisi econòmica com la que estem passant. I al fer açò mostren un cinisme vergonyós. Resulta complicat sintetitzar ací la responsabilitat dels diferents governs del PP –local, autonòmic, central- en l’esclat de la crisi que patim i que, tot s’ha de dir, paguem els ciutadans en general, no els seus culpables. Crec que només cal recordar uns noms: Bárcenas, Gürtel, Brugal, per exemple. Ací podríem parlar del Calderón, del Bulevard, de Serelles, de la Rosaleda, de totes les multes que els alcoians haurem de pagar per una gestió desastrosa per la majoria, si bé un gran èxit per les butxaques d’alguns dels seus amics. I també crec que només cal anomenar el munt de deutes que el govern valencià té amb les escoles, les entitats de suport als malalts mentals, els beneficiaris d’ajudes a l’habitatge... o a nivell local caldria esmentar a les desenes de proveïdors als que se’ls deu diners, deutes que ha tingut que assumir l’actual govern. En definitiva, en llegir i escoltar les paraules de la Sra. Climent o del Sr. Pastor se’m remou l’estomac en veure com menyspreen la ciutadania en considerar que no tenim el suficient criteri per valorar el que estan fent.
I per últim la Sra. Climent parla de Maslow creient que només amb això s’investeix de raons que no poden ser contestades. Bé, parlem d’un concepte científic molt clar: desigualtat social. Un concepte que podríem definir de manera planera com la distribució desigual entre els col·lectius i les persones de recursos que són escassos.
El PP ha fet, sempre, polítiques que han vingut a incrementar aquesta desigualtat tant en termes de classe social, com de gènere com territorialment o, com en el cas que ens ocupa, en termes lingüístics. Obviar, més bé arraconar, com han fet i fan, el valencià i els seus parlants de les polítiques públiques que han implementat és un element de perpetuació de la desigualtat social. Desenes d’estudis científics en els més diversos camps, també en la Psicologia per cert, mostren aquesta desigualtat de manera totalment fefaent. Una desigualtat que, si tenim com a objectiu el benestar de les persones –de totes no només dels seus amics com han fet, i fan, al PP- s’ha de fer el possible per minimitzar.
Invertir en els col·lectius i en les persones tant econòmicament com també simbòlica és un pas essencial per acabar amb una situació de minorització social. L’ajut que ha concedit el govern alcoià actual a ACPV, i per tant al CCOM, és un primer pas en aquesta línia. Un pas que des del CCOM hem reclamat contínuament i que mai hem rebut per part del govern del PP, fent patent que la seua política d’ús dels diners públics sí que ha estat la d’afavorir als amics. Un ajut que contribuirà a la nostra programació cultural i que ens dóna una mica més d’empenta per poder continuar treballant per allò que és just: assolir la igualtat de condicions d’aquelles persones que parlem valencià, la llengua pròpia del nostre país i de la nostra ciutat.

dissabte, de gener 19, 2013

Adeu, mancomunitat, adeu!

A la festa de la mancomunitat els alcoians ( i resta de veins de la comarca de l'alcoià-comtat) hem arribat tard.No es convenient recordar la fredor de la relació de veinatge entre alcoi la resta de pobles que li envolten.Es passat i el passat no torna.
La creació de la mancomunitat de municipis de les dos comarques es va fer amb la promesa de que amb projectes comuns com el servei de la brossa tothom estalviava diners i els ciutadans eixien guanyant.A part estava algun concurs de emprenedors i la idea de fer un poligon conjunt a la ciutat de muro.
La contrata conjunta de la brossa ha caigut.Cap dels municipis importants ha pogut fer el pas avant per raons diverses i poc aclarides.Al diari ciudad apareixia la noticia de que el ajuntament d'alcoi li costa pagar amb puntualitat a la contrata del citat servei.I es que aquest ajuntament sembla que tambè aprofita el impost directe de la brossa que paguen els ciutadans per adelantar pagaments en principi mes importants.
Del la resta de pobles es sap poc pero sembla clar que els numeros no quadraven tant com semblaba a primera vista.
Sobre el poligon mancomunat hi ha bastants dubtes.Aquell que puga recorre les ciutats de la comarca podra obserbar que degut a la crisi la majoria de espais industrials tenen nombrosos espais buits.Com en altres ocasions on ha existit especulació urbanistica els politics no acaben de aclarir molt be la demanda de espai industrial.Com sempre el fet de convertir terrenys rurals en industrials produeix interesos economics brutals.
El unic que ha funcionat (mes o menys) ha estat el concurs de emprenedors que tambè ja feia qualsevol organització de empresaris com la camara de comerç.
El psoe i esquerra unida defensen en privat que la mancomunitat tenia molt bona pinta.Pero entre la crisi ( no hi ha un puto duro) i la clasica desconfiança entre alcoi i la resta de pobles fa que tot tinga un puntent de retard.Aixó si, confient una mica amb la nova gerencia de la mancomunitat, pasada ja la epoca de paco valor.
El pp esta ficat en els seus embolics interns i no esta per molt raonaments.I el bloc tambè esta tocat per la ruptura del tripartit i a penes diu ni pio.Els de muro tampoc.
Els unics que critiquen de manera oberta la mancomunitat es la gent de UPYD.Segurament perque desde el principi mai s'han refiat de aquesta iniciativa.Volen una estructura mes petita de estat.
El dubte esta en saber qui donara el pas per donar finiquitat el projecte.Jo crec que el que faran es deixar en estat de pausa aquest invento i esperar que vinguen temps millors.Jo dic que no vindran mai mes!
pd, La redacció del PGOU donara molt de que parlar.El psoe ha ficat als seus!!

dimarts, de gener 15, 2013

El ciudad com premsa rosa i el marxista lluis torró

El diari ciudad del diumenge publicaba un article dedicat a Lluis Torró i a la seva dona Beatriz Pèrez Payà.En aquesta senyora conta la evolució afectiva de la parella.Una parella que es veia molt poc degut als estudis de Lluis.Conta el seu pas a la politica on va viure moments molt durs amb la divisió entre esquerra unida i nova esquerra.Alli es va vore obligat a fer el pas a la politica on ha estat regidor a alcoi i diputat a les corts valencianes on encara fa de diputat de esquerra unida.
El article va acompanyat amb una foto de beatriz i una petita amb la parella el dia en que es van casar.Tot plegat no deixa de ser mes propi de una revista del cor que no de un periodic mes o menys seriós.Si rasques una miqueta més veus que no deixa de formar part de una certa evolució en la manera de ser de Lluis Torró que va entrar una mica a contracor en el mon de la politica i ara es troba molt a gust.El Lluis Torró que vaig coneixer fa alguns anys no haguera participat en aquesta tonteria.Si fos mal pensat puc imaginar que a esquerra unida ja pensen el relevar a paco agulló que ja mostra signes de cansament.
Temps al temps.

diumenge, de gener 13, 2013

I Pep Gimeno "Botifarra" va tornar a alcoi

Fa uns anys al teatre principal d'alcoi va actuar el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno "botifarra".En aquell moment em vaig enganxar a la seva musica, al seu sentit del humor i a la seva enorme bonhomia.Les seves actuacions son una perfecta barreja entre el coneixement de les comarques centrals del país valencià ( llengua, dialectes locals,etc...) i una enorme veu que fa tronar qualsevol espai ( fins i tot el teatre calderon que sempre pateix per la pesima acustica del espai).
Ahir va tornar amb un concert en el que presenta el seu nou disc en el que versiona cançons populars amb el acompanyament de la banda de musica "la unió musical d'alcoi".
El teatre calderon era ple de gom a gom i a diferencia del concert del principal es va poder observar que el boca-orella sobre el cantaor socarrat ha fet efecte a alcoi i hi habia mes gent del nostre poble que de fora.
El concert va començar (com ja es costum a alcoi) amb prou retard i amb una inexplicable presentació per la periodista alcoiana Amalia Garrigos ( a la que done el pesame per les circumptancies que viu a radio televisió valenciana).La presentació era inexplicable perque no era necesaria...pero be que tenim que fer....supose que volien fer-ho igualet que la gent de amigos de la musica d'alcoi, no?
Durant el concert tambè va destacar la labor de les treballadores del teatre impedint que la gent gravara amb els telefonets o amb les camares o qualsevol aparatet tant de moda les cançons del mestre botifarra.
El concert en conjunt va estar genial.La banda sonava de categoria.Botifarra era ocurrent, graciós i interpretaba les cançons amb molta precisió.
Quasi al final i amb la excusa del 70 aniversari de ovidi montllor.70 anys hagues complit si no hagues mort.Botifarra va interpretar d'aquella manera la cançó de teresa del ovidi montllor.Ja sabeu que a ovidi els alcoians el treiem en processó cada dos per tres.Quasi sempre de manera exagerada.Ara, per cert, el ajuntament vol dedicar-li un carrer, vale tio, vale, que perea de gent!
Al concert entre altra gent vaig vore a Rozalen, el gerent de la dependent i fins fa poc del teatre principal.Es un tio molt simpatic i a mi em cau molt be.Jo el veia algo trist.Servidor sempre tant critic amb les privatitzacions ( a alcoi cap privatització ha servit per millorar el servei) ha vist en la gestió del teatre principal per part de la dependent aspectes positius que caldria posar en valor.Aixi que espere que la resolució siga positiva per ells.Ho mereixen molt.
Aixi passen els dies i ja portem uns mesos de gestió nova del teatre calderon.Amb tot el remombori que va ocasionar eh? i de tot el embolic la unica interpretació que ha caigut a estat la dels morancos a la que la penya de esquerra unida els hi te molta mania i no se perque.
De la mateixa manera que el amic botifarra deia que a vegades xarran oblida lo important ara jo recorde que volia escriure sobre el seu concert i acabe parlant de politics i altres miseries.
Rebobine.
Concert inoblidable de botifarra a alcoi.Que faria la musica valencia sense ell?

dilluns, de desembre 31, 2012

amor de medianoche

Fa uns dies vaig escoltar aquesta cançó i reconec que per raons extranyes em va emocionar.Es una cançó de cecilia i aci teniu la lletra i el video.

Me has mirado como quien mira el mar 
Como un lujo que debes conservar, 
Yo no quiero ser tu sombra en un rincón, 
La muñeca que no tiene opinión 

Has comprado el silencio de mi voz 
Con amor que al fin no es más que amor, 
Yo no soy la marioneta de cartón, 
El juguete que baila en tu guiñol 

Adiós amor de medianoche, 
Hoy mi voz quiere gritar, 
Abre tu puerta y déjame volar, 
Volar en libertad 

Quiero romper mis viejos lazos, 
Quiero ser mía y nada más, 
Quiero dejar lo que me has dado 
Y no mirar atrás 

Te regalo las horas que viví 
Entre cuatro paredes junto a ti, 
Quédate con mis recuerdos, 
Yo me voy aun más lejos 
Pues ya lejos estoy 

Adiós amor de medianoche, 
Hoy mi voz quiere gritar, 
Abre tu puerta y déjame volar, 
Volar en libertad

dimecres, de desembre 26, 2012

15M - Obedecer Bajo La Forma De La Rebelión

Els amics de radioaktiva van fer una entrevista als autors del llibre "15M - Obedecer Bajo La Forma De La Rebelión".El llibre critica al moviment social del 15-M amb bastant sinceritat.Vosaltres mateixos, opineu....Aci teniu la entrevista, una resenya i........el llibre per a poder llegir-ho, quien da mas?


El 15-M ha supuesto la alineación de una parte de la población, hasta ahora sólo desencantada, para la defensa por otros medios del orden establecido. Ha exclamado su pretensión de mantener las condiciones de una vida insostenible al módico precio de olvidar la opresión pasada, justificar la presente y preparar la futura. Cuando la sumisión está tan arraigada usa la forma de la rebelión para afirmar su renuncia. Lo más significativo de los indignados no son sus proclamas, aquello que gritan a los cuatro vientos, sino lo que callan, sobre lo que no tienen más remedio que guardar silencio. ¿Indignación ante qué? ¿Ante la inhumanidad del mundo que nos ha tocado vivir y el papel represivo de cualquier Estado, o ante los precios de los pisos y la inutilidad de los títulos universitarios para conseguir un trabajo bien remunerado? ¿Con qué se indigna la clase media occidental?
El tiempo de la indignación es el tiempo de la defensa de los privilegios, no el de la revolución contra el orden que los produce. Ir en su contra supondría aceptar una reducción drástica de muchas comodidades y prebendas que la organización técnica nos ofrece, y esa perspectiva no es alentadora para la mayoría. Más bien es exactamente lo contrario de lo que defienden cuando se indignan.



divendres, de desembre 21, 2012

perruqueries

Un dels primers records que tinc es el de una perruqueria.De la mà del pare anava a aquell lloc on nomes hi habia homes.On feia un olor especial barreja de cremes de afeitar i colonies.Dos o tres cadires on els perruquers tallaven els cabells i afeitaven als homes que es sentaven.Una tauleta amb revistes tan curioses com el interviu dels finals dels setanta i periodics locals.Una perxa on penjar abrics i caçadores i a vegades una tele en color o una radio del any de la punyeta.
El perruquer et coneixia desde ben petit i escoltava les instruccions del pare o mare de turno."Talla ben curtet per a que dure" solien dur.I nosaltres remugaven tot el que podiem.No acababem de entendre el perque d'aquella costum de tallar els cabells amb tanta regularitat i tot el que ens hi plantejaven era una frase tancada  i un poc racista: "que vols, semblar un gitano amb aquelles melenes?.
Amb els anys veies que aquell home es feia major i el negoci era heretat per algun fill o per algun aprenenent amb ganes.I la seguent generació canviava alguna coseta.Ja no es portava el tallar els cabells de una sola manera.Els pentinats variaven segons les modes i costums.I si fos poc a les perruqueries de dones obrien el ventall al sector masculí.
Arribem al dia de hui i entre la enorme oferta de perrqueries que hi ha a alcoi i la desparació de les perrqueries estrictament masculines alguns animalets com jo anem despistats.Un dia vas a aquella perruqueria del centre comercial, un altre a aquella que hi ha al carrer entença o al camí.En unes cal demanar tanda per anar, en altres no.Hi ha epoques mes fortes i altres no.
Jo he anat hui.
A la perrqueria no hi habia ningú.Un xicot jove m'ha rentat els cabells, els ha tallat amb eficacia i sense massa  xarleta.Tot plegat 12 euros.En un espai petit pero agradable en el que he trobat aquell ambient familiar de les perruqueries de la meva infantesa.
La faena ben feta sempre es agradable i mes en un mon tan extrany.

dijous, de desembre 06, 2012

paco aura i la dignitat

Fa uns dies a aparegut a les llibreries un llibre que narra la vida de Francisco Aura Boronat.El llibre esta fet per Paco blay, Nacho lara i Àngel beneito.Aquest senyor va patir al camp de concentració de mauthausen.Si no coneixeu aquesta historia es una bona inversió aquest llibre.Paco Aura va en trenta sis anys va fer una vida mes intensa que nosaltres en moltisisms anys Ell va eixir d'alcoi amb menys de 18 anys i torna amb quasi 40.Despres de haber patit la guerra a madrid i a catalunya.Despres del exili a França per acabar amb aquella tragedia del camp de concentració.I sobrevivint a aquella desgracia, la del camp de concentració la dificultat de tornar a alcoi perque per al regim franquista era un traidor.....
Una de les coses bones que tingue el ateneu cultural el panical va ser la seva charla en la que contaba la seva tragica experiencia.Aquelles personetes que anarem aquell dia a escoltar-ho vam vore a una bona persona que ens contaba tot alló i que ens contestaba a totes les nostres preguntes.Ell, paco aura, ha anat a molts llocs i sempre a tingut el mateix discurs prioritzant el desig de que mai torne a passar tota aquella barbaria del segle XX.
La gent de ara multimedia ha fet un video en el que explica amb els autors el proces de creació del llibre.
pd.Si jo fos paco aura i entra a ma casa el alcalde i alguns regidors a dir-me que van a dedicar-me un pont els tire per la finestra.Paco aura es (afortunadamente per ells) mes diplomatic.

'Francisco Aura Boronat. Resistència i dignitat enfront de la desmemòria' - promo llibre from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.

dissabte, de desembre 01, 2012

la mostra de teatre ha mort

Alucina, vecina.
El aparatet de estadistiques de blogguer diu que el escrit mes llegit d'aquest punyetero blog es uno que porta per titol "la mostra de teatre agonitza" i que es del 14 de juny de 2009.
En ell nomes deia que la decadencia de la mostra era evident.
Ara no.Ara la mostra de teatre d'alcoi ja podem dir que a mort.
Primer fou la graciosa de la regidora del bloc, anna serrano, que va canviar el nom de la mateixa per un extrany "congres valencia d'arts esceniques" que tenia la increible misió de revisar el funcionament de fires teatrals com la alcoiana, els circuits de distribució i el paper de la administració publica valenciana en tot aquest embolic.
Com que tambè li sumem a la broma la punyetera crisi el programa de la mostra ha vist reduir el nombre d'actuacions de 21 a 8 en un any.Del premi de teatre ciutat d'alcoi no sabem res.
Del congres no ha eixit res novedos.Els programadors culturals van amb la pasta llusteta per programar cultura, les productores de teatre tenen que juntar-se entre elles i no sempre tenen clar si podran recuperar la inversió feta.A part està la crisi de talent que hi ha entre dramaturgs i uns actors fluixets i desilusionats.
De les 8 actuacions jo nomes he vist a la gent d'albena, el toston de "transicion" i la ultima de la gent de la dependent.La mes destacable es la de la dependent "bankabaret" que fa un musical amb la crisi bancaria que podria ser una tesi doctoral de com hem caigut tan baix en aquest pais.
Transicion es un obra que tracta de fer vore a la gent que el periode entre el franquisme i la democracia es un exemple de bona feina executada per el rei d'espanya i el president suarez.Com sabreu al rei el nomena franco com a succesor i ell fa el mateix nomenant a suarez.
En definitiva molt poca collita per a un certamen teatral amb una trajectoria que mereix alguna cosa mes.
No podem deixar pasar la ocasió per felicitar al gerent de la dependent que aquesta setmana a radio alcoy feia un exercici de sinceritat i deia el que tothom sap sobre el negoci del teatre.Pocs teatres ( alguns tanquen, com a valencia), poca vinculació per part de la conselleria de cultura, augment monstruos del IVA i jo afegiria un distanciament amb el public que veu el teatre com una cosa extranya.
Parla Rozalen de la gestió del teatre principal i de les expectatives en el futur concurs per fer-se carrec del teatre.Ell esta prou content de la faena feta al principal ( jo seria mes critic) i pensa que ha estat una bona experiencia.Caldra vore que passa a partir de ara.El nou regidor de cultura esta mirant amb lupa tot elq ue te que vore amb el calderon i no volen que els hi pase el mateix amb el principal.

dissabte, de novembre 24, 2012

Somiant amb aleixa, llegint a merce climent

El dijous passat al centre cultural ovidi montllor va tenir lloc la presentació del llibre de Mercè Climent i Francesc Mompo que fou guanyadora del premi de novel·la erotica de la vall d'albaida i que porta per titol "somiant amb aleixa".
El llibre parla de una jove Aleixa que te somnis amb gent amb la que es troba per el carrer.A mercè la coneixa virtualment del seu bloc a internet on escriu.Es pot dir que aquest es el seu primer llibre mès o menys seriós ja que abans ha fet literatura infantil.
La presentació fou prou estandard.Una previa amb vicent luna, membre del casal jaume I d'alcoi.I despres una presentació de luxe amb jordi botella ( director de la casa de la cultura, mestre  i moltes coses mes) en la que feia un pensament sobre el mon dels somnis i el subconsicient....i algun comentari sobre el lexic valencià que esta asociat amb el sexe.La paraula "pixorro" tingue molt exit amb el seus dos significats.El del membre masculí i el de fer el pixorro asociat a fer el tonto.Tambe tingue un ratet per parlar del pare de merce i la relació d'amistat que tenien.
Merce va fer una intervenció en la que va fer defensa de la literatura erotica i del poc pes que tenen hui en dia concursos com el de la vall d'albaida i lo menystinguda que esta aquest tipus de literatura.Amb la lectura de textos de premis anterior va mostrar que en aquestos textos existeix una gran prosa,a  vegades, desconeguda.Interesant fou la explicació del procés creatiu entre dos escriptors, ella i Francesc mompo.A part de que en la epoca en la que van escriure el llibre eren parella.Tenien una forma de escriure en la que (segons ella) es dificil esbrinar qui escriu quina part.
La presentació va acabar com deu mana.Es a dir, amb una signatura de llibres de la gent que estaba alli present.En la signatura, mercè era mes propera i no tan timida com a la presentació.En lloc de fer una petita dedicatoria i la signatura normal, mercè, feia una dedicatoria afable i feia un dibuixet de una dona amb uns llavis i un mugrons de color bermell molt sensular.A fora del espai on es feia la presentació es donava una copa de cava i es feia un poquet de tertulia.
De literatura erotica he llegit poc.El any passat vaig llegir "Sara, la dona incompleta" i tambè fa anys vaig llegir "dies de verema".Mercè deia que la narrativa erotica ha de moure sentiments en el lector de excitació i de moure fantasies.Procurare llegir mès.
Com a final i com que tambè ho ha penjat mercè al seu bloc jo penje el discurset de jordi botella, que us agrade i compreu el llibre redeu que la xicona vol un xalet,,,, jejeje..


Molt abans que arribaren psicoanalistes i surrealistes amb les seues cantarelles fabuloses,  el gravat número 43 de la sèrie “Caprichos” de Goya ens féu saber que “El sueño de la razón produce monstruos”.  Sobre la taula un home, al capdavall el propi autor del gravat,  amaga el seu cap   assetjat per la presència d’unes criatures que sota un aspecte híbrid, entre rates penades i mussols, aletegen  damunt seu. L’abandó del seu cos delata la impotència davant l’amenaça d’aquells éssers  que envaeixen el seu cervell. 

“Els somnis de la raó produeixen monstres”. Els somnis de la raó són criatures que habiten l’altra cara de la lluna, presències familiars que la nebulosa onírica emmascara, converses  de despús-ahir que hui bramen com un eco dins del túnel de la memòria,  resurreccions de la carn, escenes de la infantesa amb veus del present, i experiències immediates  llustroses per la pols dels segles.

Més enllà d’interpretacions cabalístiques, quan en obrir els ulls ens retrobem amb la realitat, en el fons agraïm el paisatge familiar dels llençols  i la llum lleganyosa que talla els badalls de la persiana. No perquè fugim dels monstres que fins fa una estona habitaven  en nosaltres, sinó per admetre que la nostra vida és un cóctel de  màgia i vulgaritat, xerrameca i poesia, enginy i perversió. Es a dir, com diu el celebre conte  de Monterroso “al despertar  el monstre encara estava allí” : la realitat onírica és tan versemblant com la realitat immediata i, per tant, el “monstre” forma part de la nostra existència. Per això es fa servir l’adverbi “encara” que certifica la seua presència ahir, hui i demà.

Aleixa, la protagonista de la novel.la de Mercè Climent i Francesc Mompó conviu amb aquest “monstre”  que la fa viure experiències eròtiques. El seus somnis, però, no acaben en el seu propi magí sinó que  provoquen la reciprocitat  de tots els participants, de manera que Aleixa  en retrobar-se amb ells en la vida quotidiana  creu també haver compartit la mateixa experiència.

Aquest do, heretat de la mare i l`àvia, la fa viure en un "estat constant de bipolaritat” (pàg.141). Aquest transtorn provocarà en la protagonista una sensació de pànic ja que arribarà un moment en què va a ser-li ben difícil destriar entre la realitat i el somni, i el que és pitjor: viurà  l’angoixa de preveure que aquest somni condicione la realitat ja que les fantasies sexuals van a estar condicionades per la reciprocitat.

Així, cada volta que Aleixa es trobe amb algun dels participants en els seus jocs onírics  detectarà la complicitat o el recel, el desig o el xantatge. Tant farà, doncs,  que siga el cap d’estudis del col·legi, les companyes de la botiga on guanya el sobresou o fins, i tot, els alumnes que reben les seues lliçons, perquè al capdavall qualsevol persona serà susceptible de compartir una experiència  amb ella. Aquesta circumstància farà que ens introduïm en un món en el què el mite de Freddy Krugger -aquell assassí que executava les seues víctimes introduint-se en els seus somnis-,  esdevindrà artefacte sensual en el que les cutxilles del montre d’Elm Street es convertiran en llavis i mans perpetrant un sacrifici darrere de l’altre en l’altar del plaer.

El pes específic d’una heroïna marcada per la confusió i el dubte,  compta com  un dels grans mèrits de la novel.la. Front a la linialitat característica de molts personatges del gènere eròtic, Aleixa copsa, gràcies a les seues contradicccions, la càrrega humana que la fa vulnerable i alhora versemblant. Els autors faran de la feblesa d’Aleixa la seua  carnositat: en cadascun dels jocs ella es mostrarà incapaç de reaccionar. A voltes s’abstindrà, però, d’intervindre-hi i,  immòbil, -a meitat de camí entre la creença de viure una fantasia  i la fascinació de descobrir un plaer que fins aquell moment ignorava-  es limitarà a presenciar escenes que l’exciten; o fins i tot, es mostrarà, passiva, quasibé diria inhibida, com si no acabara de creure’s que ella forma part d’aquell quadre on els cossos  s’alliberen en un frenesí d’ombres i llums.

En certa mesura els somnis reviscolen el seu desig adormit i la converteixen en una reina lúbrica. Cada volta que es desperta d’un dels seus somnis,  més enllà  del penediment per sentir-se una partícep involuntària o del plaer descobert, o del temor a l’encontre amb qualsevol dels protagonistes, poc a poc se li va revelant una nova dona, una altra Aleixa que ella retenia dormida en un atzucac del cervell. Ací el “monstre” de què ens parlava Goya  esdevé una criatura nascuda per a la deliqüescència;  el “dinosaure”  de Monterroso es convertirà en una bacant mentre Freddy Krugger acaba essent una mantis religiosa sota els braços de la qual tots voldríem dormir un somni etern.


II

Mercè Climent i Francesc Mompó mitjançant una escriptura ben quallada en la què va a ser impossible distinguir una veu de l’altra s’acaren a un univers complex en el què els clixés del gènere massa sovint encotillen el llenguatge. Tots dos autors van a mostrar una gran habilitat a l’hora d’ampliar el repertori a què, malauradament, ens ha acostumat l’erotisme literari: un sota-cavall-i-rei mecànic i previsible. Ací no hi ha prou amb jocs malabars ni  amb  les pirotècnies que ens han amollat uns films llastrats més que per mitjans econòmics restringits, per una imaginació  gallinàcia i un repertori fossilitzat a mercè  del botox, tupersex, làtex i altres paraules acabades en "x” que semblen suggerir concupiscència  i només són, la gran part de les voltes,  paradisos de cartró-pedra.

El recurs del “somni” per part dels nostres autors permet trencar la rigidesa d’aquest univers a què ens han acostumat la proliferació de músculs, cabells cardats, nyonyeria de seda, brofegada des de dalt d’un taló d’agulla y aquí-te-cojo-aquí te-mato, pur reflex d’un món precipitat per la urgència i la compulsió histèrica, on s’aprén l’anglès en  1000 paraules o s’assoleix l’aparença d’un Adonís  amb quatre sesions de gimnàs. La literatura, l’erotisme o la intel.ligència són una altra cosa: mai en saps prou, per això tornes una i altra volta  a acarar-te a la fulla de paper, al cos o a la reflexió com l’assassí que sempre acaba per acudir al lloc del crim. El temps –ací l’escriptura o les fantasies de la protagonista – afavoreixen les condicions d’un temps dosificat que només va a la recerca d’un territori,que a l’igual que lacreació artística o tot acte de refelxió,  només accepta una única llei que és la llibertat més absoluta.

Caldria destacar, a més,  l’exaltació d’un llenguatge arrelat en una tradició com la nostra crescuda sobre els camps lèxics que ens ofereix la flora i la fauna tractats amb absoluta  quotidianeïtat. Figues i xones conviuen amb pardals i moniatos com una reivindicació del nostre patrimoni natural.

Per damunt de tot, però, d’aquesta lexicologia que revela el nostre atàvic esperit ecologista, subratlle una paraula –pixorro-  que ve a ser un símbol indesxifrable tant de l’aparell masculí com d’una manera d’anar per la vida. Amb el mot “pixorro” definim allò que penja entre les cames d’una manera descreguda i pròxima; i també una forma de conducta –entre badoc, balòstia o menfot - que respon a una metafísica espenjollada en la què haurem de  destriar entre “estar pixorro” que correspon a una situació provisional,  o “ser pixorro”, que defineix aquell que s’encabota una i altra volta en el despropòsit. A pesar de la seua ressonància pejorativa valorem del “pixorro” una resposta a la sacralització, la contundència o la cursileria  amb que el sexe es tractat en els llenguatges artístics. En eixa paraula  hi ha una mena d’escepticisme insòlit en un terreny com el del sexe, massa procliu, als gestos grandiloqüents.  Es l’ambivalència de la paraula allò que permet conjugar el fal·lus amb  la irreverència, el desig i la quotidineïtat, el plaer i l’escepticisme.

Finalment, al costat de la reividicació d’un llengatge desacralitzat tenim, gràcies al viatge eròtic d’Aleixa, l’experiència espititual que li permetrà el coneixement d’ella mateixa a través d’una consciència dormida que només se li revela en els somnis. A partir de l’acceptació d’aquest univers latent dins d’ella,  la protagonista entendrà les relacions sexuals d’una forma tan desinhibida com ho és el llenguatge que fa servir el narrador. Es com si, desproveïda de la culpabilitat que representa la mala consciència  que provoquen les experiències oníriques, Aleixa assumira que fantasia i realitat poden ser la mateixa cosa.

D’alguna manera Aleixa reivindica la funció alliberadora de Morfeu, el déu grec dels somnis. Més enllà del seu ànim enjogassat en provocar visions en els homes i en les dones mentre dormien, ell es desplaçava amb unes ales veloces a qualsevol racó del món amb la intenció de contribuir a què els mortals, encara que fóra per un sol moment,  s’escaparen de les intrigues dels déus sobre les seues vides. Mercè Climent i Francesc Mompó, a través del personatge d’Aleixa, també afavoriran que els lectors trenquen amb les cadenes que la realitat imposa al desig, perquè en la mesura que la imaginació no s’escape del camp clos d’aquest univers gris que ens embolcalla, la fantasia eròtica es rovellarà en la matexia proporció que la mediocritat i la perversió del poder va rovellant dia a dia la nostra experiència quotidiana. 

Per a a tal fi confie que Mercè Fullana i Francesc Mompó, com ja han demostrat en aquest llibre -i espere que així ho continuen en les seues creacions futures-, s’entesten en el repte  de descobrir-li al lector, com han aconseguit en aquest novel.la, un nou món com el que bategava en la imaginació de la protagonista i, fins i tot si convé, els encoratge a que s’arrisquen com Morfeu a desafiar Zeus quan aquest el castigà per revelar als homes quin era el seu veritable destí.

Jordi Botella
Escrit llegit en la Presentació de Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi
22 de novembre de 2012

dimecres, de novembre 21, 2012

Tripartit punt i final

Ja fa alguns dies que va acabar la historia del tripartit alcoià.Com sabreu tot va començar per la destitució de la regidora de cultura Anna Raquel Serrano per part del alcalde Antoni Frances.
El alcalde donava tres motius que son els seguents:
1.Els numeros extranys del concert de Sabina i Serrat.En algun moment es parlava de 7000 espectadors i la SGAE va donar un numero inferior.Recordeu que cada entrada paga una part a aquesta societat que gestiona els drets d'autor.
2. La empresa que feia el concert va facturar 21000 euros per una propaganda del concert en la que a mes es parlava d'alcoi.Aqueta factura sembla ser era desconeguda per part del alcade i de la resta del ajuntament.
3. No es veu claredat en la adjudicació de la gestió del teatre calderon.La aparició de empreses que no habien concursat a posteriori enmig de la unió temporal de empreses ha despertat tot tipus de sospites.Sobretot per la relació entre aquestes empreses i el bloc.
Com a resultat el bloc a decidit marxar del gobern municipal deixant la recomposició del mateix a esquerra unida i al psoe que quedarien en un gobern en minoria.Per la ciutat han circultat tot tipus de rumors sobre el futur de pactes entre psoe-pp o bloc-pp que han estat desestimats.....de moment.
I que ha dit el bloc?
El bloc ha dit que tot plegat es per la baralla interna del psoe valencià i el psoe alcoià.Mentre que el psoe alcoià era partidari de trencar el psoe del país valencià volia continuar amb el pacte.
Respon el bloc que els numeros del concert de sabina-serrat son clars i que la adjudicació del teatre calderon esta fora de sospita.
I esquerra unida?
Esquerra unida ha mantingut una certa distancia.En un primer moment buscant formules de consens per fer possible el manteniment del tripartit tal i com estaba fins fa poc.Despres s'han apuntat a les teories del alcalde frances.Buscant en el moment actual com refer el desastre afegint les seves exigencies politiques a un nou pacte psoe-eu.
I que conclusions podem treure?
El tripartit ha topat amb dos problemes molt durs.Uno es la crisi economica que ofega les possibilitats del ajuntament i la segon la terrible herencia de sedano i el pp.
Quant esta la situació com esta es dificil fer res.La minima obra publica resulta complicadisima.Reparar una acera, posar uns cables a la via verda o fer front a qualsevol incident menor necesitat de esforços notables.
A mes esta el habitual boicot de la generalitat a tot estament que no coincidesca amb els seus colors.En aquest tema cal destacar la pura disidia amb la que la generalitat va tenir amb la caiguda de mirofret que hagues tingut solució amb una injecció economica per part de la conselleria de turno que te com a alt funcionari a Rafael miro que com ja sabeu es alcoià.
Tambe fou destacable la extranya situació en la que viuen els industrials del poligon de sant benet que tene que fer un cami tortuos per arribar a les seves fabriques.Tot per que el cami habitual esta deshabilitat per destroces naturals.Recordeu que fou inagurat per la gent del pp amb sedano com alcalde.
La herencia del pp de sedano en materia juridica es brutal.A mes del desastre de serelles amb una empresa que desobedeix qualsevol requeriment del ajuntament i de fins i tot del tribuanal suprem de la comunitat valenciana cal sumar el extrany cas del parking de la rosaleda.Alli el incompliment del ajuntament li ha fet ser un element hostil davant els jutges i del sindic de greuges.
Nomes per front a aquestos pleitos el ajuntament te que possar diners tots els anys.Diners que es podrien dedicar a altres asumptes.
Pero per damunt de tots aquestos problemes esta el problema ideologic del tripartit.El tripartit es fa fundar basicament per fer fora a la gent del pp i a sedano, sigam sincers.Darrere no hi habia res mes.
Ni participació ciutadana, ni frenar la especulació urbanistica, ni per plantar cara a la contractació de amics i coneguts com asesors, ni per aturar i revisar les privatitzacions de aigua, autobus, teatres, etc...
I una lluita per el control de sectors de votants per tots tres partits politics.Els de esquerra unida amb el seu coordinador disparant a tot el que es mou.I els del psoe i bloc buscant el lideratge del vot socialdemocrata i el control de la regidoria de cultura.
No es cap secret que el psoe volia la regidoria de cultura per possar a Majo pallares i que a posteriori van intentar ficar-la com asesora en cultura.El bloc es va negar i aquest es el motiu, a part de les questions fosques de la regidora serrano, de tot el conflicte.
Que haguera dit la gent de la coalició compromis amb monica oltra i enric morera si aquest cas ho haguera fet el pp?
Despres sempre hi ha gent tonta que vota i que creu que el seu vot serveix per alguna cosa.....ens passa poc!


dimecres, de novembre 07, 2012

El front d'alliberament de catalunya

No tinc massa simpatia per union progreso y democracia (UPYD) pero reconec que aquest mati veient aquest video he estat rient un bon rato.En el video fan una adaptació d'aquella escena de una peli dels monty python que es deia "la vida de brian".
La recordareu segur.En ella un pobre home ( brian) es confos amb el profeta que envia deu per alliberar als jueus de la esclavitut romana.La escena adapatada es aquella en la que els jueus tracten d'animar una assemblea dien que els romans son lo pitjor pero es fan un embolic i acaben descobrint que no son tan roins.Us deixe les dues escenes i vosaltres ja direu.