Centenari enric valor

dimecres, d’octubre 01, 2008

un hotelet a la montanya


Valerós poble! Xiquets i xiquetes d'Alcoi! La guerra, ha esclatat! La Guerra del Glamour! On la victòria significa: morir, però morir de glamour (que és mil voltes més presentable que viure de genolls o fent el pi). L'enemic: la més precoç vella glòria del tennis mundial, “el mosquito” Joan Carles Ferrero.


La seua provocació: desafiar el nostre i estimat projecte d'hotel a la Font Roja amb un establiment anàleg, les habitacions del qual, però, arriben quasi als 1.000 € de preu. Unes quantitats que, lamentablement, molt pocs ens podem permetre.

Els efectes de tan vil agressió prompte s'han manifestat en els esperits més suggestionables entre les nostres files, les quals ja han patit el primer acte de covarda deserció: el de Promociones Hoteleras Vacacionales, SA, qui potser ignora que el proverbial esperit emprenedor alcoià, empentarà sense descans el nostre poble a fer realitat el per tots somiat hotel, encara que faça falta que fins l'últim home, dona, avi, xiquet o xiqueta carregue cap amunt fins l'última pedra amb les mans nues i sanguinolentes... fins a l'extenuació i... aaaaaaarg!

Però calma, perquè és ací on hem de dir, i permeta'm el lector l'èmfasi: out! Mr. Ferrero. I pels qui no sàpien anglès, m'explicaré: va vostè molt mal encaminat si pensa que eixa és la manera d'atreure el glamour. El vertader glamour, el de la gent que està “in”, nomès acudirà si és gratis... i no espere tampoc que ningú es porte l'entrepà de casa. I açò, com tantes altres coses meravelloses, ho vaig aprendre gràcies als servicis informatius de Canal 9 i la seua visió alternativa de la realitat.

Se'n recorda? Corria el mes d'agost de 2008 i, mentre quatre xinesos mal contats clausuraven, quasi en la intimitat, uns jocs olímpics encollits pel record de l'estupenda America's Cup, encara palpitant a tots els cors del món, mentre a la Xina açò passava i ningú se n'adonava, el Valencia Street Circuit (que no és l'enunciat de cap tema de l'Educació Vial per a la Ciutadania), convertia la capital del Túria, en la seu del 3er esdeveniment esportiu més important del planeta, després del Trofeu Taronja i del Festival de Benidorm. Un imant per al glamour.

Qualsevol que haguera posat “la valenciana” aquell capde se n'haguera assabentat: glamourosos restaurants de luxe, sofisticats descapotables per la glamourosa calçada, catifes rojes en cada portal... “atenció, allò mai vist, milers de jets privats envaeixen l'aeroport de Manises!”, interrompia la connexió un extravertit Orson Welles del segle XXI (qui probablement tinga ja enllestit el guió de la versió musical de Ciutadà Kane). Era com Montecarlo, però, en compte de casinos, les grues del port i, en compte de l'Albert, la Rita (!). I molt de “glamour”, 78 voltes per minut era pronunciat el gal•licisme.


“Tornarem amb el Gran Premi de F1 en el temps dels esports”. I, cinc minuts més tard, de sobra per a donar part d'un parell d'assassinats i posar unes boniques imatges de Benidorm, arriba la gent guapa de veritat, el glamour fet persona humana a les Streets of Valencia. Si li dic l'estrella més resplendent de la vetllada, ja se'n fa vostè una idea: ni més ni menys que Gérard Depardieu, el millor Obèlix de la història, tant dins com fora de la pantalla. D'ahí cap avall: Marta Sànchez, Alaska, El Duque...


No obstant, d'esta gent fonamental, vaja vostè a saber perquè, no hi van mostrar imatges. I per Tutatis que no dubtem de l'efectiva presència de les celebrities esmentades a tan fenomenal esdeveniment, però dels únics que hi va haver proves catòdiques definitives eren: Francisco, el cinquè millor Nino Bravo de la història, i M.A. Acebes, el millor Superagent 86 de tots els temps (molt més fava que el de Don Adams i mil voltes més roín que el de Steve Carrell), arrasant amb els canapès.


I ara que instruït, responga el lector: és esta la mena de gent que pagaria 1.000 € per una habitació? Jo de vostè graparia les tovalloles a la paret i li posaria cadenat al mini bar.


Aleshores, evidenciat gràcies a Freaks-play l'error estratègic del pèrfid ontinyentí, aprenga'm la lliçó els esforçats alcoians i transformem el nostre futur hotel en epicentre d'este fabulós glamour alternatiu, amb allotjament gratuït, barra lliure de ginebra barata i extravagants esdeveniments esportius, com bous embolats, la caça de la guineu i el certamen provincial de camisetes mullades.

I qui s'opose, a la Font Roja a picar pedra.

Jesús Bernabeu & Esteve.

¡Jordy, qué hay de lo mío!

2 comentaris:

german ha dit...

el freaks play és un dels grans desconeguts del periodisme digital valencià (alcoià, per a més senyes). com a col·laborador ocasional d'AlcoiDigital, m'ha fet il·lusió vore reproduït el freaks al teu bloc!! a Jesús també li'n farà! GRÀCIES!!

Jesús ha dit...

clar que me'n fa! És tot un honor, dimoni!