Centenari enric valor

dilluns, de març 23, 2009

veins debils, sedano content


Habia promès que mai mès escriuria sobre col·lectius veinals i sobre les seves extranyes relacions amb el poder politic.
En diversos escrits he deixat clara la meva opinió plena de excepticisme al respecte i fins i tot he estat lo suficientment atrevit per ficar-me amb alguna familia que dirigeix col·lectius veinals desde fa anys i anys.
El cap de setmana ha estat festiu al barri del partidor en unes festes organitzades per la associació de veins i veines de aquest bonico barri d'alcoi.Ja deia joan francesc mira que els valencians som els millors del mon en montar aquestes coses.Amb quatre veins implicats i quatre litros de algun licor ja montem sarao i gresca, magnific!!
Pero les questions importants del barri continuen dormint en qualsevol calaix del ajuntament d'alcoi.
Es mes que evident que si les festes no passaren per st nicolau el barri haguera estat derruit del tot com han fet amb la part baixa del centre historic.Nomes la crisi ha salvat aquesta circumpstancia.
Families de etnia gitana mal viuen al carrer de st bonabentura, al carrer font del vidre hi ha dos edifcis en terra i un tercer que esta a puntet de caure i que per cert era el espai on estava el panical.
Mes avall esta el lloc on estaven els flares espai abandonat on afortunadament un grupet de joves han okupat i almenys fan alguna coseta digna.
El barri esta mancat de infrastructures.Totalment abandonat a la seva sort.
Els dirigents veinals presumeixen de exercir una participació que no sempre es visible.I els acords amb el ajuntament estan plens de icognites.
Es desconeix que es fara amb el carrer de st rafael i la vpo es una mentireta piatosa.
Per a que quede clar.
El problema no es que fulanito o fulanita siga president de la associació de veins de tal o pascual barri.El problema es que collons pinten les entitats veinals al nostre temps en una democracia que els partits politics pp-psoe dominen amb puny de ferro amb guant de seda.
Menos festa i mes reflexió.
Si es participada millor.

dissabte, de març 21, 2009

sobre policia i estudiants


La actuació policial contra els estudiants a barcelona ha plantejat diversos temes de discusió a catalunya.
Primerament s'ha parlat de proporcionalitat de la actuació policial.La paraula proporcionalitat es per si mateixa prou estrafalaria.Que seria proporcional? dues porrades per persona? quatre?
Durant les carregues policials els policies van atacar a diversos periodistes que estaven a primera linea i estaven identificats.Sonara lleig pero si no vols pols no vas a la era i aquests periodistes estaven en mig de tot el follo.A mes els policies mai voren testimonis a les seves actuacions.
Alguns advocats han demanat que els policies quant treballent deurien de portar un identificatiu per saber qui es qui i poder demanar responsabilitats.Els advocats deuen desconeixer el treball policial.Els policies ataquen als manifestants per despejar els carrers per garantir el ordre public i per espantar i aterrir als ciutadans que es pensaran dues vegades quant tinguen la tentació de fer efectius els seus drets democratics, es a dir, la policia reprimeix, no es res nou.
Sobre els estudiants.
Si uno vol fer una acció i sap que tindra de cara a la policia cal anar una mica preparat.Jo veia a les imatges nois que alçaven les mans davant policies de 1'80 amb porres i escuts esperant que aquestos al veurels desarmats i pacifics es fesin enrere i no els atacaren.Innocents...la policia es va donar palos a punta pala.
Si uno vol ser antisistema no pot esperar que el sistema li done besadetes, vinga que sou universitaris per favor...
Per ultim hi ha que sent vergonya al vore que el responsable de la generalitat es un antic comunista, joan saura.
Els vells recordaran el que varen fer els del psuc durant la guerra civil i com van masacrar als anarquistes.De un estalinista no es pot esperar res de bo.

dimecres, de març 18, 2009

Alcoi, un poble de sainet


Fa dies ha faltat en armando santacreu.
Armando es un home que de manera quasi genial va ser capaça de reflexar la societat alcoiana en el mon del teatre a traves del genere del sainet.No es que a mi el sainet m'apassione massa per sempre he pensat que aquest genere ha estat la unica sortida que han tingut els dramaturgs valencians per expressar la manera curiosa que tenim els valencians de viure.
Si armando hagues tingut la oportunitat de escriure a la nostra epoca haguera fet grans sainets de molts temes.El parking de la rosaleda amb tot aquell embolic de construcció il·legal i de desobedencia per part de l'ajuntament.
Podria fer algo amb les baralles del pp i del psoe.Baralles entre ells i contra els altres.Demostrant que la polica es prescindible.
Podria escriure sobre la associació de st jordi i tots aquells dubtes espirituals sobre si dona si dona no sobre si cal fer canvis en aquest tema o no.
I seria interessant que escriguera sobre totes les palles mentals de la esquerra alcoiana.Aquella esquerra que es vesteix de anarquista, socialista o nacionalista depenen del temps que faci.I que en ocasions treu en processó a ovidi montllor o a joan valls.
Pais de sainet, poble de sainet.

dijous, de març 12, 2009

especulació urbanistica


Alcoi es un poble meravellos.
Resulta que fa uns anys la poca vergonya d'alguns industrials va provocar una crisi sanitaria desconeguda fins aquell moment.Tots els dies als noticiaris apareixia el nom d'alcoi associat amb el nom de legionella, enfermetat que fins aquell moment no sabiem ni siquiera si existia.
A valencia i a alcoi van intentar convencer a aquestes empreses que no cumplien les normes higieniques basiques per a que les compliren.Els hi donaren dinerets en un munt de subvencions.Despres els hi amenaçaren amb multes, multes que mai han pagat i mai pagaran.
I de sobte a una d'aquestes empreses li arriba la crisi i digue que si no es requalificaba aquesta empresa el futur de molts treballadors perillaba.El ajuntament amb el favor de ccoo va requalificar pensant que aquesta empresa es mudaria a un altre terreny dins d'alcoi i a part semblaba que es conseguia acabar amb la malaltia que tant ens hi preocupaba a tots.
Aconseguida la requalificació la empresa va tancar, va pagar als treballadors tot mentre el ajuntament feia un ridicul sonat.
Veient la experiencia un altra empresa de la nostra ciutat va pensar en fer el mateix.Pero no va comptar amb el favor del ajuntament desde el principi.
I ves tu per on la empresa montllor ha decidit que una manera de presionar es la de tirar als treballadors contra l'ajuntament per tal de apretar una miqueta.
Els cervellets economics del pais pensen que quant acabe la crisi hi haura oportunitat de negoci.Amb aquesta idea compren terrenets per especular amb el futur.
Pero aquesta crisi no es igual que les anteriors.Res sera igual.
Ni el sistema financer, ni el urbanisme.
Planificar el futur pensant en parametres del passat es bastant estupid.

dijous, de març 05, 2009

dones i 8 de març


El diumenge es el dia de la dona treballadora.A banda de consideracions sobre aquesta costum de fer dies dedicats a fets, persones o santetes i santets, cal dir alguna coseta de com aquest dia es utilitzat per la dreta i per el poder.
En principi el dia 8 de març es el dia de la dona treballadora.Hom podria parlar de la situació de esclavatge de les dones treballadores arreu del mon.Ho tenen mes dificil per accedir al mercat laboral, cobren menys que els seus companys masculins, quant tenen xiquets o xiquetes veuen com es dobla les seves feines i son vistes amb sospita per els empresaris pel un suposat augment de baixes laborals.
Als paisos oocidentals aquestes son les desgracies que pateixen les dones pero als paisos del tercer mon les dones en diversos graus ocupen un paper secundari i merament utilitzat en la reproducció.
A casa nostra el poder vol passar de puntetes per les reivindicacions laborals de les dones i apostar per fer un 8 de març dedicat exclusivament en el maltractament contra les dones.Maltractament que ha produit un gran nombre de morts, en els casos mes extrems.
El terrorisme masclista i la discriminació laboral contra les dones son dues parts de de una mateixa moneda, el patriarcat.
El patriarcat es que domina el mon, el que esta extes en totes les ideologies.Esta al capitalisme, al comunisme i fins i tot al anarquisme.
El patriarcat esta en totes les religions.Religions que porten a les dones al ostracisme.
La situació podria portar a un gran nombre de dones a rebelar-se contra aquetes injusticies.Tranquils, el poder ja sap que lo que no es controla es compra i ja han domesticat a les dones i ja han formulat un feminisme que siga compatible amb el actual estat de les coses.
Jo no soc dona i no voldria donar aquella patetica imatge del home preocupat per les dones, aquella imatge tan paternalista.
A la faena estic rodejat de dones, soc fill de una dona, visc amb una dona i soc pare de una dona.
Cap cosa que li passe a una dona em resulta indiferent, cap cosa que li passe a un esser huma em resulta llunyà.
Autogestió i lluita.

dissabte, de febrer 28, 2009

una nova idea, la comarca


El actual alcalde que ja esta algo cremat de no fer res ha decidit treure un conill del seu sombrero:Comarcalitzar.
El desenvolupament de la nostra ciutat depen de determinats acords.Acords presos en reunions llargues que van fent-se mes i mes llargues i absurdes.I mentres tant s'acaba la legislatura, si volen mes els ciutadans que voten.Total acabaran votan com a borreguets el mateix i sense saber ni siquiera perque voten.
Despres esta la oposició que no sap exactament que dir sobre aquesta gran idea.Els del psoe miren a cocentaina amb por, els del bloc creuen que alcoi te algo que vore amb muro i que si es porten be arribara el dia del sorpasso i superaran al psoe i gobernanran a alcoi, pobres nois.
I que dir de paco agulló? Ell va mantenir un d'aquells debats absurds amb el regidor sanus que va servir per desesperar als periodistes i personetes que estavem alli.Vale que els de esquerra unida aposten per la participació i tot aixó, pero la fe que tenen en tot aquest rotllo es nauseabunda.
Del projecte de poligon de la canal no sabem res, del hotel de la font roja tampoc i el famos camp de golf esta dormint esperant la recuperació economica que acompanya a toca crisi economica.
A ibi i a molts pobles els poligons i zones industrials estan buidant-se, els hotelets de la montanya ja no son tan negoci com es podria imaginar, els pensionistes alemanys o britanics ja no venen al nostre pais a morir i comprar terrenets, el euro ens ha igualat molt.
Els empresaris del textil viuen de la permanent subvenció i del pelotaso urbanistic i somnien amb un pais esclavista com la xina, alli ni sindicats ni punyetes.Dins de prompte aci serem com a la xina, temps al temps.
Ningu te ni idea, ni sedano ni el punyetero dimoni de xiquet.

dimarts, de febrer 24, 2009

maleit cancer


En els darrers dies he tingut dues topades amb la malaltia del cancer.
La primera fou la mort d'una companya de faena despres de cinc horribles anys que començaren amb un cancer de pit.Aquest fou estirpat en una operació que va compartar una dura terapia de quimioterapia.Mesos despres quant tot semblaba apuntar a una bona recuperació el cancer torna a apareixer en altra part del cos.En aqueta ocasió el fetge.Despres de dues pasades per el quirofan, la biopsia i la estirpació de la part cancerigena, va tocar mes quimio, toma!!
I fa uns mesos el seu ja debil cos comença a empitjorar a lo bestia fins que fa tres dies va tenir la sort de morir en pau.
Per a rematar la festa fa dos dies vaig vore al hospital a un amic que te un cancer al pulmó dret.Ha perdut els cabells, vint kilos i tota la il·lusió de la que presumia fins fa poc.Busca i desitja la mort mentre els metges li van fent la vida imposible.
Fa temps que desconfia dels metges, dels oncolegs, dels psicolegs i de qualsevol fulano que se li apropa venent-li la solució magica.
Estem a principis del segle vint i u i encara quant els metges parlen de cancer sembla que no tenen ni puta idea.No tenen cap compasió amb els malalts, els enfronten amb els familiars que no sempre es pregunten les consequencies de totes les mesures mediques i sobre tot mai pregunten al malalt que vol.
Tambe esta tota aquella quadrilla de lladres i poca vergonyes que aprofiten la ignorancia per fer bitllets, son basura i viuen com a senyorets.
Desitge una mort digna per al meu amic raul i espere que amb el temps aquesta maleida malaltia tinga alguna solució.

dissabte, de febrer 21, 2009

la vaga de tuasa


Hi ha dos planos de discussió sobre la vaga de tuasa que tenen un nexe d'unió que es el mal anomenat "enfado" del usuari.
Primer, no esta de mes dir que TUASA es una empresa privatitzada pels socialistes en el final de sanus com alcalde d'alcoi.Cal recordar que aquesta es va produir amb una serie de condicions en la que es estaben les seguents:
Millora dels autobusos, reduint la antiguetat dels cotxes i fent que foren accesibles a persones amb problemes de movilitat.
Tikets electronics i bonos que permeteren trasbordaments.
Comarcalització del servei, una linea que arribara als pobles del comtat, muro i cocentaina, i un altra linea que anara als pobles de la foia de castalla es a dir castalla, ibi, onil.
Tothom suposava que en mans privades la gestió seria mes eficaç i seriosa.
Pero a passat el seguent:
Els autobusos no son accesibles i tenen antiguetats que son un perill evident.Alguns autbusos es evident que han estat funcionant a alacant i es veu en els cartells que ni siquiera han estat retirats.
No hi ha comarcalització del servei i no sembla ser voluntat de la empresa ni dels ajuntaments.
El nombre de usuaris ha baixat escandalosament provocant deficits que son asumits de manera extranya per part del ajuntament d'alcoi.
On estava la esquerra alcoiana i el ecologisme quant privatitzaren el servei?
Tot aço deuria de provocar indignació per part dels usuaris pero ves tu per on l'unic que provoca furia i rabia es una petita vaga feta pels treballadors de tuasa per demanar que els hi faciliten la llista de descansos que tenen anualment.
No cal dir que el famos piquete anti-vaga s'ha possat en marxa, la premsa sedanista ja apreta, els politics de esquerra del nostre poble titubejen i el ecologisme calla.
Davant tota aquesta historia els sindicalistes de tuasa es senten soles i quant parlen davant la premsa ho fan amb por.Quant pujen a conduir els autobusos senten el despreci dels usuaris i alguna amenaça mes o menys clara.
Que lluny estan aquells temps en els que valors com la solidaritat entre els treballadors feia que tots estiguerem en el mateix vaixell i que la desgracia de uns fora la desgracia de tots.
Si.Ho torne a dir la faena es una desgracia.Cal deixar els complexos judeo-cristians.No es gens natural regalar hores de les nostes vides a altres persones a canvi de quatre duros.
salut

dimarts, de febrer 17, 2009

paco molina el ofici de ser sindicalista


Fa dies que a la premsa local el nomenament de paco molina com a secretari general de ccoo pv ompli pagines que son gaire be totes de elogi per la trajectoria del sindicalista i per el fet de esser alcoià.
Mes o menys es coneguda la trajectoria de molina en el moviment sindical.Desde finals del vuitanta ha tingut diversos carrecs de responsabilitat a ccoo i ja mai mes a tingut que treballar en el sector productiu.
Mes enlla del cas particular de molina seria interessant que els sindicats analitzaren un mica el fet sindical i com alguns dels seus dirigents acaben essent una mena de funcionaris ben pagats per subvencions gobernamentals.
No cal escandalitzar-se massa.Els sindicats no tenen uns comptes clars i tenen que sobreviure de ajudes dels goberns.Si aquestes ajudes influeixen en les actituts dels sindicats en allo que es diu el conflicte treball-capital s'hauria de vore.
Tornem al cas de ccoo.
Els sindicats tenen una jerarquia clara, en la que es troben organitzacions territorials i federals amb nombrosos alliberats, per sota els delegats i mes avall els afiliats.Tot aquesta historia es mou dins de una gran disciplina, recordeu que aquell que es mou no surt a la foto i es expulsat.
Les relacions entre patronal i sindicats en moltes ocasions son mes que sospitoses, i en algun cas sonat ha fet enbermellir galtes a ccoo.
I per acabar amb molina.
Molina es el exemple de un personatge que sense massa estudis arriba a la cuspide del sindicat.No es habitual.Allo habitual es el perfil de sindicalistes que han passat per universitats de economia i que volen comptabilitzar politiques liberals i politiques mes socials.Fidalgo es un exemple.
Mes prompte, mes tard, els treballadors ja aniran emancipant-se dels sindicats i del treball que es la veritable desgracia del nostre mon, el treball.

dissabte, de febrer 14, 2009

Sedano i la guardia civil


La polemica de la setmana ha estat la futura marxa del equip de transit de la guardia civil desde el quartel d'alcoi al quartel de ibi.Com sabreu aquesta decisio ha fet que el alcalde sedano reacciones de fora violenta front al portaveu del psoe alcoià frances.
Bona part de la ciutadania ha vist en aquesta reacció un exemple d'alcoiania, una defensa de allo que es nostre i que no pot marxar del nostre poble.
Be.
Caldria dir que mes enlla de la propaganda que sedano i els seus fan sobre el seu interes en fer politiques comarcals, quant toca determinats temes el alcalde sedano i els seus periodistes afins fan politica de campanar.Politica que no veu mes enlla de la realitat diaria del propi poble.+
Jo no tinc massa clar els criteris que fan que un poble tinga quartel de la guardia civil o comisaria de la policia nacional o policia municipal.
Pero vull entendre que si ibi te un bon quartel de la guardia civil i si ibi no esta massa lluny d'alcoi deuria de donar igual si els membres de la benemeritat estan aci o a 15 minuts d'aci.
Alcoi ha tingut en els darrers anys un augment de efectius de la policia i un cert augment dels efectius de la policia local.No trobe jo que siga necesaria la presencia de la guardia civil a alcoi.
Les baralles del pp de la provincia d'alacant esta al darrere d'aquesta disputa entre els ajuntaments d'alcoi i de ibi, i no hi ha mes a rascar.
Menys propaganda de comarcalització i mes politiques en defensa del territori.

dissabte, de febrer 07, 2009

jo sóc un troll?


De tant en tant al meu correu electronic o al blog veig que algun internauta em senyala com a troll.Com debeu saber el troll a grans trets es un personatge que dins de internet es dedica a sabotejar de manera mes o menys inteligent debats, foros de opinió convertint aquestos en espais de discusió amarga.
I encara que es sabut que de trolls hi ha molts sempre existeix la costum de associar al troll a aquest tipus de personatge.
Tambe hi ha a internent el tipic personatge que acusa als demes de ser troll, sol ser una persona que tracta d'aquesta manera de desacreditar a aquells que tenen opinions contraries al que es politicament correcte.
Jo si em mire a mi mateix tota la trajectoria a internet i les meves mes que apasionades opinions sobre aço i sobre allo puc dir que a vegades done la impressió de troll.No tots em estudiat en harvard ni tenim sempre aquella elegancia al opinar.Nomes puc dir a aquelles persones que escrien al meu correu que tracte de ser correcte i de no fer als demes allo que no voldria per a mi.
Defense amb mes o menys valor les idees etiques que pense mes adients en cada moment i pense fer-ho mentre puga.Questió dificil en els moment que vivim de dictadura economica i social.
salut

dissabte, de gener 31, 2009

el turisme es la solució


No esta de mes fer algun comentari sobre la presencia del ajuntament d'alcoi a fitur a madrid.Com tots sabreu el discurs de sedano en la legislatura inclou entre altres coses el foment d'alcoi com a ciutat turistica.En aquest aspecte han evolucionat desde postulats mes o menys frivols cap una idea de ciutat de congresos i certaments professionals que siguen el atractiu que puga atreure a mes gent a coneixer la nostra ciutat i que ha facen "gasto".
No esta de mes dir que la ciutat no esta massa preparada per al turisme.No es tan sols la visió industrial la que impedeix que per exemple els diumenges els restaurants del centre estiguen tancats.Existeix la impressió en la ciutadania de que el turisme es una excusa per despistar la visió de la manca de idea de ciutat que te el partit popular i en certa mesura la oposició, bloc, esquerra unida i pspv.
El dia que s'inagurava fitur, el alcalde sedano en radio alcoy deia que ja era un exit, un poc presuntuos tot i sabent que encara no hi habia cap contacte amb operadors turisitics.
Tots sabem com van acabar els viatges a nova iork i al japo.Tots sabem que aquells viatges foren una excusa per viatgar per la patilla i per fer festa en un lloc distint al carrer st nicolau.
Ara be, em de ser coneixedors del cost d'aquesta festa.Pero no ho sabem.
I fa que ens hi formulem aquestes preguntes:
Quant es el cost economic de la projecció turistica d'alcoi?
Quins resultats esta donant en la economia de la ciutat?
Perque miguel peralta va acusar a amparo ferrando de no fer res a la seva epoca de regidora de turisme?
Es tan important per al turisme de la ciutat que la princesa leticia i el princep felipe es facen una foto amb sedano?
Que pinta la companyia de teatre la dependent en tot aquest montatge?
Existeix alguna contrapartida? Es renovara el contrat del principal mes rapid?
Perque la premsa alcoiana prefereix diners a objectivitat?
Perque a radio alcoy parlen en castella quant estan a madrid?
Perque l'ajuntament patrocina diversos espais a la premsa?
Qui juga amb el futur dels alcoians?
salut

divendres, de gener 30, 2009

repressions diverses


La policía autonómica ha realizado las identificaciones, las agresiones y las detenciones seleccionando previamente a sus destinatarios. En el cruce de la vía verde con las pistas de la Eibar-Gasteiz la voz de mando de los uniformados les ordenaba "detener y dar a los conocidos". Igual hecho tuvo lugar al realizarse las detenciones en la Casa de Juntas de Urbina, llevándose a personas señaladas las cuales constituyen el grueso de los detenidos.

La burda nota de interior basando la actuación policial en la llanada de Luko en una supuesta respuesta ante la colocación de barricadas y lanzamiento de piedras (iconos de una ya criminalizada lucha callejera que en nada se corresponde con los parámetros de una invasión masiva a pecho descubierto y en campo abierto de los terraplenes), nos habla no sólo de la obscenidad de un poder público que no siente ya la necesidad de elaborar justificaciones siquiera plausibles, sino de una nueva fase de hostigamiento al movimiento antiTAV.

Pues este proceso de oposición con sus iniciativas constituye un salto sobre los corsés con los que se ha ido atenazando la movilización social, aunando en su seno actividades de corte estrictamente legalizado con seguras actuaciones públicas contra estos mismos límites. Así, el uso continuado de las herramientas de la desobediencia, ha producido importantes retrasos en las incipientes obras, ha obligado al gobierno central a aplicar procedimientos de urgencia…; en definitiva a través de innumerables iniciativas se ha conseguido visualizar la férrea determinación de los opositores, y mediante estas acciones mayormente simbólicas se ha hecho patente un inestable y contestado inicio de obras.

Sin embargo contra algunas de estas iniciativas (como el plante en las oficinas de la ADIF en Bilbao con la detención y procesamiento de los encartelados encaramados al techo del kiosko publicitario) se ha intentado ya que sean juzgadas por la Audiencia Nacional, la cual hasta la fecha se ha inhibido a favor de las A.Provinciales de habitual competencia en estos asuntos menores. Similar suerte al suceso acaecido ya en noviembre en el Goiherri, y que tras su desestimación por la AN volvió a los juzgados tolosarras. Parece que en esta estrategia de erosión del activismo es determinante que los protagonistas de las acciones que pretenden ser elevadas a quasiterrorismo posean las características de militantes habituales y reconocidos de la oposición, con lo que se visualiza una neta intención de amedrentamiento al núcleo activista y un aviso ejemplarizante para el resto.

Son estos los primeros casos de penalización de la "lucha X" (denominada así por el gabinete de interior español) y que supone elevar los actos de desobediencia, aquellos que ponen a prueba la elasticidad de los límites de la protesta, a categoría de delito terrorista. Así, la estrategia de este maquiavélico gabiente se supone la misma que se llevó a cabo a finales de los años noventa, cuando algunos delitos de estragos a los que se les suponía intencionalidad política se elevaron por atribución policial a asuntos tratables por el tribunal de excepción AN.

Sumemos a esto la rabia jeltzale por la inteligente actuación del conjunto de la oposición contra el TAV, que huyendo de las urgencias mediáticas y de los alineamientos políticos al uso, se dotó de sus propios tiempos para generar sus opiniones y a partir del cruel hecho de la muerte del industrial Uria, estableció un consenso que ha fortalecido su coordinación.

Y a esta diseñada estrategia española, junto a ese quemazón jeltzale se agrega ahora también la competición preelectoral entre estas dos administraciones para generar un golpe de efecto represivo que les aúpe como paladines del orden público, tradicional ya actividad a mes vista de la fecha de la celebración de los comicios.

Así llegamos a Luko. Con sus últimas actuaciones y declaraciones, el movimiento anti TAV ha sabido romper con las expectativas que se les atribuyen, demostrando entre otras no estar sujeto a obediencias externas. Sigue buscando la paralización del proyecto mediante la acción y la denuncia y su escuela muestra que para luchar es necesario desbordar los cánones otorgados, incluso los dados a los sectores en ruptura. Rechaza medias tintas y opone a la obstinación institucional su propia determinación como movimiento.

Así, su estilo de movilización, se enfrenta al espacio del rechazo domesticado, de la romería dominical característica de la impotencia de una izquierda que acepta los límites designados. Este estilo inquieta afortunadamente y no sólo en los sillones del poder autonómico y central. Un estilo que llama a apartar la resignación y que a través de su práctica ensancha los límites de lo posible

Porque es tanto su independencia como su determinación en utilizar todos los recursos de la movilización social lo que produce esa incertidumbre liberadora que ahora inquieta y moviliza a las administraciones.
http://www.fotolog.com/molinar

dissabte, de gener 24, 2009

oferta !!! Solars al centre a preu de ganga.


Com dirien a la fira:
Señora que me lo quitan de las manos!!!!
I es que a pesar del que diga el nostre amic antoni perez a alcoi a a la resta del mon hi ha dinerets per a "invertir" o especular.
I tambe hi ha gent amb la esperança que despres de la crisi cal tenir algun terrenet o posesió per gunyar amb les plusvalues que es puguen generar.
El centre d'alcoi ja va patir al barri de la sang la embrencida especuladora.Despres li va tocar a la zona d'algesares i ara estan patintla en diversos graus la gent del partidor i la gent dels carrers sta rita, st francesc, st josep i st mauro.
Que no pases per alli en molts dies i de cop i volta veus on estaba una casa un solar.
Als ancians els amenacen, es fica petita delicuencia amb problemes de drogues i alguna familia de etnia gitana(lo que no vol dir ni que els drogadictes ni els gitanos tinguen la culpa de res, si a uno li ofereixen casa doncs la accepta i si no que li pregunten als veins del carrer st bonaventura)
Tambe pot contribuir alguna tuberia trencada per tal que el aigua realitze la seva labor erosionadora en el carrer i en les cases.
Aixina que si teniu un duro compreu que estan a preu de ganga.

dissabte, de gener 17, 2009

El centre no alça cap.El partidor tampoc.


Uno ho intenta.
Pero sempre acaben prenente el pel.
Venent la moto de que el centre esta millor.Pero no es aixi.
Passejar per st francesc es desolador.
Obserbar els carrer que el travesen es mortal.
Sta rita, st mauro son exemples de destrucció i barbarie.
Tornem a la epoca final del sanusisme en la que els especuladors compraven barat terreny barat al centre d'alcoi per a construir quant vingueren els bons temps.
A la bona gent del partidor els hi vengueren la historia de regenerar el barri amb les premises de la participació i la construcció de vpo.
Poc a poc tot a quedat el paper mullat.
Els "dirigents" de la associació de veins i veines han vollgut escapar, supose que farts de decepcions i de escoltar retrets per part de altres veins i veines.
Al barri del partidor tot fa sensació de desolació.
La cnt va jugar a pragmatisme i va fer el que va fer, la historia els jutgara.
Els xicons i xicones del panical....uff, ni idea i sense ganes de voler saber.Primer volien reconstruir el espai i quant estaven reconstruint es van donar conte de que no existia voluntant de fer res.
Ho se, la veritat es una putada.
Ara caldra vore qui es queda amb el solar.
Un solar mes en un barri ple de solars.
I amb el terrenet dels flares al costat, cuidadin...
I servidor no vol acusar a ningu, ni fer sang ni fer-se el listo.
Qui tingua que pensar que pense.
bona sort

dissabte, de desembre 27, 2008

en els sindicats tot continua igual


Cambia el nombre del líder pero como la mano que da de comer sigue siendo la misma... . El respeto que tiene CC.OO. con los gobiernos en general, y con el del PSOE en particular, hace posible que los ejecutivos estén tranquilos. La “paz social” está garantizada, y no importa que el desempleo golpee con fuerza en las casas de los trabajadores y trabajadoras. Los sindicatos mayoritarios funcionan como auténticos diques de contención, como salvaguarda del sistema.


Agencias/ inSurGente.-



El nuevo secretario general de Comisiones Obreras (CCOO), Ignacio Fernández Toxo, no contempla "una huelga general en el horizonte próximo". "Prefiero no ir a la huelga porque quien pierde el salario son los trabajadores, pero si ello fuera imprescindible para defender los intereses de la gente y en primer lugar de los amenazados por un ERE (Expediente de Regulación de Empleo) o que están perdiendo su trabajo todos los días, pues sí, evidentemente (iría a la huelga)", explicó.

Toxo, en declaraciones a Punto Radio, precisó que CCOO va a estar "muy visible" y al lado de la gente que tiene más dificultades en los actuales momentos de crisis económica. No obstante, el nuevo secretario del sindicato observó que una parte del trabajo sindical, como perfeccionar los sistemas de protección al desempleo, "no se ve".

En su opinión, el diálogo social es la mejor manera de encarar las iniciativas que necesita la economía, algunas de reformas y otras de consolidación. "Y esto es mejor hacerlo desde el diálogo que desde la confrontación", manifestó Toxo, que proclamó la independencia de CCOO de cualquier partido político.

Preguntado por si España precisa de una nueva reforma laboral, Toxo contestó que "radicalmente no" y dijo que quienes lo están demandando lo que quieren es, "en clave oportunista", aprovecharse de la crisis económica "para llevarse por delante derechos de los trabajadores".

Toxo señaló asimismo que lo que hay que hacer es darle una oportunidad a la reforma del mercado de trabajo que se hizo en 2006 y en la que debe profundizarse en todo lo relacionado con las contratas y subcontratas, un mundo, dijo, "próximo a la precariedad laboral y a veces a la economía sumergida, que desprotege a los trabajadores en sus relaciones con las empresas".
Por otro lado, el nuevo líder de CCOO consideró "ridícula" la propuesta del Gobierno de subir un 3,5% el salario mínimo interprofesional (SMI) para 2009, desde los 600 euros actuales al mes a 621 euros.

El dirigente sindical aseguró que ninguna empresa se vería abocada al cierre por subir el SMI en los términos demandados por los sindicatos (un 8% cada año hasta 2012), y explicó que esta renta mínima es percibida por cerca de 400.000 personas, de las que prácticamente todas ellas carecen de convenio colectivo.

Por último, el dirigente sindical valoró positivamente, en líneas generales, el discurso navideño del Rey Juan Carlos, y subrayó que la situación actual de la economía española exige un "sobreesfuerzo" sobre lo ya realizado.

dijous, de desembre 11, 2008

solidaritat a madrid

les bales reboten a grecia


Ja fa anys quan jo era petit i la democracia arribaba a espanya despres de pactes de vergonya al carrer les forces del ordre demostraven que res canviava.No era extrany vore algun ferit de bala en alguna manifestació, el argument defensiu era que les bales rebotaben i pegaven en manifestants.
A grecia fa uns dies un policia va disparar contra un manifestant i el va matar, la defensa diu que aquesta bala fou rebotada i que en resum fou un accident.
A part del escandol que hi ha en tota la premsa mundial per la manera tan violenta dels anarquistes i de que cal mes ma dura contra aquestos salvatges, hi ha una certa solidaritat arreu del mon.
Paraula extranya la de la solidaritat i poc utilitzada.Son les ventatges del individualisme capitalista en el que vivim.
A madrid i barcelona van haber ahir algunes manifestacions improvisades que han tingut resso al medis per la contundencia de la policia i per alguna destrossa.
A alcoi ahir em trobe alguna personeta, li propose si al nostre poble es podria fer alguna coseta."Esta dificil aixó, dimoni, tenim que fer una assemblea, la gent te moltes coses a fer, uff es tot tant dificil"
Els anarquistes alcoians son el que son, no passa res.Jo tambe soc el que soc.
Animo, a vore si a la assemblea del divendres o en la del dimarts que be decidiu alguna cosa.

dissabte, de novembre 08, 2008

infamies diverses


Podria escriure de moltes coses.
Podria dir algo de les infames columnes del director del ciudad i la seva infinita aficció a premiar i a castigar desde la ultima pagina del seu diari.
Podria opinar sobre el desastre de gestió municipal en temes com el hotel de la font roja o el boulevard.
Pero em ve mes de gust dir alguna coseta sobre el tipo de societat en la que vivim.En ella no incloc a la gent dels partits politics de la oposició.En la poltrona es viu molt be, es treballa poc i es fan amistats que despres poden ajudar-te a entrar en el mercat laboral.
Tampoc parlare dels sindicats i la nova costum que te ccoo de ser un sindicat en el que se hereta el carrec i el sou.Perfecta sucesió entre paco i manuela.
Parlare de la societat alcoiana, de aquella a la que alguns veuen un esperit inconformista, acrata i rebel.
No hi ha res de aixó entre els nostres veins.Fins i tot en els grupets mes anarquistes del poble el fet de criticar es castigat amb el ostracisme.No fa massa dies un bon xicot de aquest poble va osar a criticar al grupet dels flares i es va vore obligat a rectificar llevant la critica del seu fotolog.
Jo ho comprenc, segurament habera fet el mateix, no volem quedar mal amb els colegues.
I si el mon llibertari esta aixi, com esta la cultureta alcoiana?
Doncs esta mansament esperant la subvenció.
No tan sols no critiquen les barrabasades del calderon i principal, si no que a mes es manten autistes de tot el que passa al seu voltant.
Esta molt be allo de les jornades sobre drets humans i cine de la unesco pero estaria molt millor que es preocuparen mes del gran atur, pobressa i desesperació en la que viuen molts alcoians.
Segurament als amics de la unesco els hi preocupa mes el que passa a molts quilometres de aci.
Segurament somien amb revolucions a cuba, sense viure a cuba i sense saber qui es el fidel i la seva gent.
Segurament ecoquen la guerra civil sense haver-la patit.
I que dir de la gent del casal jaume I?
Gent que viuen el la fabula dels paisos catalans i als que no cal nomenar-lis que la veritable desgracia del mon son els nacionalismes que aborreguen a la gent.
Pero millor no digam res, callem.No siga que un dia pel carrer fulanito o fulanita et senyale i et diga:
TU JA NO ETS DELS NOSTRES.
Salut

dilluns, d’octubre 20, 2008

el alcalde d'alcoi i antonia


La foto es del diari informacion i reprodueix el moment en el que el alcalde d'alcoi el senyor sedano delgano i la senyora antonia es varen trobar.
Nomes desde la enveja i la ignorancia es pot criticar aquest gran moment.

dimecres, d’octubre 15, 2008

Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo


El desplome de Wall Street no sólo se debe a la codicia y a la falta de regulación estatal de un sector hiperactivo. Hunde sus raíces en la crisis de sobreproducción que ha sido la plaga del capitalismo global desde mediados de los 70
Todos nos hacemos estas preguntas sobre la actual crisis financiera: ¿ya pasó lo peor? ¿Qué causó el colapso del centro neurálgico del capitalismo global? ¿Fue la codicia? ¿Fue el de Wall Street un caso de alguacil alguacilado? ¿Fue falta de regulación? Pero ¿no hay nada más? ¿No hay nada sistémico? ¿Qué tiene que ver la crisis de sobreproducción de mediados de los años 70 con los acontecimientos recientes?

¿Qué pasó, pues? ¿Cómo trató de resolver el capitalismo la crisis de sobreproducción? ¿En qué consistió la reestructuración neoliberal? ¿En qué medida la globalización de los 80 y los 90 fue una respuesta a la crisis de los 70? ¿Por qué la globalización no pudo superar la crisis? ¿Cuáles fueron los problemas de la financiarización como vía de salida a la crisis de sobreproducción de los 70? ¿Por qué la financiarización es tan volátil? ¿Cómo se forman, crecen y estallan las burbujas? ¿Cómo se formó la presente burbuja inmobiliaria? ¿Y cómo creció? ¿Cómo pudieron las hipotecas subprime degenerar en un problema de tales dimensiones? ¿Y cómo es posible que los titanes de Wall Street se desplomaran como un castillo de naipes? ¿Qué pasará ahora?

Todos, en efecto, nos hacemos esas preguntas. Pero pocos pueden tratar de contestarlas con la insólita combinación de elegancia, profundidad, claridad y extremada sencillez del economista y politólogo Walden Bello. Y mucho menos en apenas 4000 palabras.

El derrumbe de Wall Street no se debe solo a la codicia y a la falta de regulación estatal de un sector hiperactivo. Procede también, y sobre todo, de la crisis de sobreproducción que ha venido minando al capitalismo remundializado desde mediados de los 70. Así ve esta crisis de fin de época Walden Bello.

Muchos en Wall Street todavía están digiriendo los acontecimientos epocales de las últimas semanas:

* Entre 1 y 3 billones de dólares de activos financieros evaporados.

* Wall Street, nacionalizado, con la Reserva Federal y el Departamento del Tesoro tomando todas las decisiones estratégicas importantes en el sector financiero, y a todo eso, con un gobierno que, tras el rescate de AIG, pasa a dirigir la mayor compañía aseguradora del mundo.

* El mayor rescate desde la gran depresión, con 700 mil millones de dólares reunidos a la desesperada para salvar al sistema financiero global.

Las explicaciones habituales ya no bastan. Los acontecimientos extraordinarios precisan de explicaciones extraordinarias. Pero antes…

¿Ya pasó lo peor?

No, si algo ha quedado claro con los movimientos contradictorios de estas semanas en que, al tiempo que se permitía la quiebra de Lehman Brothers, se nacionalizaba AIG y se fraguaba la toma de control de Merril Lynch por el Bank of America, es que no hay una estrategia para afrontar la crisis; a lo sumo, respuestas tácticas, como bomberos que se pisan la manguera, abrumados por la magnitud del incendio.

El rescate de 700 mil millones de dólares de las obligaciones hipotecariamente respaldadas en poder de los bancos no es una estrategia, sino, básicamente, un esfuerzo a la desesperada para restaurar la confianza en el sistema, para prevenir la erosión de la fe en los bancos y en otras instituciones financieras y para evitar una afluencia masiva de retirada de fondos de los bancos como la que desencadenó la Gran Depresión de 1929.

¿Qué causó el colapso del centro neurálgico del capitalismo global? ¿Fue la codicia?

La vieja y venerada codicia jugó su parte. A eso se refería Klaus Schwab, el organizador del Foro Económico Mundial, el jamboree de la elite global celebrado anualmente en los Alpes suizos, cuando dijo a su clientela en Davos este año: "Tenemos que pagar por los pecados del pasado".

¿Fue el de Wall Street un caso de alguacil alguacilado?

Desde luego. Los especuladores financieros rizaron el rizo hasta confundirse ellos mismos con la creación de contratos financieros más y más complejos, como los derivados, tratando de ganar dinero a partir de todo tipo de riesgos (incluidos exóticos instrumentos de futuros, como los credits default swaps o contratos de protección de derivados crediticios, que permitían a los inversores apostar, por ejemplo, a que los prestatarios de la propia corporación bancaria ¡no serían capaces de devolver su deuda! Tal es el comercio multibillonario no-regulado que acabó tumbando a AIG.

El 17 de diciembre de 2005, cuando la International Financing Review (IFR) anunció sus premios anuales del año –uno de los programas de premios más prestigioso del sector—, dejó esto dicho:

"Lehman Brothers no sólo mantuvo su presencia global en el mercado, sino que dirigió la penetración en el espacio de preferencia… desarrollando nuevos productos y diseñando transacciones capaces de subvenir a las necesidades de los prestatarios… Lehman Brothers es el más innovador en el espacio de preferencia precisamente por hacer cosas que no pueden verse en ningún otro sitio."

Huelgan comentarios.

¿Fue falta de regulación?

Sí. Todo el mundo reconoce ahora que la capacidad de Wall Street para innovar y excogitar instrumentos financieros más y más sofisticados ha ido mucho más allá de la capacidad regulatoria del Estado, y no porque el Estado no fuera capaz de regular, sino porque la actitud neoliberal, de laissez-faire, imperante impidió al Estado diseñar mecanismos efectivos de regulación.

Pero ¿no hay nada más? ¿No hay nada sistémico?

Bien, Georges Soros, que lo vio venir, dice que lo que estamos pasando es la crisis del sistema financiero, la crisis del "gigantesco sistema circulatorio" de un "sistema capitalista global… que está reventando por las costuras".

Para seguir con la idea del archiespeculador, a lo que estamos asistiendo es a la intensificación de una de las crisis o contradicciones centrales del capitalismo global, cual es la crisis de sobreproducción, también conocida como sobreacumulación o sobrecapacidad.

Se trata de la tendencia del capitalismo a construir una ingente capacidad productiva que termina por rebasar la capacidad de consumo de la población debido a las desigualdades que limitan el poder de compra popular, lo cual termina por erosionar las tasas de beneficio.

Pero, ¿qué tiene que ver la crisis de sobreproducción con los acontecimientos recientes?

Muchísimo. Pero, para entender la conexión, tenemos que retrotraernos a la llamada Época Dorada del capitalism contemporáneo, al período comprendido entre 1945 y 1975.

Fue un período de rápido crecimiento, tanto en las economías del centro como en las subdesarrolladas, un crecimiento propulsado, en parte, por la masiva reconstrucción de Europa y del Este asiático tras la devastación de la II Guerra Mundial, y en parte, por la nueva configuración socio-económica institucionalizada bajo el nuevo estado keynesiano. Un aspecto clave de esta última fueron los severos controles estatales de la actividad de mercado, el uso agresivo de políticas fiscales y monetarias para minimizar la inflación y la recesión, así como un régimen de salarios relativamente altos para estimular y mantener la demanda.

¿Qué pasó, pues?

Bien, este período de elevado crecimiento terminó a mediados de los 70, cuando las economías del centro se vieron inmersas en la estanflación, es decir, en la coexistencia de un bajo crecimiento con una inflación alta, lo que la teoría económica neoclásica suponía imposible.

Sin embargo, la estanflación no era sino el síntoma de una causa más profunda, a saber: la reconstrucción de Alemania y del Japón, así como el rápido crecimiento de economías en vías de industrialización, como Brasil, Taiwán y Corea del Sur, añadió una enorme capacidad productiva e incrementó la competición global, mientras que la desigualdad social, dentro de cada país, y entre países, limitó globalmente el incremento del poder adquisitivo y de la demanda, resultando así erosionada la tasa de beneficio. La drástica subida del precio del petróleo en los setenta no hizo sino agravar la cosa.

¿Cómo trató de resolver el capitalismo la crisis de sobreproducción?

El capital ensayó tres vías de salida del atolladero de la sobreproducción: la reestructuración neoliberal, la globalización y la financiarización.

¿En qué consistió la reestructuración neoliberal?

La reestructuración neoliberal tomó la forma del reaganismo y del thatcherismo en el Norte y del ajuste estructural en el Sur. El objetivo era la revigorización de la acumulación de capital, lo que se consiguió: 1) removiendo las restricciones estatales al crecimiento, al uso y a los flujos de capital y de riqueza; y 2) redistribuyendo el ingreso de las clases pobres y medias a los ricos, de acuerdo con la teoría de que se motivaría así a los ricos para invertir y alimentar el crecimiento económico.

El problema de esa fórmula era que, al redistribuir el ingreso en favor de los ricos, estrangulaba el ingreso de los pobres y de las clases medias, lo que provocaba la restricción de la demanda, sin necesariamente inducir a los ricos a invertir más en producción.

De hecho, la reestructuración neoliberal, que se generalizó en el Norte y en el Sur a lo largo de los años ochenta y noventa, tuvo unos pobres registros en términos de crecimiento: el crecimiento global promedio fue de un 1,1% en los 90 y de un 1,4 en los 80, mientras que el promedio en los 60 y en los 70, cuando las políticas intervencionistas eran dominantes, fue, respectivamente, de un 3,5% y de un 2,54%. La reestructuración neoliberal no pudo terminar con la estanflación.

¿En qué medida la globalización fue una respuesta a la crisis?

La segunda vía de escape global ensayada por el capital para enfrentarse a la estanflación fue la "acumulación extensiva" o globalización, es decir, la rápida integración de las zonas semicapitalistas, no-capitalistas y precapitalistas a la economía global de mercado. Rosa Luxemburgo, la celebrada economista y revolucionaria alemana, se percató de este mecanismo hace mucho tiempo, viéndolo como un mecanismo necesario para restaurar la tasa de beneficio en las economías metropolitanas. ¿Cómo? Ganando acceso al trabajo barato; ganando mercados, aun si limitados, nuevos; ganando nuevas fuentes de productos agrícolas y de materia primas baratos; y creando nuevas áreas para inversión en infraestructura. La integración se produce a través de la liberalización del comercio, removiendo los obstáculos a la movilidad del capital y aboliendo las fronteras para la inversión exterior.

China, ni que decir tiene, es el caso más destacado de un área no-capitalista integrada en la economía capitalista global en los últimos 25 años.

Para contrarrestar sus declinantes beneficios, un considerable número de corporaciones empresariales situadas entre las primeras 500 del ranquin de la revista Fortune han trasladado una parte significativa de sus operaciones a China, a fin de aprovechar las ventajas del llamado "precio chino" (las ventajas de costes derivadas de un trabajo barato chino aparentemente inagotable). A mediados de la primera década del siglo XXI, entre el 40 y el 50 por ciento de los beneficios de las corporaciones estadounidenses dimanaban de sus operaciones y ventas en el exterior, y señaladamente, en China.

¿Por qué la globalización no pudo superar la crisis?

El problema con esta vía de salida del estancamiento es que exacerba el problema de la sobreproducción, porque añade capacidad productiva. La China de los últimos 25 años ha venido a añadir un volumen tremendo de capacidad manufacturera, lo que ha tenido por efecto deprimir los precios y los beneficios. No por casualidad, los beneficios de las corporaciones estadounidenses dejaron de crecer hacia 1997- De acuerdo con un índice estadístico, las tasas de beneficios de las 500 de Fortune pasó de 7,15 en 1960-69 a 5,30 en 1980-90, a 2,29 en 1990-99 y a 1,32 n 2000-2002.

Dadas las limitadas ganancias obtenidas en punto a contener el impacto depresivo de la sobreproducción, ya a través de la reestructuración neoliberal, ya con la globalización, la tecera vía de salida resultó vital para mantener y elevar la rentabilidad. La tecera vía es la financiarización.

En el mundo ideal de la teoría económica neoclásica, el sistema financiero es el mecanismo, merced al cual los ahorradores, o quienes se hallan en posesión de fondos excedentes, se juntan con los empresarios que tienen necesidad de sus fondos para invertir en producción. En el mundo real del capitalismo tardío, con la inversión en industria y en agricultura arrojando magros beneficios por causa de la sobreproducción, grandes cantidades de fondos excedentes circulan y son invertidas y reinvertidas en el sector financiero. Es decir, el sistema financiero gira sobre sí mismo.

El resultado es que se ensancha el hiato abierto entre una economía financiera hiperactiva y una economía real en estancamiento. Como bien observa un ejecutivo financiero: "ha habido una creciente desconexión entre la economía real y la economía financiera en estos últimos años. La economía real ha crecido, pero nada comparable a la economía financiera… hasta que estalló".

Lo que no nos dice este observador es que la desconexión entre la economía real y la economía financiera no es accidental: que la economía financiera se disparó precisamente para hacer frente al estancamiento dimanante de la sobreproducción de la economía real.

¿Cuáles fueron los problemas de la financiarización como vía de salida?

El problema de invertir en operaciones del sector financiero es que equivale a exprimir valor de valor ya creado. Puede crear beneficios, de acuerdo, pero no crea nuevo valor –sólo la industria, la agricultura, el comercio y los servicios crean valor nuevo—. Puesto que los beneficios no se basan en la creación de valor nuevo o añadido, las operaciones de inversión resultan extremadamente volátiles, y los pecios de las acciones, las obligaciones y otras formas de inversión pueden llegar a divergir radicalmente de su valor real: por ejemplo, las acciones en empresas incipientes de Internet, que se mantuvieron por un tiempo al alza, sostenidas principalmente por valoraciones financieras en espiral, para luego desplomarse. Los beneficios dependen, entonces, del aprovechamiento de las ventajas ofrecidas por movimientos de precios que divergen al alza del valor de las mercancías, para vender oportunamente antes de que la realidad fuerce la "corrección" a la baja para ajustarse a los valores reales. El alza radical de los precios de un activo, mucho más allá de los valores reales, es lo que se llama la formación de una burbuja.

¿Por qué la financiarización es tan volátil?

Con la rentabilidad dependiendo de golpes especulativos, no resulta sorprendente que el sector financiero vaya de burbuja en burbuja, o de una manía especulativa a otra.

Puesto que está sostenido por una manía especulativa, el capitalismo inducido financieramente no ha dejado de batir registros en materia de crisis financieras desde que los mercados de capitales fueron desregulados y liberalizados en los 80.

Antes de la actual debacle de Wall Street, las más explosivas fueron la crisis financiera mexicana de 1994-95, la crisis financiera asiática de 1997-1998, la crisis financiera rusa de 1996, el colapso del mercado de valores de Wall Street de 2001 y el colapso financiero argentino de 2002.

El antiguo secretario del Tesoro con Bill Clinton, un hombre de Wall Street –Rober Rubin—, predijo hace cinco años que "las crisis financieras futuras serán con casi toda seguridad inevitables, y podrían llegar a ser hasta peores."

¿Cómo se forman, crecen y estallan las burbujas?

Sirvámonos, a modo de ejemplo, de la crisis financiera asiática de 1997-98.

* Primero: balanza de pagos y liberalización financiera impuestas por el FMI y el Departamento noteamericano del Tesoro.

* Luego, entrada de fondos extranjeros en busca de rápida y elevada rentabilidad, lo que significa que entraron en el Mercado inmobiliario y en el Mercado de valores.

* Sobreinversión, lo que llevó al desplome de los precios en el Mercado de valores y en el Mercado inmobiliario, lo que, a su vez, condujo al pánico y a la coinsiguiente retiada de fondos: en 1997, en unas pocas semanas 100 mil millones de dólares abandonaron las economías del este asiático.

* Rescate de los especuladores extranjeros por parte del FMI.

* Colapso de la economía real: la recesión se extiende por todo el Este asiático en 1998.

* A pesar de la desestabilización a gran escala, todos los intentos realizados para imponer regulaciones nacionales o globales del sistema financiero fueron rechazadas con razones puramente ideológicas.

Volvamos a la presente burbuja. ¿Cómo se formó?

El actual colapso de Wall Street arraiga en la burbuja tecnológica de fines de los 90, cuando el precio de las acciones de las empresas incipientes en el mundo de Internet se disparó, para luego desplomarse, resultando todo ello en la pérdida de activos por valor de 7 billones de dólares y en la recesión de 2001-2002.

Las laxas políticas monetarias de la Rerserva Federal bajo Alan Greenspan estimularon la burbuja tecnológica, y cuando está colapsó dando paso a la recesión, Greenspan, tratando de prevenir una recesión duradera, rebajó en junio de 2003 los tipos de interés a un nivel sin precedentes en 45 años (al 1%), manteniéndolo en ese nivel durante más de un año. Con eso lo que consiguió fue estimular la formación de otra burbuja: la burbuja inmobiliaria.

En fecha tan temprana como 2002, economistas como Dean Baker, del Center for Economic Policy Research, alertaron sobre la formación de una burbuja inmobiliaria. Sin embargo, en fecha tan tardía como 2005 el entonces presidente del Consejo Económico de asesores de la Presidencia de la nación y actual presidente de la Reserva Federal, Bern Bernanke, atribuía el incremento de los precios de la vivienda en EEUU a "unos fundamentos económicos robustos", y no a la actividad especulativa. ¿A quién puede sorprender que el estallido de la crisis subprime en verano de 2007 pillara a este hombrecito con la guardia totalmente baja?

¿Y cómo creció?

Oigámoslo de boca de uno de los propios jugadores clave en los mercados, de George Soros: "Las instituciones hipotecarias animaron a los hipotecados a refinanciar sus hipotecas aprovechando la revalorización experimentada entretanto por sus casas. Rebajaron sus criterios de préstamo e introdujeron nuevos productos, como hipotecas a interés variable, hipotecas que 'sólo servían intereses' y 'ofertas promocionales' con tipos de interés para partirse de risa. Todo eso animó a especular con la vivienda. Los precios de las casas comenzaron a subir a un ritmo de dos dígitos. Eso sirvió para retroalimentar la especulación, y el alza de los precios inmobiliarios consiguió que los propietarios de casas se sintieran ricos; el resultado fue el boom consumista que ha sostenido a la economía estos últimos años."

Observando las cosas más de cerca, se ve que la crisis hipotecaria no resultó de una oferta superior a la demanda real. La "demanda" estaba, por mucho, fabricada por la manía especulativa de promotores y financieros empeñados en conseguir grandes beneficios a partir de su acceso al dinero foráneo que inundó a los EEUU de la última década. Ingentes volúmenes hipotecarios fueron agresivamente ofrecidos y vendidos a millones de personas que, normalmente, no habrían podido permitírselo ofreciéndoles unos tipos de interés ridículamente bajos, ulteriormente ajustables para sacar más dinero de los propietarios de casas.

¿Pero cómo pudieron las hipotecas subprime degenerar en un problema de tales dimensiones?

Porque los activos pasaron entonces a ser "segurizados": quienes habían generado las hipotecas, procedieron a amalgamarlas con otros activos en complejos productos derivados llamados "obligaciones de deuda colateralizada" (CDO, por sus siglas en inglés), lo cual resultó relativamente fácil dado que trabajaban con diversos tipos de intermediarios que, sabedores del riesgo, se deshacían de esos títulos de valores lo más rápidamente posible, pasándolos a otros bancos e inversores institucionales. Esas instituciones, a su vez, se deshacían del producto, pasándolo a otros bancos y a instituciones financieras foráneas.

Cuando aumentaron los tipos de interés de los préstamos subprime, de las hipotecas variables y de otros préstamos inmobiliarios, el juego tocó a su fin. Hay cerca de 6 millones de hipotecas subprime, el 40% de las cuales entrarán en impago en los próximos dos años, según estimaciones de Soros.

A los que hay que añadir otros 5 millones de impagos en los próximos 7 años, derivados de los tipos hipotecarios variables y de otros "préstamos flexibles". Pero los títulos, cuyo valor se cuenta por billones de dólares, ya se han infiltrado como un virus en el sistema financiero global. El gigantesco sistema circulatorio del capitalismo global ha sido fatalmente infectado.

¿Pero cómo pudieron los titanes de Wall Street desplomarse como un castillo de naipes?

Lo que ocurrió con Lehman Brothers, Merrill Lynch, Fannie Mae, Freddie Mac y Bear Stearns fue, simplemente, que las pérdidas representadas por esos títulos tóxicos rebasaban por mucho sus reservas, lo que condujo a su caída. Y más caerán, probablemente, cuando sus libros de contabilidad, que en los que ahora esos títulos figuran en el Haber, se corrijan para reflejar el actual valor de esos activos.

Y muchos otros les seguirán, a medida que vayan quedando expuestas otras operaciones especulativas, como las centradas en las tarjetas de crédito y en las diferentes variedades de seguros contra riesgos. AIG cayó por causa de su gigantesca exposición en el área no-regulada de los contratos de protección crediticia derivada (credit default swaps), unos derivados financieros que permitían a los inversores apostar dinero a la posibilidad de que las empresas no pudieran devolver los préstamos.

Tales apuestas sobre impagos crediticios representan ahora un mercado de 45 billones de dólares, un mercado, como dicho, que carece de toda regulación. La ciclópea dimensión de los activos que podrían quedar dañados en caso de que AIG colapsara fue lo que movió a Washington a cambiar de idea e intervenir para rescatarlo, luego de haber dejado caer a Lehman Brothers.

¿Qué pasará ahora?

Puede decirse sin avilantez que habrá más bancarrotas y más nacionalizaciones e intervenciones públicas, desempeñando las instituciones y los bancos extranjeros un papel auxiliar del gobierno de los EEUU. Que el colapso de Wall Street irá a más y prolongará la recesión norteamericana. Y que la recesión en EEUU se comunicará a Asia y al resto del mundo, que sufrirá también una recesión, si no algo peor. La razón de esto último es que el principal mercado exterior de China son los EEUU y que China, a su vez, importa materias primas y bienes intermedios –de los que se sirve para sus exportaciones a los EEUU— de Japón, Corea y el Sudeste asiático. La globalización ha hecho imposible el "desacoplamiento". Los EEUU, China y el Este asiático andan ahora como tres prisioneros atados a una misma cadena.

¿Y en suma?

El desplome de Wall Street no sólo se debe a la codicia y a la falta de regulación estatal de un sector hiperactivo. El colapso de Wall Street hunde sus raíces en la crisis de sobreproducción que ha sido la plaga del capitalismo global desde mediados de los 70.

La financiarización de la inversión ha sido una de las vías de escape para salir del estancamiento, siendo las otras dos la reestructuración neoliberal y la globalización. Habiendo resultado de poco alivio la reestructuración neoliberal y la globalización, la financiarización pareció atractiva como mecanismo de restauración de la rentabilidad. Pero lo que ahora ha quedado demostrado es que la financiarización es una senda peligrosa que lleva a la formación de burbujas especulativas, capaces de ofrecer una efímera prosperidad a unos cuantos, pero que terminan en el colapso empresarial y en la recesión de la economía real.

Las cuestiones clave son éstas: ¿Cuán profunda y duradera será esta recesión? ¿Necesitará la economía de los EEUU generar otra burbuja especulativa para salir de esta recesión? Y si tal es el caso, ¿dónde se formará la siguiente burbuja? Algunos dicen que la próxima surgirá en el complejo militar-industrial o en el "capitalismo del desastre" sobre el que escribe Naomi Klein. Pero eso es harina de otro costal.



--------------------------------------------------------------------------------

Walden Bello, profesor de ciencias políticas y sociales en la Universidad de Filipinas (Manila), es miembro del Transnational Institute de Amsterdam y presidente de Freedom from Debt Coalition, así como analista senior en Focus on the Global South.

dimecres, d’octubre 01, 2008

un hotelet a la montanya


Valerós poble! Xiquets i xiquetes d'Alcoi! La guerra, ha esclatat! La Guerra del Glamour! On la victòria significa: morir, però morir de glamour (que és mil voltes més presentable que viure de genolls o fent el pi). L'enemic: la més precoç vella glòria del tennis mundial, “el mosquito” Joan Carles Ferrero.


La seua provocació: desafiar el nostre i estimat projecte d'hotel a la Font Roja amb un establiment anàleg, les habitacions del qual, però, arriben quasi als 1.000 € de preu. Unes quantitats que, lamentablement, molt pocs ens podem permetre.

Els efectes de tan vil agressió prompte s'han manifestat en els esperits més suggestionables entre les nostres files, les quals ja han patit el primer acte de covarda deserció: el de Promociones Hoteleras Vacacionales, SA, qui potser ignora que el proverbial esperit emprenedor alcoià, empentarà sense descans el nostre poble a fer realitat el per tots somiat hotel, encara que faça falta que fins l'últim home, dona, avi, xiquet o xiqueta carregue cap amunt fins l'última pedra amb les mans nues i sanguinolentes... fins a l'extenuació i... aaaaaaarg!

Però calma, perquè és ací on hem de dir, i permeta'm el lector l'èmfasi: out! Mr. Ferrero. I pels qui no sàpien anglès, m'explicaré: va vostè molt mal encaminat si pensa que eixa és la manera d'atreure el glamour. El vertader glamour, el de la gent que està “in”, nomès acudirà si és gratis... i no espere tampoc que ningú es porte l'entrepà de casa. I açò, com tantes altres coses meravelloses, ho vaig aprendre gràcies als servicis informatius de Canal 9 i la seua visió alternativa de la realitat.

Se'n recorda? Corria el mes d'agost de 2008 i, mentre quatre xinesos mal contats clausuraven, quasi en la intimitat, uns jocs olímpics encollits pel record de l'estupenda America's Cup, encara palpitant a tots els cors del món, mentre a la Xina açò passava i ningú se n'adonava, el Valencia Street Circuit (que no és l'enunciat de cap tema de l'Educació Vial per a la Ciutadania), convertia la capital del Túria, en la seu del 3er esdeveniment esportiu més important del planeta, després del Trofeu Taronja i del Festival de Benidorm. Un imant per al glamour.

Qualsevol que haguera posat “la valenciana” aquell capde se n'haguera assabentat: glamourosos restaurants de luxe, sofisticats descapotables per la glamourosa calçada, catifes rojes en cada portal... “atenció, allò mai vist, milers de jets privats envaeixen l'aeroport de Manises!”, interrompia la connexió un extravertit Orson Welles del segle XXI (qui probablement tinga ja enllestit el guió de la versió musical de Ciutadà Kane). Era com Montecarlo, però, en compte de casinos, les grues del port i, en compte de l'Albert, la Rita (!). I molt de “glamour”, 78 voltes per minut era pronunciat el gal•licisme.


“Tornarem amb el Gran Premi de F1 en el temps dels esports”. I, cinc minuts més tard, de sobra per a donar part d'un parell d'assassinats i posar unes boniques imatges de Benidorm, arriba la gent guapa de veritat, el glamour fet persona humana a les Streets of Valencia. Si li dic l'estrella més resplendent de la vetllada, ja se'n fa vostè una idea: ni més ni menys que Gérard Depardieu, el millor Obèlix de la història, tant dins com fora de la pantalla. D'ahí cap avall: Marta Sànchez, Alaska, El Duque...


No obstant, d'esta gent fonamental, vaja vostè a saber perquè, no hi van mostrar imatges. I per Tutatis que no dubtem de l'efectiva presència de les celebrities esmentades a tan fenomenal esdeveniment, però dels únics que hi va haver proves catòdiques definitives eren: Francisco, el cinquè millor Nino Bravo de la història, i M.A. Acebes, el millor Superagent 86 de tots els temps (molt més fava que el de Don Adams i mil voltes més roín que el de Steve Carrell), arrasant amb els canapès.


I ara que instruït, responga el lector: és esta la mena de gent que pagaria 1.000 € per una habitació? Jo de vostè graparia les tovalloles a la paret i li posaria cadenat al mini bar.


Aleshores, evidenciat gràcies a Freaks-play l'error estratègic del pèrfid ontinyentí, aprenga'm la lliçó els esforçats alcoians i transformem el nostre futur hotel en epicentre d'este fabulós glamour alternatiu, amb allotjament gratuït, barra lliure de ginebra barata i extravagants esdeveniments esportius, com bous embolats, la caça de la guineu i el certamen provincial de camisetes mullades.

I qui s'opose, a la Font Roja a picar pedra.

Jesús Bernabeu & Esteve.

¡Jordy, qué hay de lo mío!

divendres, de setembre 19, 2008

quant estafar es positiu


Un activista anarquista estafa mig milió d'euros als bancs i es justifica escrivint una revista de la qual es distribueixen 200.000 copies gratuïtes per Barcelona.

'He robat 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat'
Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits.Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de500.000 euros que no pagaré.
Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que he realitzatpremeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar elsdiners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estemcomençant a viure, i que tractin de construir una alternativa desocietat.

Qui vulga llegir la revista integra la pot trobar en aquesta pàgina web:

http://polaris.moviments.net:8000/ca/crisi

Ací teniu l'index de la revista, fes clic sobre l'article que t'interesse.

El 95% dels diners són creats pels bancs privats
La crisi energètica global, definitiva a causa del pic del petroli.
''Pan para hoy, hambre para mañana''
'He robat 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat'
La banca inverteix en guerra i destrucció del medi ambient
Els poders econòmics, immunes a l'acció del tribunals
Bancs i caixes financien segons els seus interessos els partits del Govern i l'oposició
BBVA, BSCH i La Caixa controlen financerament els continguts dels principals diaris, ràdios i televisions
Els moviments socials construeixen alternatives al sistema dominant
Mobilitzacions i lluites socials de l'actualitat
Construir una altra societat aquí i ara
Les alternatives col·lectives es fan realitat
El decreixement, una reflexió comuna d'aquests nous moviments socials
Enxarxant els moviments, construint contrapoder.
Les cares ocultes del poder
Fem visible el govern amagat, construïm una altra societat

dissabte, de setembre 13, 2008

catalunya no es nacionalista


Article de wilfredo espinosa,

Catalunya no és nacionalista
Catalunya no és nacionalista. Pot arribar a ser-ho, però ara com ara no ho és. Ho diuen les enquestes. Ho demostren els resultats electorals. Es respira en l’ambient del carrer, on la meitat de la població no és d’origen català.

Que arribi a ser-ho algun dia (nacionalista i separatista) és una possibilitat, encara que remota. N’hi ha molts que s’esforcen, conscientment, des de dins, perquè arribi aquest dia, i estan en el seu dret. I també n’hi ha molts que, inconscientment, s’esforcen per a aconseguir-ho des de fora, equivocadament. Els de dins –amb proselitisme i radicalitzant les coses–, amb plena voluntat, hàbilment i convençuts de la bonesa del seu objectiu. Els de fora –volent evitar-ho i magnificant el que és anecdòtic–, generalment per desconeixement, per estupidesa o per manca d’intel·ligència. Entre els uns i els altres, aquest dia podria arribar; és clar que sí.

Els actors de tant d’entossudiment i esforç es troben principalment en la política professional i en alguns mitjans de comunicació. No tant en l’anomenada societat civil, en la ciutadania normal. Els veritables actors són els activistes fonamentalistes de l’un i l’altre cantó. La societat, naturalment, se sent influenciada i se’n ressent. I llavors, si ningú no posa els punts sobre les is, si ningú no parla clar i net, l’ambient creat per aquells actors minoritaris s’expandeix i sembla generalitzat. Les minories es manifesten, falsament, com majories, que ara per ara no ho són.

La radicalització d’alguns polítics i d’alguns mitjans de comunicació, de Catalunya i de fora, amb intencions radicalment contràries i mètodes semblants, engendren i alimenten el victimisme, que és el gran adob per als nacionalismes, tant el català (o basc) com l’espanyol. Sentir-se ignorat, incomprès, discriminat, ofès, perjudicat o agredit es troba en la base del distanciament, del desafecte, de l’enemistat i de l’enfrontament. I això ha ocorregut (històricament) i ocorre ara tant a Catalunya respecte a Espanya com en la resta d’Espanya respecte a Catalunya, principalment per obra i gràcia d’aquells actors polítics i mediàtics, que no sempre compleixen bé la seva funció, representant uns, o reflectint els altres, la voluntat i la realitat tal com són, enlloc d’entossudir-se que aquestes siguin cóm ells volen.

Però la societat és més moderada i convivencial a tot arreu. És una minoria, que pugna per manipular-la a favor seu, a favor dels seus interessos partidistes, polítics o econòmics, els que ho enreden. El president del Consell Assessor de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i ex conseller del govern de Jordi Pujol, Josep Maria Cullell, afirma que ni tan sols la majoria de catalanistes són nacionalistes, per la qual cosa, si CiU vol tornar a governar la casa comuna o casa gran del catalanisme, cosa que somia Artur Mas, «no pot ser independentista», ja que CiU va governar perquè estava clarament en una posició moderada i centrista. «Convergència ha de tenir un programa que connecti amb la gran majoria de la societat, que no és nacionalista; ha de fugir de l’essencialisme.»

Res de nou, però no és freqüent que càrrecs destacats i amb un historial polític de pes a Catalunya es pronunciïn tan clarament sobre els límits del nacionalisme català. Aquest realisme pot ajudar molt a desinflar els fantasmes que s’apareixen als apòstols del nacionalisme espanyol. La societat, per sort, està per sobre dels ismes polítics i mediàtics.

dissabte, de setembre 06, 2008

jornades queer al cso el molinar


Ací tenim un esbós del programa FINAL. Falta posar algunes coses, i n'hi ha algunes que l'horari no es definitiu. També cal tenir en compte que hi haura activitats que se solaparan.

DIVENDRES 12

20:00 Benvinguda i presentació de les jornades i xerrada sobre QUÈ CONY/COLLONS ÉS QUEER??

21:30 Donasses (performance anti-fashion)

22:00 Sopar Veganoqueer

ACTUACIONS NIT:
22:30 Esoc (esoc.blogspot.com)
23:30 Ana Elena Pena (www.anaelenapena.es)
24:00 Diana, Pornoterrorismo( pornoterrorismo.blogspot.com )
1:00 Entrecuix aka "Femina di merda" (post-petardeo des d'Alcoi)


DISSABTE 13

10:30 Mos alçem i esmorzem

12:00 Xerrada/debat:
Moviment queer vs. moviment GLBT

12:30 Taller d'autodefensa personal (exclusiu per a dones socialitzades com a tal)
a càrrec de Mujeres Creando de València

14:00 Dinar veganoqueer

16:00 Deconstruint els rols, reconstruint les persones
17:00 Xerrada/debat:
Espais temporals queer i vida comunitària queer

18:00 Presentació del llibre "EL MARICA, LA BRUJA Y EL ARMARIO. Misoginia gay y homofobia femenina en el cine" d'Eduardo Nabal

19:30 AGenere, El genere i el pensament llibertari (xerrada/debat)

21:00 Oh!rgasmica (poesia)

21:30 Sopar vegà

ACTUACIONS NIT:
23:00 Tokioss, mecanica del placer ( http://www.tokioss.net/novedades.html )
24:00 Los Koplovitz (www.myspace.closkoplowitz)
1:00 LomÖnaco (www.myspace.com/lomnaco)
2:00 Exoticopop (www.myspace.com/exoticopop)
Los Koplovitz (www.myspace.closkoplowitz)
3:00 K. Oz´n, (live electrònica)

DIUMENGE 14

11:30 - 12:00 Mos alçem i esmorzem

Ens reservem el diumenge per dur a terme aquelles propostes que hagin anat sorgint durant les jornades.
Idees: excursió nudista per la muntanya

19:00 Assemblea/plenari final.
Valoració de les jornades



ALTRES:

Durant les jornades tindrem una camilla per a fer messatges i un messatgista disposat a messatgar-nos!!

-Radios:
Retransmissió dels tres dies en directe "Radio Paca" www.radiopaca.net
Retransmissió d'un programa en directe de "AlicanteEntiende"
També estarà "RadioAktiva" 107.6 FM http://radioaktiva.xamsa.org/

-EXPOS:
exposició de fotografia

dimarts, de setembre 02, 2008

Únete al manifiesto por la libertad de Amadeu Casellas


El català Amadeu Casellas Ramon, que es defineix com a anarquista, portador de VIH des de 2001,
empresonat al CentrePenitenciari Quatre Camins (Granollers), pres des del 1986 i sense delictes
de sang, està en vaga de fam indefinida des del dia 23 de juny de 2008, per demanar la seva
excarceració. Durant tots aquests dies, Amadeu Casellas ja ha perdut uns 30 quilos de pes, ha estat
ingressat en un centre hospitalari i ha reiterat la seva decisió de continuar la vaga de fam.
Recentment, Amadeu ha deixat de prendre glucosa, la qual cosa accelerarà, sense dubte, el
seu afebliment.
Amadeu Casellas compleix dos dels tres requisits que contempla el Codi Penal vigent per a la
concessió de la llibertat condicional (CP de 1995, reformat per LO7/2003 de 30 de juny):
· Té acomplertes les ¾ parts de la condemna.
· Té una conducta favorable.
A més a més, Amadeu Casellas té un ampli entorn de familiars i amics i amigues disposats a ajudarlo
en la sevare integració social, així com una oferta laboral en ferm.
L’únic requisit legal que no compleix Amadeu Casellas és estar classificat en tercer grau penitenciari;
això, i els permisos, li estan denegant des de la presó, el Jutjat de Vigilància Penitenciàriai
l’AudiènciaProvincial de Barcelona, que argumenta el su historial de trencaments de condemna
(fugues)-. Si accedís al tercer grau, es podria agilitzar la seva llibertat o, almenys, l’aplicació de
mesures de presóatenuada (com en casos recents de pres@s malalts o convalescents de
llarguesvagues de fam i pròxims a la seva excarceració). A més a més,el Jutjat Penal Nº2 deManresa
li ha denegat la refundició de les seves condemnes, argumentant que el1988 ja se li va fer una
refundició.
Por tot el que hem exposat anteriorment, i atès el greu perill que corre la seva vida, demanem l’inici
dels tràmits necessaris per a la concessió de la llibertat condicional – o, en elseu defecte, l’aplicació
de mesures de presó atenuada a Amadeu Casellas Ramon.

diumenge, d’agost 24, 2008

MES MORTS PER INFECCIONS HOSPITALÀRIES QUE PER ACCIDENTS DE TRANSIT


Avui fa una setmana, la meva mare va morir a l'Hospital de Mollet del Vallès. No va ser l'artrosi que la tenia en una cadira de rodes des de fa mesos, ni una hèrnia que tenia a la panxa des de fa anys. Va morir de sèpsia per staphilococus aureus. Perquè m'entenguin tots, un dels bacteris, que cada vegada mes es passegen pels nostres hospitals (el més virulent), i que els nostres governants no destinen prou diners per minimitzar els riscos, tan sols minimitzen les despeses.
Se que no tinc espai per dir-vos tot el que sento, però deixeu-me dir als nostres polítics, que gràcies al sacrifici de la generació de la meva mare (85 anys), avui som on som. Jo, os creia a molts de vosaltres, quan als anys 60-70 els universitaris, a Mollet i en reunions clandestines, ens demanaven unitat en la lluita contra el dictador. Avui no crec en cap, aixequi la bandera que aixequi. Mentre vosaltres esteu darrera d'una taula, amb les vostres lluites particulars, la nostra sanitat, l'ensenyament, serveis socials, transports, etc, després de ser capdavanters, ara som a la cua de l'estat. I tinc al davant el certificat de defunció de la mare, escrit en una llengua que respecto, però que no reconec com a meva.
Deixeu-me dir que, des del Dijous dia 10, fins que va morir, ni va ser aïllada, (pel seu costat varen passar quatre malaltes mes) ni tan sols en les seves últimes hores de la seva agonia, varem tenir una habitació per acompanyar-la en la intimitat. No puc callar, ja n'hi ha prou!

Llançà, 21 de Juliol de 2.008

Teresa Riera