El dijous passat al centre cultural ovidi montllor va tenir lloc la presentació del llibre de Mercè Climent i Francesc Mompo que fou guanyadora del premi de novel·la erotica de la vall d'albaida i que porta per titol "somiant amb aleixa".
El llibre parla de una jove Aleixa que te somnis amb gent amb la que es troba per el carrer.A mercè la coneixa virtualment del seu bloc a internet on escriu.Es pot dir que aquest es el seu primer llibre mès o menys seriós ja que abans ha fet literatura infantil.
La presentació fou prou estandard.Una previa amb vicent luna, membre del casal jaume I d'alcoi.I despres una presentació de luxe amb jordi botella ( director de la casa de la cultura, mestre i moltes coses mes) en la que feia un pensament sobre el mon dels somnis i el subconsicient....i algun comentari sobre el lexic valencià que esta asociat amb el sexe.La paraula "pixorro" tingue molt exit amb el seus dos significats.El del membre masculí i el de fer el pixorro asociat a fer el tonto.Tambe tingue un ratet per parlar del pare de merce i la relació d'amistat que tenien.
Merce va fer una intervenció en la que va fer defensa de la literatura erotica i del poc pes que tenen hui en dia concursos com el de la vall d'albaida i lo menystinguda que esta aquest tipus de literatura.Amb la lectura de textos de premis anterior va mostrar que en aquestos textos existeix una gran prosa,a vegades, desconeguda.Interesant fou la explicació del procés creatiu entre dos escriptors, ella i Francesc mompo.A part de que en la epoca en la que van escriure el llibre eren parella.Tenien una forma de escriure en la que (segons ella) es dificil esbrinar qui escriu quina part.
La presentació va acabar com deu mana.Es a dir, amb una signatura de llibres de la gent que estaba alli present.En la signatura, mercè era mes propera i no tan timida com a la presentació.En lloc de fer una petita dedicatoria i la signatura normal, mercè, feia una dedicatoria afable i feia un dibuixet de una dona amb uns llavis i un mugrons de color bermell molt sensular.A fora del espai on es feia la presentació es donava una copa de cava i es feia un poquet de tertulia.
De literatura erotica he llegit poc.El any passat vaig llegir "Sara, la dona incompleta" i tambè fa anys vaig llegir "dies de verema".Mercè deia que la narrativa erotica ha de moure sentiments en el lector de excitació i de moure fantasies.Procurare llegir mès.
Com a final i com que tambè ho ha penjat mercè al seu bloc jo penje el discurset de jordi botella, que us agrade i compreu el llibre redeu que la xicona vol un xalet,,,, jejeje..
Molt abans que arribaren psicoanalistes i surrealistes amb les seues cantarelles fabuloses, el gravat número 43 de la sèrie “Caprichos” de Goya ens féu saber que “El sueño de la razón produce monstruos”. Sobre la taula un home, al capdavall el propi autor del gravat, amaga el seu cap assetjat per la presència d’unes criatures que sota un aspecte híbrid, entre rates penades i mussols, aletegen damunt seu. L’abandó del seu cos delata la impotència davant l’amenaça d’aquells éssers que envaeixen el seu cervell.
“Els somnis de la raó produeixen monstres”. Els somnis de la raó són criatures que habiten l’altra cara de la lluna, presències familiars que la nebulosa onírica emmascara, converses de despús-ahir que hui bramen com un eco dins del túnel de la memòria, resurreccions de la carn, escenes de la infantesa amb veus del present, i experiències immediates llustroses per la pols dels segles.
Més enllà d’interpretacions cabalístiques, quan en obrir els ulls ens retrobem amb la realitat, en el fons agraïm el paisatge familiar dels llençols i la llum lleganyosa que talla els badalls de la persiana. No perquè fugim dels monstres que fins fa una estona habitaven en nosaltres, sinó per admetre que la nostra vida és un cóctel de màgia i vulgaritat, xerrameca i poesia, enginy i perversió. Es a dir, com diu el celebre conte de Monterroso “al despertar el monstre encara estava allí” : la realitat onírica és tan versemblant com la realitat immediata i, per tant, el “monstre” forma part de la nostra existència. Per això es fa servir l’adverbi “encara” que certifica la seua presència ahir, hui i demà.
Aleixa, la protagonista de la novel.la de Mercè Climent i Francesc Mompó conviu amb aquest “monstre” que la fa viure experiències eròtiques. El seus somnis, però, no acaben en el seu propi magí sinó que provoquen la reciprocitat de tots els participants, de manera que Aleixa en retrobar-se amb ells en la vida quotidiana creu també haver compartit la mateixa experiència.
Aquest do, heretat de la mare i l`àvia, la fa viure en un "estat constant de bipolaritat” (pàg.141). Aquest transtorn provocarà en la protagonista una sensació de pànic ja que arribarà un moment en què va a ser-li ben difícil destriar entre la realitat i el somni, i el que és pitjor: viurà l’angoixa de preveure que aquest somni condicione la realitat ja que les fantasies sexuals van a estar condicionades per la reciprocitat.
Així, cada volta que Aleixa es trobe amb algun dels participants en els seus jocs onírics detectarà la complicitat o el recel, el desig o el xantatge. Tant farà, doncs, que siga el cap d’estudis del col·legi, les companyes de la botiga on guanya el sobresou o fins, i tot, els alumnes que reben les seues lliçons, perquè al capdavall qualsevol persona serà susceptible de compartir una experiència amb ella. Aquesta circumstància farà que ens introduïm en un món en el què el mite de Freddy Krugger -aquell assassí que executava les seues víctimes introduint-se en els seus somnis-, esdevindrà artefacte sensual en el que les cutxilles del montre d’Elm Street es convertiran en llavis i mans perpetrant un sacrifici darrere de l’altre en l’altar del plaer.
El pes específic d’una heroïna marcada per la confusió i el dubte, compta com un dels grans mèrits de la novel.la. Front a la linialitat característica de molts personatges del gènere eròtic, Aleixa copsa, gràcies a les seues contradicccions, la càrrega humana que la fa vulnerable i alhora versemblant. Els autors faran de la feblesa d’Aleixa la seua carnositat: en cadascun dels jocs ella es mostrarà incapaç de reaccionar. A voltes s’abstindrà, però, d’intervindre-hi i, immòbil, -a meitat de camí entre la creença de viure una fantasia i la fascinació de descobrir un plaer que fins aquell moment ignorava- es limitarà a presenciar escenes que l’exciten; o fins i tot, es mostrarà, passiva, quasibé diria inhibida, com si no acabara de creure’s que ella forma part d’aquell quadre on els cossos s’alliberen en un frenesí d’ombres i llums.
En certa mesura els somnis reviscolen el seu desig adormit i la converteixen en una reina lúbrica. Cada volta que es desperta d’un dels seus somnis, més enllà del penediment per sentir-se una partícep involuntària o del plaer descobert, o del temor a l’encontre amb qualsevol dels protagonistes, poc a poc se li va revelant una nova dona, una altra Aleixa que ella retenia dormida en un atzucac del cervell. Ací el “monstre” de què ens parlava Goya esdevé una criatura nascuda per a la deliqüescència; el “dinosaure” de Monterroso es convertirà en una bacant mentre Freddy Krugger acaba essent una mantis religiosa sota els braços de la qual tots voldríem dormir un somni etern.
II
Mercè Climent i Francesc Mompó mitjançant una escriptura ben quallada en la què va a ser impossible distinguir una veu de l’altra s’acaren a un univers complex en el què els clixés del gènere massa sovint encotillen el llenguatge. Tots dos autors van a mostrar una gran habilitat a l’hora d’ampliar el repertori a què, malauradament, ens ha acostumat l’erotisme literari: un sota-cavall-i-rei mecànic i previsible. Ací no hi ha prou amb jocs malabars ni amb les pirotècnies que ens han amollat uns films llastrats més que per mitjans econòmics restringits, per una imaginació gallinàcia i un repertori fossilitzat a mercè del botox, tupersex, làtex i altres paraules acabades en "x” que semblen suggerir concupiscència i només són, la gran part de les voltes, paradisos de cartró-pedra.
El recurs del “somni” per part dels nostres autors permet trencar la rigidesa d’aquest univers a què ens han acostumat la proliferació de músculs, cabells cardats, nyonyeria de seda, brofegada des de dalt d’un taló d’agulla y aquí-te-cojo-aquí te-mato, pur reflex d’un món precipitat per la urgència i la compulsió histèrica, on s’aprén l’anglès en 1000 paraules o s’assoleix l’aparença d’un Adonís amb quatre sesions de gimnàs. La literatura, l’erotisme o la intel.ligència són una altra cosa: mai en saps prou, per això tornes una i altra volta a acarar-te a la fulla de paper, al cos o a la reflexió com l’assassí que sempre acaba per acudir al lloc del crim. El temps –ací l’escriptura o les fantasies de la protagonista – afavoreixen les condicions d’un temps dosificat que només va a la recerca d’un territori,que a l’igual que lacreació artística o tot acte de refelxió, només accepta una única llei que és la llibertat més absoluta.
Caldria destacar, a més, l’exaltació d’un llenguatge arrelat en una tradició com la nostra crescuda sobre els camps lèxics que ens ofereix la flora i la fauna tractats amb absoluta quotidianeïtat. Figues i xones conviuen amb pardals i moniatos com una reivindicació del nostre patrimoni natural.
Per damunt de tot, però, d’aquesta lexicologia que revela el nostre atàvic esperit ecologista, subratlle una paraula –pixorro- que ve a ser un símbol indesxifrable tant de l’aparell masculí com d’una manera d’anar per la vida. Amb el mot “pixorro” definim allò que penja entre les cames d’una manera descreguda i pròxima; i també una forma de conducta –entre badoc, balòstia o menfot - que respon a una metafísica espenjollada en la què haurem de destriar entre “estar pixorro” que correspon a una situació provisional, o “ser pixorro”, que defineix aquell que s’encabota una i altra volta en el despropòsit. A pesar de la seua ressonància pejorativa valorem del “pixorro” una resposta a la sacralització, la contundència o la cursileria amb que el sexe es tractat en els llenguatges artístics. En eixa paraula hi ha una mena d’escepticisme insòlit en un terreny com el del sexe, massa procliu, als gestos grandiloqüents. Es l’ambivalència de la paraula allò que permet conjugar el fal·lus amb la irreverència, el desig i la quotidineïtat, el plaer i l’escepticisme.
Finalment, al costat de la reividicació d’un llengatge desacralitzat tenim, gràcies al viatge eròtic d’Aleixa, l’experiència espititual que li permetrà el coneixement d’ella mateixa a través d’una consciència dormida que només se li revela en els somnis. A partir de l’acceptació d’aquest univers latent dins d’ella, la protagonista entendrà les relacions sexuals d’una forma tan desinhibida com ho és el llenguatge que fa servir el narrador. Es com si, desproveïda de la culpabilitat que representa la mala consciència que provoquen les experiències oníriques, Aleixa assumira que fantasia i realitat poden ser la mateixa cosa.
D’alguna manera Aleixa reivindica la funció alliberadora de Morfeu, el déu grec dels somnis. Més enllà del seu ànim enjogassat en provocar visions en els homes i en les dones mentre dormien, ell es desplaçava amb unes ales veloces a qualsevol racó del món amb la intenció de contribuir a què els mortals, encara que fóra per un sol moment, s’escaparen de les intrigues dels déus sobre les seues vides. Mercè Climent i Francesc Mompó, a través del personatge d’Aleixa, també afavoriran que els lectors trenquen amb les cadenes que la realitat imposa al desig, perquè en la mesura que la imaginació no s’escape del camp clos d’aquest univers gris que ens embolcalla, la fantasia eròtica es rovellarà en la matexia proporció que la mediocritat i la perversió del poder va rovellant dia a dia la nostra experiència quotidiana.
Per a a tal fi confie que Mercè Fullana i Francesc Mompó, com ja han demostrat en aquest llibre -i espere que així ho continuen en les seues creacions futures-, s’entesten en el repte de descobrir-li al lector, com han aconseguit en aquest novel.la, un nou món com el que bategava en la imaginació de la protagonista i, fins i tot si convé, els encoratge a que s’arrisquen com Morfeu a desafiar Zeus quan aquest el castigà per revelar als homes quin era el seu veritable destí.
Jordi Botella
Escrit llegit en la Presentació de Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi
