Centenari enric valor

dimarts, de febrer 24, 2015

Eramos pocos y pario rita barbera

Per si no ho heu vist, anit l’alcaldessa de València encetava les festes pronunciant esta mena de pregària èlfica o ibèrica. Perquè el cas és que cap expert sap encara en quina llengua va parlar Rita Barberà.
El que més celebre del que va passar ahir és que, fins i tot, els valencians castellanoparlants s’indignaren amb el nivell de valencià de l’alcaldessa. La gent la va xiular i això és un fet inèdit. I no es va xiular per una qüestió política, la gent la va xiular pel poc respecte que demostrà davant del patrimoni cultural més important que tenim els valencians: la llengua. I eixos xiulits són la prova que eixa estratègia de tants anys de voler fer un conflicte lingüístic per a dividir els valencians ja no funciona. S’ha acabat.
Dins de l’humor que ens caracteritza com a poble, «caloret» va ser TT a tot l’Estat durant tota la nit a Twitter. Fer un TT a eixa escala és molt difícil. I més si l’origen dels tuits està tan restringit geogràficament. Però això va ser possible perquè anit des d’ací piulàvem TOTS JUNTS –amb força, amb humor i amb indignació–, TOTS ELS VALENCIANS. Tant els qui som valencianoparlants com els qui sou castellanoparlants. Anit, units, junts, piulant per defensar una de les principals senyes d’identitat que tenim. Això, els valencianoparlants sols no ho hauríem aconseguit. Calen molts tuits per a ser TT. I per això estic content.
Celebre el fracàs definitiu de l’estratègia per a dividir amb el tema de la llengua. La majoria de valencians castellanoparlants –a diferència de fa 20 o 30 anys–, ja no veuen el valencià com una cosa folklòrica de Cañas y barro. Ara valoren el valencià, encara que no el parlen habitualment, com una cosa que mereix que es tracte amb respecte, que s’estudie a escola i que tinga mitjans de comunicació.
Durant anys vaig presentar el programa Trau la llengua. No sabeu la de valencians castellanoparlants que se m’acostaven a felicitar-me pel programa i dir-me: «Caram, si jo l’entenc, si m’agrada molt, però és que la meua família el va deixar de parlar… i jo ja no sé, em fa vergonya… Però m’agradaria. Als meus fills els porte a línia en valencià». Això és meravellós. Això és un fenomen nou. I d’això no es parla. Els valencianoparlants caldria que férem una reflexió del victimisme llastimós en el qual uns quants s’han instal·lat. Com si no estar recordant constantment que el valencià és una llengua no normalitzada suposara estar en contra de la normalització. Però jo em pregunte, tot i reconéixer-ne la bona intenció: això realment ens beneficia? Beneficia a la normalització estar sempre dient que no estem normalitzats? Si hi ha un «conflicte lingüístic», realment a qui beneficia estar recordant-lo tothora? A nosaltres o als «malos»? Als qui volem desactivar-lo o als qui els interessa que estiga sempre encés? Els conflictes no s’arreglen posant-hi més passió (ni molt menys discutint d’ortografia amb secessionistes per Twitter). Precisament, s’arreglen posant-hi més cervell… i molta sang freda.
Sincerament, crec que ens sobren sociolingüistes i ens calen publicistes. Ens sobra una actitud permanent d’anàlisi de la situació i que passem al màrqueting. A vendre els èxits, les coses atractives del valencià, la vigència que té. Si no fem altra cosa que destacar la part sensacionalista d’un estudi que diu que el 2050 desapareixerà el valencià –que total falten 35 anys!!!–, no sé amb quina cara podrem anar a una conselleria a demanar que augmenten les línies en valencià o plantejar la necessitat del requisit lingüístic per als funcionaris. Si total, d’ací a 35 anys…, per a què tanta caguera, no? Necessitem més línies en valencià i que tots els funcionaris el dominen, perquè la llengua està més viva que mai. Perquè hi ha demanda!
Fa uns mesos va eixir la notícia que la població que sabia escriure en valencià havia passat de 262.000 a 1.500.000 persones en només 25 anys. La puta mare, quin caloret… Eixes són les notícies que cal compartir! Les que encoratgen la situació de normalitat. Però –previsiblement– no va tindre molt d’èxit. Es coneix que per a uns quants valencianoparlants, això desmunta la paradeta del victimisme. Es coneix, dic jo, que fa més per a la normalització repiular compulsivament coses com el que va passar fa un parell d’estius. Que un guarda de seguretat li va dir a una xica en un concert a Borriana: «Háblame en castellano que esto es España». Amics i amigues, no podem convertir cada mala piuada que ens trobem en la vida en una agressió contra la llengua. Males piuades així hi haurà sempre. Tan fluixets ens sentim que permetem que un simple guàrdia de seguretat desestabilitze tot un sistema lingüístic?
I ara vull tornar a Rita Barberà. Per què penseu que anit li van xiular tots els que hi havia allí? Molts castellanoparlants, que la crida es fa a València. Doncs ben senzill, per notícies com la primera, no per la del guarda de seguretat. En 25 anys hem avançat moltíssim. I no ho dic jo, que sóc un humorista, ho diuen també intel·lectuals com Joan Francesc Mira. A escala d’alfabetització estem més bé que al Segle d’Or. I quan hi ha una població alfabetitzada, no tolera que isca una alcaldessa, a banda que fa més de 20 anys que té el càrrec, parlant amb la llengua enredrada com si s’haguera arreat quatre cassalles. Buei, el caloret
En qualsevol cas, a mi no em molesta que Rita Barberà no sàpia parlar valencià, de veres. Cap llei l’obliga. És més una qüestió d’ètica, però em té igual. El que m’emprenya és que sabent ella mateixa que no el parla, amb una actitud no sé si de prepotència o de menyspreu –o simplement de negligència– isca a parlar en públic… a improvisar. «Ja voré que dic: falles, foc, caloret…».
Però, què li costava eixir amb un paperet i simplement llegir-lo? Com fa el president Fabra. Les intervencions en valencià de Fabra sempre han sigut llegides o memoritzades. És cert que li costa parlar-lo, ell mateix reconeix que no el va poder estudiar. Alerta!, que diu que no el va PODER estudiar. I hi ha hagut molts valencianoparlants que l’han criticat i se n’han fotut del nivell de valencià que té. Però en eixe cas estic totalment en contra. Em pareix de paletos, d’això que no volem que ens facen a nosaltres. Eixir a parlar-lo amb ganes de parlar-lo el millor possible per a mi demostra més respecte institucional que eixir a descarar-se al caloret de les Torres de Serrans.
Fabra parlant valencià és com eixe espectador que veia «Trau la llengua»: «M’agradaria saber parlar-lo, però no vaig tindre ocasió d’estudiar-lo». Com a valencianoparlants no ens hem de burlar d’eixos esforços, cal que els animem. Perquè si te’n fots al final provoques l’efecte contrari: «Bé, si se n’han de fotre… millor no el parle». És una opinió personal, però els valencianoparlants ens estem convertint en una mena de pejigueros cansinos. Si no parla valencià, perquè no el parla. I quan el parla… per com el parla. Collons, no estarem mai contents aixina! Si no l’ha parlat mai, fins que el parle bé, haurem de tindre la paciència suficient per a tolerar una etapa d’aprenentatge, dubtes i espardenyades. Pot ser, si la primera volta no s’hagueren burlat tant, l’home –Fabra o qui siga– hauria seguit amb les classes. I en comptes de dir «el caloret», hauria dit clarament «la caloreta». Perquè, Rita, perquè ho sàpies, en valencià, calor és una paraula femenina. Diem la caloreta…
I ara torne de nou a la primera notícia. Rita és de fa més de 25 anys. Sí, li estic dient antiga. No ha estudiat en valencià –no sé si per no poder o no voler–, però això no és la cosa més greu. El drama és que és d’eixes persones que es pensen que la principal senya d’identitat dels valencians, el valencià, consistix a dir quatre parauletes de sainet: «caloret», «de categoria» i «xe que bo». No, guapa, no. El valencià és més que una llengua per a la broma i la cassalla. Això, fa 25 anys, colava. Com tantes altres coses. Però hui en dia, i gràcies a l’educació i l’alfabetització –que és la que de veritat ens fa lliures–, el que provoca és la rialla de tota l’audiència. I vés a espai, xiqueta, que eixa CALORETA, no s’acabe encomanant a tot l’electorat. Als valencians ja no se’ls guanya només amb quatre paelles gegants. T’ho dic jo, que vull posar-ne una al WhatsApp.

NOTA:
Per als talibans de l’ortografia: l’assessor lingüístic este matí no ha pogut fer-se càrrec de revisar el text i per això pot ser que tinga alguna errada o falta. Tot i això, estigau tranquils, quedeu-vos amb el missatge. Que el procés de normalització, per sort, no depén de cap ele geminada.  Gràcies.
caloret

divendres, de febrer 20, 2015

Esquerra unida i els seus dubtes

A parelletes.
Sergi rodriguez.
Li  preguntes algo i et contesta qualsevol cosa.
Es el que te la politica.
No tenen massa clar si volen pactar amb guanyem, encara que sembla tot tan clar........


la gent de compromís


dijous, de febrer 19, 2015

50 sombras de paqui

50 latigazos de Grey.
Las entradas se venden como churros, mujeres de todas las edades se agolpan en las colas de las salas donde se proyecta la película. Leo también en los periódicos que la recaudación del film no deja de aumentar de forma obscena.
Yo, haciendo de tripas corazón y riñéndome a mí misma por contemplar la escena de forma condescendiente, me digo que, oye, igual me sorprende la historia, que aún no la he visto; ¿que he leído críticas devastadoras?, sí, pero joder, ¿quién sabe?, no quiero cerrarme en banda, yo he venido aquí a abrirme, a que me den hostias en los prejuicios, a que el argumento me ate a la butaca. Le echo valor y me digo que sí, que allá voy.
Me siento a solas, nerviosa, no quiero a nadie cerca, quiero intimidad y concentración, quiero tener dos horas superhot, dos horas que me hagan –como algunas afirman– liberarme sexualmente. Oigo mucho que hay mujeres que han redescubierto su sexualidad gracias a la trilogía 50 sombras de Grey y que ahora disfrutan la sexualidad de una forma más plena. Yo quiero de eso. Yo siempre estoy dispuesta a ampliar miras en todos los sentidos; en el sexual, también.
La película empieza. Un señor guapísimo se está vistiendo al ritmo de una canción de blues, se enfunda en un traje de chaqueta carísimo y se anuda la corbata con una calma supersensual; ahí está, es el señor Grey. Su personaje está interpretado por Jamie Dornan, al que conozco por ser el protagonista deThe Fall, una serie donde interpreta a un estrangulador que asesina en serie a varias mujeres. Al parecer, al pobre hombre le están adjudicando papeles de acosador sexual, quizás porque al tener una apariencia tan espectacular, los productores sospechan que el target, al ser femenino, será más benévolo y no mostrará el mismo rechazo cuando abuse de mujeres como si lo hiciera Torrente. O vaya usted a saber.
Después aparece ella, pavisosa como pocas cosas he visto, recogiéndose el pelo en una casta coleta con manos temblorosas al son del mismo blues y vistiendo una blusa con motivos infantiles. No dudo en la capacidad interpretativa de Dakota Johnson, pero si le ha tocado meterse en la piel de Anastasia Steele –que es el personaje con menos sangre que existe después del que encarna Richard Gere en Pretty Woman–, mucho más, imagino, no puede hacer. Me pregunto cuántas vueltas no tendrá que dar la película para sacar pasión de estos dos. Pero es pronto, me digo.
Gre Steele
EL HOMBRE y Pavisosa
Desde el inicio de la película se ahonda en tantos tópicos, clichés y estereotipos que hay momentos en los que tengo que reprimir las ganas de sacar el móvil y hacer chistes en Twitter. Es complicado no tirar la toalla antes de los primeros quince minutos y aceptar que te vas a ir de allí sin un triste subidón. Excitación, cero; credibilidad, nula: erotismo, inexistente. Lo que sí te surge es una incipiente urticaria cuando entiendes que la forma de maquillar el acoso y el control que Grey ejerce sobre Steele va a ser –¿cómo no?– meterlo todo en un fantástico pack con lazo rojo donde se puede leer sin mucho esfuerzo “Amor Verdadero”.
Ella siente una atracción irresistible por Grey desde el primer instante en que lo ve y da por hecho que la pasión y el amor han de ser eso. Ella sabe que nadie como Grey la ha deseado tanto antes porque nadie antes la había sacado a rastras estando ella de borrachera con los amigos, nadie la había cargado antes en su hombro como Grey cual si fuera un saco papas solo porque se le hubiera roto un tacón, o la había montado en helicópteros y avionetas para llevarla –pilotando él mismo– al mismísimo cielo. Porque esa es otra, Grey no tiene aún 30 años pero sí todas las habilitaciones aeronáuticas necesarias para volar cualquier aparato con hélices.
Grey con su helicóptero
Grey junto a su helicóptero "Grey"
Quedaba claro, a ninguna de las que hemos visto esta película nos han deseado tantísimo, era un hecho. Esa pasión, ese amor en ciernes, no lo hemos experimentado nunca, al menos yo, que ni siquiera uso tacón y cuando salgo a emborracharme con mis amigos llego a casa porque me tengo que encargar yo misma de pillar un taxi. De helicópteros, mejor ni hablamos. Dios mío, ¿qué me ha pasado?, ¿por qué yo no he encontrado el amor verdadero?, ¿qué he hecho mal?, ¿es porque uso minifalda en vez de camisas con ribetitos?, ¿es porque no sé someterme adecuadamente?
Para más inri, ella es una mezcla entre Betty la Fea y Pepe Viyuela: es recatada, virgen, tartamudea, tropieza a menudo y en una ocasión incluso cae al suelo. Grey es algo entre MacGyver y Kennedy: poderoso, rico, exitoso... Es el salvador, el jefe, el piloto de aeronaves y, no lo descarto en próximas entregas, patrón de barco o ministro de Economía en Grecia. Es EL HOMBRE.
Lo cierto es que yo esperaba al menos algo de acción, erotismo, porno..., no sé, algo nuevo. Pero no, la película es una alternancia aburrida de facepalms y comportamientos machistas disfrazados de historia de amor. Un lamentable relato de control, paternalismo y normalización de roles patriarcales y violencia de género aderezados con tres latigazos mal dados que no dejan ni marca. Y no, con violencia no me refiero a esos tres latigazos precisamente. Esta película no solo ha debido de cabrear a muchas mujeres y hombres, sino también a los fans del BDSM y del porno, por publicidad engañosa. Cierto es, también, que el libro parece tener escenas más fuertes que la película, que ni siquiera ha sido catalogada como cine X, sino como género 'romance'.
grey steel
Una de las veces en las que Grey carga con Steele
En muchos momentos, la ridiculez de la historia es tal que tienes que reírte a tu pesar, como el momento glorioso en el que Grey le dice a ella a qué ginecólogo ir y qué pastillas anticonceptivas tomar. Podríamos resumir 50 sombras de Grey en que es una historia aburridísima sobre el pene de un señor y su firme creencia de que la protagonista ha de someterse a él porque de eso va el mundo.
Me pregunto cuántos ejemplares habría vendido su autora si el relato contara la misma historia –con los mismos detalles y situaciones– pero con una prota femenina. 50 sombras de Paqui. Una mujer hierática que dirige una gran multinacional y que, entre otras posesiones de valor incalculable, posee su propio Cessna que pilota día sí, día también. Una historia en la que esta Paqui, un día, se siente terrible e inexplicablemente atraída por un becario que tartamudea al hablar con ella y hasta cae al suelo de bruces de la misma inseguridad que le provoca tenerla cerca.
Un relato de una mujer que no parece sentir ni padecer, pero que siente un irrefrenable deseo sexual por un chaval que no es capaz de levantar la mirada del suelo. Quien dice “deseo sexual”, dice “voy a tu barrio y merodeo hasta que te encuentro y te digo cuándo vamos a vernos de nuevo”. Que el becario, en vez de correr en la dirección contraria porque el asunto ya es un poco escalofriante, acepte emocionadísimo.
Una trilogía en la que Paqui no deje a Pepe ni a sol ni a sombra, que a pesar de ser una completa desconocida se crea con el derecho de controlarlo a través de llamadas de teléfono y baterías de preguntas tipo “¿dónde has estado?”, “¿te has acostado con aquella chica?” , “¿y con esa otra?”, “¿aquella de allí es tu novia?”. Que Pepe, lejísimos de molestarse o asustarse, le ponga ojillos de cordero degollado y confiese que no ha estado con ninguna porque en realidad es ¡virgen!, y que ella no pueda ser más feliz al enterarse e incluso jadee emocionadísima, ya que la sola idea de ser ella la que desvirgue al chico le hace perder los papeles (la primera vez que vemos emocionado por algo a Grey es en este instante, cuando ella le dice que es virgen).
Que Paqui, no contenta con desflorar a Pepe, le proponga firmar un contrato (¡un contrato!) en el que él ha de dejarse sodomizar por ella y su colorido abanico de juguetes sexuales sin recibir nada a cambio y sin derecho a reclamar luego ni un abracito. Un contrato donde, además, acepte ser sometido a latigazos y donde le otorgue a la doña todo el derecho a fustigarle el escroto las veces que ella crea oportuno. Que Pepe no parezca muy convencido pero que sea tal la atracción por esta mujer que lo acosa, lo espía y se cuela en su casa de forma ilegal, que lo firma. Lógico, no podéis decir que no. Es que es amor.
Añadamos a la historia, que a él le parezca de lo más romántico que Paqui aparezca en los lugares donde él pasa el rato con los colegas y lo saque en brazos –quiera él o no–, delante de todos, porque ella considera que ya ha bebido demasiado.
Es difícil creer que un hombre a estas alturas de la historia haya aguantado todo esto, más sabiendo que hasta ahora lo único que ha hecho es recibir palos y humillaciones y ninguna recompensa, ya que por mucho que él hace saber a Paqui que lo que quiere es ir a cenar o al cine algún día, ella le deja claro mil veces que no es algo en lo que esté interesada porque a ella, si la sacas de sodomizar a hombres, la pobre, pues mira, se siente un poco fuera del agua.
Es más difícil de entender aún si englobamos a Pepe y Paqui en una sociedad en la que  70 hombres mueren a manos de sus mujeres cada año y un hombre es abusado y violado cada ocho horas, cada día del año.
Y ya pierde completamente la gracia si, además, añadiéramos que el autor de la historia de Paqui y Pepe es un hombre, y son millones de hombres de todo el mundo, a su vez, los que se pelean por comprar los libros y películas donde se describe cómo Paqui anula y humilla sistemáticamente a Pepe.
Me pregunto cómo sería la crítica de un relato así, cómo serían las ventas y si, en vez de romance, no estaría catalogado como género de terror.

Entre la realitat i el desig una campana sense batall

Article de pep jordà.
Fa unes setmanes la part esquerrana del govern municipal, encapçalada pel regidor de cultura Paco Agulló va tindre una brillant idea que marcarà un abans i un després en la política local. A saber. Com l’any 2013 van furtar la campana de Sant Antoni, una campana antiga de 70 quilos de pes, i l’Ajuntament no tenia efectiu per comprar-ne una nova -tot i que fora de plexiglàs- ni per garantir la permanència al sostre de l’ermita, va decidir substituir-la, en vespres de la celebració del sant, per una placa de ferro que simulava la campana original i que vista de lluny (de molt lluny) podria passar per una campana autèntica.
La mesura que inicialment semblava una ximpleria innocent ha encetat però, com en l’obra És així, si així us ho sembla de Pirandello, un interessant debat sobre el que és verdader, el que és fals, la dificultat d’interpretar la realitat d’una manera objectiva i la sospita de que tot està dominat per l’arbitrarietat i el relativisme, tal i com diu el poema de Campoamor ‘En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira’.
La bona notícia és que a l’empara d’aquest relativisme es poden plantejar idees fins ara impensables per pal•liar la letargia d’Alcoi. Propostes agosarades com, per exemple, rehabilitar el centre històric amb decorats com els del cinema. Intercanviables segons l’època de l’any o dels gustos del veïnat (poblet basc, urb novaiorquesa, aldea gala, etc.) Industrialitzar de cop i volta la ciutat situant siluetes de fàbriques per tot arreu (també prop del parcs naturals donat l’escàs grau contaminant dels decorats). Col•locar maniquins al carrers a determinades hores per animar les compres a les botigues o per dinamitzar llocs deserts com Serelles o semideserts com l’Àgora. Fins i tot dissenyar animalets de cartró i siluetes d’arbres per transformar determinades superfícies àrides i esquerpes en zones verdes. Com ara, la Rosaleda,
Un altre cas per cert -ara que ha eixit a la conversa- on l’Ajuntament ha hagut de torejar amb la realitat i el desig aplicant una solució més destrellatada encara que en el cas de la campana sense batall. En lloc de perseguir els culpables de la construcció d’una infraestructura innecessària dissenyada al marge de la legalitat s’ha limitat a posar en funcionament la màquina del ‘d’entrada no’ (d’entrada no a la Reforma Laboral, al Rescat Bancari, a la Cadena Perpetua) i la de les bones intencions (‘és la solució menys dolenta’, ‘no volem ocasionar més despeses de les necessàries als ciutadans’, ‘si les circumstàncies foren distintes les coses serien d’una altra manera’) avalant la política urbanística de fets consumats que durant molts anys ha portat a efecte el Partit Popular amb l’única finalitat d’omplir-se les butxaques.
I de passada, deixant en orris les expectatives que molts ciutadans havien dipositat en els governs progressistes i en el vent el pensament de que massa sovint la única voluntat política d’aquestos executius es fer l’efecte que tot canvia per no haver de canviar res. La qual cosa ens fa plantejar-nos una última pregunta: si la voluntat dels dolents és perpetrar sense miraments i la dels bons admetre que no hi ha cap altra possibilitat real més que consentir. Com distingir els bons dels dolents? O dit d’una altra manera, con distingirem les campanes autèntiques de les siluetes que només simulen ser campanes?

dimecres, de febrer 18, 2015

via verda entre tarongers

A Espanya hi ha uns 7.600 km de línies de ferrocarrils fora d'ús i desmantellades, de les quals s'han recuperat 2.100 km com a Vies Verdes, que són camins estrets i de poc pendent per a cicloturistes, vianants, etc.

A la Comunitat Valenciana tenim unes 14 Vies Verdes: Les Salines, Alcoi, Maigmó, Xixarra, Las Virtudes, Dénia, Serpis, Xurra, La Safor, El Cabriel, Ojos Negros, Benicàssim, La Panderola i La Pedrera. La més important és la d'Ojos Negros, que s'estén al llarg de 68 km per la vall de l'Alt Palància entre Torres-Torres, al N de València, i Barraques, al S de Castelló. Fou inaugurada en 2.003 i ha tingut tal èxit de visitants que l'han ampliat amb altres 92 km, fins a més enllà de Teruel. En conjunt, amb els seus 160 km, és actualment la més llarga d'Espanya.

Per tot açò i considerant que ací tenim l'antiga plataforma del Trenet entre Carcaixent i Tavernes, que continuava fins a Dénia per a embarcar allí les taronges de la Ribera, ja en 1997 proposàrem recuperar-la com a Via Verda als ajuntaments dels termes pels quals transcorre: Carcaixent, Alzira, Benifairó i Tavernes. Posteriorment podríem recuperar també els trams Tavernes-Gandia i Oliva-Dénia, connectant-los per mig de l'actual Via Verda Gandia-Oliva,

Curiosament la part principal del traçat Carcaixent-Tavernes transcorre pel terme d'Alzira lluny del casc urbà, però açò no suposa cap problema perquè amb el camí del Malecó i els de Vilella podem enllaçar amb la Via Verda, baix de la Cova de les Meravelles. Anàlogament hi ha camins per a connectar-la amb els municipis de Simat i Benifairó de la Valldigna. Finalment, amb el nou carril bici que han fet en Tavernes, podem arribar fins a la platja i la Mediterrània.

En resum, els beneficis de la Via Verda serien múltiples perquè:

→ Suposaria un final digne per al Trenet, que fou el primer tramvia d'Espanya, tan antic que començà a funcionar amb tracció animal (1864-1969).
→ Permetria recuperar i mantenir el record i el patrimoni històric corresponent.
→ Connectaria en bici i a peu, entre camps i muntanyes, els pobles de la Ribera Alta amb la Valldigna i la platja.
→ Evitaria accidents en la carretera actual i agilitzaria el seu trànsit al passar-se molts ciclistes a la Via Verda.
→ Fomentaria el transport sostenible i el respecte a la Natura.
→ Promouria l'esport suau i la vida saludable.
→ Impulsaria el turisme verd, respectuós amb l'entorn i les persones.
→ Revaloritzaria l'entorn rural i l'agricultura ecològica.
→ Crearia treball directe en la recuperació, el manteniment i els serveis annexos.
→ Reforçaria i ampliaria els programes locals de turisme, com la Ruta de la Taronja i la de la Morera.
→ Ajudaria, en definitiva, al desenvolupament sostenible dels nostres pobles.

Tot això amb un impacte pràcticament nul i un cost mínim, perquè l'obra ja està quasi feta i resultarà molt més econòmica que qualsevol carretera. Només cal arreglar bé el ferm, buscar alternatives als pocs trossos que s'han menjat la plataforma i algun detall més. Sens dubte, amb un projecte ben presentat, es podrien aconseguir importants ajudes de fons estatals i europeus per l'interès ambiental i comunitari del tema, de forma que a penes els coste diners als ajuntaments implicats.
 

Així doncs, ara que es respiren aires de canvi, des de la Ribera en Bici tornem a proposar la creació de la Via Verda Ribera-Safor aprofitant l'antiga plataforma del Trenet entre Carcaixent i Tavernes. En eixe sentit, aquest dissabte 7-F participem en una Taula Rodona sobre la Vieta a Carcaixent, el diumenge 8-F farem una cicloruta per on anava l'antic Trenet i a partir d'avui encetem la recollida de signatures per a la petició de Via Verda.

dimarts, de febrer 17, 2015

el centre d'alcoi article de javier llopis

Article del bon periodista i alcoià, javier llopis.

Asociaciones de vecinos, colectivos de comerciantes y ayuntamientos de todos los colores políticos vienen aplicándole al centro de Alcoy la misma estrategia autodestructiva a lo largo de casi cuarenta años, sin desviarse ni un milímetro de esta nefasta hoja de ruta. Se trata de una innovadora línea de acción urbanística, que consiste básicamente en hablar mucho y en no hacer nada. Este plan maestro pasa por ahogar rápidamente cualquier propuesta interesante para revitalizar esta zona de la ciudad y basa todas sus esperanzas de recuperación en la remota posibilidad de que un día se produzca un milagro celestial y el barrio resucite por arte de magia.
Los resultados de esta extraña doctrina están bien a la vista y resultan deprimentes. Pasear por las antiguas calles comerciales -como San Francisco, San Nicolás y en menor medida San Lorenzo- es llorar ante un paisaje de locales vacíos y de carteles de se vende. La vida ha desaparecido de prácticamente todas las vías secundarias del casco histórico y la zona se mantiene en pie con respiración asistida en estricto horario de mañanas, sostenida por la actividad que generan las sucursales de los bancos y las sedes de las instituciones oficiales. El antiguo corazón de la ciudad se ha convertido en un área urbana residual en continua decadencia; en un espacio muerto para los usos residenciales y comerciales, que no ha podido resistir la competencia de otras zonas más pujantes, como la Alameda, Santa Rosa o la Zona Norte, dejándonos a todos una ciudad dramáticamente descompensada.
Mientras los alcoyanos contemplábamos el avance inexorable de la ruina, el resto de las ciudades del mundo ponía en marcha soluciones imaginativas para recuperar sus cascos antiguos. Planes ambiciosos de rehabilitación de viviendas, proyectos de peatonalización de calles, creación de áreas comerciales al aire libre o revitalización de viejos mercados abandonados eran algunas de las iniciativas ensayadas, en algunos casos con un éxito considerable. Ninguna de estas propuestas nos pareció lo suficientemente buena para trasladarla a Alcoy y decidimos que la mejor opción posible era la de sentarse a verlas venir, a la espera de que alguien se le ocurriera una idea luminosa que nos sacara del atolladero urbanístico.
Empujado por un grupo de vecinos y de comerciantes conscientes de que la situación del centro había llegado a un punto de no retorno, el actual gobierno municipal de Alcoy decidió romper el habitual estado de inactividad respecto al casco antiguo y puso en marcha un timidísimo plan de peatonalización. Aunque han sido unos primeros pasos casi testimoniales, el proyecto ha provocado un inmediato rechazo por parte de un grupo de ciudadanos, que ha exigido su paralización. En pleno periodo preelectoral, el enfrentamiento se ha envenenado y ha acabado por llegar a los juzgados, añadiéndose así a la larga lista de asuntos locales (Rosaleda, Serelles y pronto la Canal) cuyo futuro se verá empantanado en el laberinto judicial.
Podríamos discutir durante horas sobre si este nuevo conflicto se debe a la incapacidad de del gobierno municipal para lograr consensos, al encabezonamiento personal de un grupo de ciudadanos o al interés de alguien por sacar réditos políticos creando una nueva polémica; sin embargo, lo único cierto es que la judicialización del plan para peatonalizar el centro coloca este proyecto en un punto muy complicado y deja seriamente tocada la posibilidad de que en el futuro se amplíen las restricciones del tráfico de vehículos a otras calles de la zona. Al margen del éxito o del fracaso de la demanda judicial, una cosa ya está clara: se ha conseguido sembrar la discordia en un tema que debería estar arropado por la unanimidad.
Nuevamente, nos encontramos con el argumento que ha frustrado las sucesivas intentonas de recuperar el casco antiguo: la resistencia a los cambios, el temor atávico ante cualquier novedad, que es rechazada sistemáticamente como algo negativo y de consecuencias catastróficas. A estas alturas de la película, esta posición es muy difícil de defender: el centro de Alcoy ha alcanzado tales niveles de degradación, que por muy chapuceras que sean las intervenciones municipales, resulta imposible empeorar las cosas.

dilluns, de febrer 16, 2015

turisme asignatura pendent

La historia sempre es pareguda.
Un diumenge qualsevol uns forasters caminen per la ciutat d'alcoi buscant un lloc on dinar pero nomes troben que restaurants tancats i carrers buits com en un poble fantasma.
I al mig d'aquell desert troben a uno del poble i li pregunten.
I el paisa els hi diu que al centre esta dificil i tindran que anar a tal lloc o tal altre.
En molts aspectes continuem igual que fa anys.Es parla molt de turisme.Es diu amb raó que alcoi te molts encants i espais que poden fer les delicies del turisme.Dos parcs naturals i una ciutat carregada de historia.Pero per motius dificils de entendre aquesta encara no troba a un segment de empresaris que aposten per el sector de serveis i restauració.
I mira que el ajuntament envia a emisaris a les fires de turisme.
I mira que a la costa de tant en tant reparteixen fullets sobre alcoi a turistes i visitants per tal de atreure a aquesta bona gent al nostre poblet.
I mira que hem anat a nova iork i a tokio.Ensenyat les festes de moros i cristians
I mira que hi ha associacions de turisme comarcal, de restauradors comarcals i una mancomunitat que fa por.
Una manca de fe i de confiança viu arrelada i es dificil de canviar.

dissabte, de febrer 14, 2015

els punkis tenien raó

Ni economistas, ni organismos internacionales, ni historiadores, ni los mayas. El futuro lo vislumbraron unos tipos con cresta y litrona calentorra entre las piernas. Visionarios o aguafiestas, los punk españoles de los 80 y 90 sabían que algo iba mal

Los punkies tenían razón
Ni economistas, ni premios Nobel, ni organismos internacionales, ni grandes historiadores, ni muchos menos los mayas. El futuro lo vislumbraron unos tipos con cresta y litrona calentorra entre las piernas. Visionarios o aguafiestas, los grupos punk españoles de los años 80 y 90 sabían que algo iba mal. Para entender la actual crisis sólo hace falta acercarse a sus letras.
El futuro (que es hoy nuestro presente) no es nada más y nada menos que una canción punk. Poca broma. La última encuesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) realizada en octubre revela que el 86 por ciento de los españoles consideran la situación del país mala o muy mala. De éstos, la gran mayoría piensa que incluso empeorará. El paro, la crisis y la clase política son los tres principales problemas. Gran parte piensa que las desigualdades crecen. Además de cuestionarse el papel de instituciones hasta hace poco “intocables” como la banca, la casa real, la policía o la iglesia.
Eskorbuto, una de las bandas más míticas de punk español surgió en los años 80. Cuando ya no queden "más cojones... Eskorbuto a las elecciones".
Eskorbuto, una de las bandas más míticas de punk español surgió en los años 80. Cuando ya no queden “más cojones… Eskorbuto a las elecciones”.
En resumen: pesimismo, indignación y rabia. Si esto le sumamos guitarra, bajo, ritmo más o menos machacón de batería, y un poco de mala leche, nos saldría la letra para temas como ‘Cerebros Destruidos‘ de Eskorbuto, ‘Basta ya‘ de Piperrak, o ‘Iros todos a la mierda‘ de La Polla Records. Pero, ¿es que vivimos un tiempo neo-punk?
Evaristo Páramos, cantante punk y visionario entre los visionarios
Evaristo Páramos, cantante punk y visionario entre los visionarios.
Emilio Gerique, director de Maldito Records, da un definición bastante precisa de lo que podría ser este movimiento, más allá de divergencias musicales: “El punk es vomitar lo que tienes en ese momento, no es especular… como hacen los bancos”. Sobre si la situación actual ha provocado una nueva demanda de música más contestataria y rabiosa no lo tiene tan claro. Al menos no en la venta de discos, que padece la crisis como el resto de sectores. Los grupos en este sentido, lo sufren, unido a que cada vez hay menos conciertos y menos gente. El sello que dirige es todo un punto de referencia de música independiente que recoge desde el año 1986 grupos que van desde el rock, al punk, heavy metal o ska. De este modo, reúne bandas ya veteranas como Reincidentes o Boikot. Y otras como La Gossa Sorda, Alimaña HC o Sujeto K.
“El punk nunca estuvo de moda y es que, si lo estuviese, dejaría de ser punk”, señala. Otra cosa es que letras escritas hacen 20 ó 30 años mantengan todo su sentido, o incluso más, hoy en día. “Evaristo estará muriéndose de risa porque acertó en todo”, bromea. Y es que si hay alguien que dio en la diana fue precisamente el ex-cantante de La Polla Records y actual de Gatillazo. Todo un referente en el tema. Se dice incluso que sus textos se estudian en algunas universidades. “Ellos gritaron su presente, porque no había futuro”, destaca Emilio. ¿Y hoy en día? “Hoy es lo mismo, tenemos muchas cosas que en realidad no sirven para nada pero la situación económica es casi peor que en los años 80… Somos pobres ricos”.

No future?

Simplificando. Se podría decir que el punk eclosionó a mediados de los años 70 como género musical en un contexto socialmente represivo (los Estados Unidos de Ronald Reagan y la Inglaterra de Margaret Thatcher), y económicamente deprimido (con políticas neoliberales basadas en recortes de servicios sociales y privatizaciones en masa). En España comenzó a expandirse a mediados de los 80 tras la muerte de Franco. En la movida madrileña o el hardcore punk catalán. Pero sobre todo a raíz de lo que se conoció como “rock radical vasco” con grupos tan emblemáticos como La Polla Records, Cicatriz, Barricada, Kortatu, Eskorbuto o M.C.D. En la década de los 90 el estilo evolucionó y aparecieron otros como Soziedad Alcoholika (S.A), Piperrak, Def con Dos, Negu Gorriak o Boikot.

‘El congreso de los ratones’ de La Polla Records, un tema de 1985 tocado en 2003 y de plena actualidad.
A día de hoy, podría elaborarse todo un storify de plena actualidad en base a sus letras. Ejemplos no faltan.Todos trataron temas tan candentes como el desempleo, la censura, el papel del rey, los beneficios fiscales de la iglesia, el derecho de huelga, la represión o la manipulación informativa. Así, sólo un grupo como S.A recoge en sus discos problemáticas como el aborto, la dificultad de independizarse de los jóvenes, o el paro. Para hablar de la situación de los 300.000 españoles que han emigrado del país bastaría el tema ‘Donde está el porvenir‘, de Eskorbuto. El asalto a los supermercados por sindicalista andaluces se entendería mejor a través del tema ‘Campo Amargo‘ de Barricada. O el nuevo código penal por medio de ‘Delincuencia‘ de La Polla Records. Además de otros temas como ‘Sindicatos’, ‘El Congreso de los ratones’ o ‘Así es la vida’. Muchos de ellos, como Boikot o Def con Dos ya condenaron en sus letras el maltratomachista. Más de una década antes de que Bebe gritara aquello de “malomalo” y esta problemática centrara el interés mediático.
Sin embargo para Juankar, miembro de Boikot, uno de los pocos grupos de punk españoles de entonces que aún siguen en activo, no es que estos temas anunciasen nada. No es que antes todo fuera bien y ahora vaya mal. “Lo que ha habido siempre es una parte de la sociedad que por ser conformistas han recibido ahora un bofetón en la cara”, señala. “Lo llaman crisis, pero esto lo llevamos sufriendo ya hace tiempo una parte de la sociedad más minoritaria, más escondida”.
Lo que ha habido es, simplemente, individualismo y conformismo. Los problemas ya estaban. “La gente no escuchaba porque les iba en teoría de puta madre y ahora de repente les va mal a un montón de gente”, destaca. “Y de lo que se trata es de hacer una sociedad menos egoísta”.
¿Y en el futuro? Pues un poco de lo mismo. Los mismos problemas. Puede que más complejos, más agudos, más abundantes, pero lo mismo. “Pero hay que mirarlo desde lo positivo”, matiza. “La vida sigue, hay que saltar del agujero y que no te chupe… y si te chupa, al menos que sea otra cosa”.

¡Mue Punk!

Pero ¿hoy en día es posible todavía hacer punk? O dicho de otra manera, ¿Queda algo por cuestionar/criticar/denunciar? Emilio recuerda que ya hace tiempo se decía que los grupos que incidían en temas sociales estaban muy vistos. Sin embargo cumplen un papel. “Hay que decir que la vida no es buena para todos, se necesita música que muestre la otra parte de la vida”. En ese sentido el punk nunca morirá.
Su objetivo es otro. Que los nuevos grupos que salgan traten de mejorar ese estilo lo máximo posible. Que hagan un punk de calidad. “Era un puntazo que tenía la gente, se apuntaba al local porque estaba en el paro, no porque tenían en ese momento calidad sino porque tenían ideas que transmitir”, señala. Algo que podría ser parecido a la situación actual sólo que hoy en día se cuenta con mejores medios y con el trasfondo de otros grupos. De ahí que se espere un extra, a parte de la actitud y la letra.

‘Basta ya’ de Piperrak. El tema es de 1994 y ya entonces se olía el desengaño que se avecinaba.
Josep Nadal, cantante del grupo valenciano La Gossa Sorda, sí que piensa que la actual situación ha puesto las cosas difíciles. Al menos a nivel “creativo”. Uno entra al bar, enciende la televisión, y ya todo tiene letra punk. “Muchas de las cosas que los grupos planteaban esos años y que eran vistas como una cosa de una minoría están ahora a la orden del día y la están sufriendo todos”.
Es complicado decir cosas nuevas. Sin embargo existe una posibilidad: ser más creativos. “Intentar buscarle un poco el lado más literario a las historias que están pasando”. Contar historias y dotarlas del punto de vista de la gente. Y a lo mejor, por qué no, ser más constructivos. “No siempre hay que ir a la contra”, destaca Josep, “llevamos desde hace mucho tiempo así y puede que la gente espere respuestas más constructivas, y eso es también faena de los artistas”.

divendres, de febrer 13, 2015

Re-industrialització? en serio?

El institut Ignasi Villalonga ha decidit que el nostre poble alcoi es un bon lloc per fer unes jornades sobre el tema de la re-industrialització de pobles i comarques de catalunya i el país valencià.
Tot bonico veritat?
El ajuntament s'ha sumat amb entusiasme i alguns empresaris de la zona tambè.Alguna ponencia sobre energia sembla que ha resultat interesant i fins i tot han fet una especie de manifest.
Al manifest demanen a les autoritats politiques que intensifiquen esforços per fer tornar la industria al nostre país.
Pero a vore, aquest rollo va en serio?
En serio creuen que per exemple el textil va arribar a alcoi per la innovació i talent dels alcoians o per que la mà de obra en aquestes terres era mes propia de la esclavitut?
Creuen que podem competir amb xina i altres paisos de orient amb el nivell de sous i garanties laborals que encara perviuen a aquestes terres?
Creuen que el moviment ecologista permetria tot tipus de bestieses contra el medi ambient que en aquestos paisos es fan a diari i que aci tambe feiem fins no fa massa?
Que disfruten del soparot i del nostre poble i de la amable conversa que be despres de fumar un  bon puro al club de alterne que hi ha a prop del hotel i que deixen de omplir de fantasies els caps dels cap dels pobres alcoians que ja estan farts de tanta bobada i nomes volen emigrar a terres amb mes futur

dijous, de febrer 12, 2015

diari de un aturat qualsevol

Dia 345
Si has arribat a aquest dia, enhorabona!
Has passat ja per varies fases.
Has superat el trauma de no tenir faena (com esta el mon per a que no tenir faena siga un trauma)
Has variat els teus horaris i costums.
Has sobreviscut amb els pocs diners del subsidi del atur.Una miseria que has estirat a lo bestia.
Has anat a buscar feina a mil llocs.Als que abans de aquest embolic ni t'hageres plantejat i molts mes.
Has repartit mes de mil curriculums i has vist sempre la mateixa cara en les persones que rebien el teu paperet.
Has accepat feines mal pagades, sense segur i sense futur per tenir algun euret a la butxaca amb que pagar les diferents coses que tens que pagar.
T'has vist obligat a demanar pasta a familiars, amics i coneguts.Cada cop et queden menys amics.
Ara vius a casa del pares en el millor dels casos.
I veus a politics de esquerres (que son els que manen a alcoi) com amb prepotencia tracten el teu problema (i el de molta mes gent, en concret quasi 8000 personetes) amb aquell aire de superioritat que tenen aquells que tenen futut, aquell que tu no tens.
I tu i algu mes no enten com no donen permis a la española per fer el seu projecte a la canal.I no ho entens perque estas sense faena i t'han dit en algun curs del servef que alli hi haura oportunitats de faena per molta gent.
I te importa un pepino tota la monserga sobre el aigua d'alcoi i la seva possible contaminació.Si beguem aigua hiperclorada pot passar algo pitjor?.
I quan veus alguna activitat de salvem el molinar et donen ganes de arrancar-lis el cap a aquestos senyorets tan preocupats per alguns temes i tan insolidaris amb altres.
Aixó es alcoi, noi.
I el futur sempre sera negre.

dimecres, de febrer 11, 2015

Continua el lio del parking de la rosaleda

Segueix el embolic de la parking de la rosaleda.
Ara s'ha traslladat al ambit politic-electoral.
Els compis de esquerra unida-guanyem han decidit fer costat a la colla ecologista la carrasca.Ho fan com si estigueren a la oposició i no al gobern de la ciutat.Pero  no ho veiem extrany ja que pensen que a la politica alcoiana i mundial aquestes escenes solen pasar.
De compromis no sabem res.Estan pensant que opinar lo que en principi es una gran mostra de mesura i de seny a la que no estem habituats.Hi haura qui pense que hi ha algo extrany.....vols dir?
I en mig de aquesta historia ha eixit el portaveu del pp, en Fernando Pastor i ha dit la seva.
Ha dit que fa costat al psoe.
Ha dit que els de esquerra unida son uns oportunistes.
Ha dit que la gent de la colla ecologista la carrasca nomes vol fer mal.Que en alguns temes com el de la canal es feien dels criteris dels tecnics municipals i en aquest no.I clar.Ell veu una greu contradicció que te necesitat de fer publica.Magnific, no?
Tornem a recordar.
Estem a febrer de 2015.
Les sentencies del tribunal superior de justicia de la comunidad valenciana han estat vulenerats per els goberns del pp ( en solitari) del psoe (amb companyia en principi de compromis i ara de esquerra unida)
Que tots els goberns han oferit alternatives a la sentencia per abaratir costos.
I que el tema durara moltisim temps........

dimarts, de febrer 10, 2015

entença tururururururu

El carrer entença o millor dit el carrer Na saurina d'Entença va passar un bon dia de ser un carrer normal de la ciutat d'alcoi a ser un carrer on discorria la carretera nacional 340 direcció alacant.
Per fer posible aquesta van conectar aquest amb el carrer gabriel miro mitjançant la vaguada que creua un barranc per on  passa tranquil el riu benisaido.
La broma tenia que durar poc ja que el alcalde de la epoca, josep sanus, veia que la autovia que circunvalaria la ciutat estaria enllestida en poc temps i conectaria la nostra ciutat amb alacant a traves de un tunel amb xixona.
Pero la cosa es va posar mal.
Els alcaldes de allo que ara anomenen la foia de castalla van presionar per conectar aquestes ciutats amb autovia amb alacant i amb villena.
I magia potagia ho van aconseguir.
I mentres els veins del carrer entença veient passar tot tipus de camions amb tot tipus de mercaderies.Desde les mes perilloses fins altres que feien aquella curva del mercat de sant roc amb una gracia que era tremenda.
I posaven
cristalls per evitar el soroll, i dormien en la part de darrere i al final emigraven a altres parts de la ciutat amb millors condicions de vida.Aixi esta el eixample.
I un dia els alcoians veuen com sant jordi els ajuda a fer la autovia.
I veuen com passen menys camions i cotxes.
Pero veuen que el ministeri de fomento que compensa a ciutats com cocentaina financiant i pagant les obres de millora de aquells carrer on pasava la nacional 340 a alcoi no fan res ni amb entença ni amb altres carrers.
I ara en vespres de eleccions el alcalde toni frances fa un acte super-participatiu en el que explica a veines i veins que en breu es faran obres on es posaran mes arbrets, mes banquets i voreres mes amples.
Tot bonico, veritat?
I açó qui ho paga?
L'ajuntament amb un prestec que be de madrid per ajuntament que s'han portat com toca.
Te trellat?
qui ho sap.En campanya electoral tot es permes.

dimarts, de febrer 03, 2015

primaries de compromis....ni pa tu ni pa mi

El cap de setmana va tenir la votació en eleccions primaries dels candidats a eleccions municipals i autonomiques de compromís.
A alcoi es presentaben dues persones a la alcaldia, David Abad (actual portaveu municipal) i Rosa Ana Valls.I per estar a les llistes un total de 17 persones on estaven les actuals regidores, Anna climent, Anna raquel serrano i Sabina gregorio, el actual secretari municipal, Marius Ivorra i un grup de persones vinculades basicament al bloc nacionalista valencià.
El resultat per l'alcaldia fou clar i va guanyar el actual portaveu David Abad.Una victoria contundent que li ha permès no tenir que fer ni una miqueta de campanya per conseguir vots.
El embolic ha estat a la llista on deixa de estar en llocs de eixida la actual regidora, Anna Raquel Serrano.Quin pes ha tingut la seva gestió com a regidora de cultura?
No ho sabem.Esta clar que en la crisi del tripartit per el "escandol" del concert de sabina i serrat, ella anava a ser la victima mès prompte o mès tard.
Tambè existeix la explicació de una maniobra del sector proper a rafa carbonell.Cal recordar que fou el portaveu i vice-alcalde en els principis de la legislatura i va dimitir un temps desprès.Ara amb el pas del temps podem intuir que la marxa de carbonell fou algo dramatica i aixó explicaria que la gent mès propera votarà en contra de Serrano.
En la part positiva la llista dona força a la figura emergent de Anna climent.La jove biologa ha guanyat prestigi en els pocs mesos com a regidora i sera la segona en la llista.En la que destaca el jove Raül Segui i la doctora Sabina gregorio.
La votació tambè era autonomica i en ella estaven el ex-alcalde de muro rafael climent i el alcoià jordi davó.Climent aspiraba al primer llóc de la llista i s'ha quedat segon.La fragmentació de vot del bloc amb la competencia de josep nadal i la força de Mireià Mollà han donat al traste amb les seves aspiracions.
Conclusions de les primaries.
Algo mes de 400 persones tenien dret a vot a les primaries de les mes de sis mil que van votar a compromis.Perque els votants de compromis no  han pogut/vollgut votar a les primaries?
Quin paper juga i jugara rafa carbonell en compromís? I paco blay?
I a nivell de país valencià......Sobreviura compromís pasades les eleccions?

dilluns, de febrer 02, 2015

Opinió contundent de la carrasca sobre el parking de la rosaleda

Ja fa més d’un any que el Tribunal Juperior de Justícia (TSJ) va desestimar l’últim recurs de reposició de l’Ajuntament d’Alcoi en el cas de l’execució de la sentència que obliga a recuperar la zona verda de La Rosaleda. La seua interlocutòria de 13-01-2014 confirmava que no es podien comptar com a àrees enjardinades les superfícies xafables i reiterava la seua advertència sobre”que el terreno circundante es el que rodea la zona de ajardinamiento y que tiene que estar a la misma rasante”.
A la vista d’aquesta resolució, la regidora de Règim Jurídic de l’Ajuntament d’Alcoi va admetre que calia redactar un nou projecte de remodelació que complira els requisits fixats pel Tribunal i ens va convidar a partipar en les reunions de la comissió tècnica municipal que havia de treballar per fer-lo realitat.
Després de diverses vicissituds, el 07 10-2014 es va decidir que, en lloc de centrar-nos en les bases per a encarregar el nou projecte, era més operatiu consensuar un disseny de partida. Els regidors d’Urbanisme i de Règim Jurídic es van comprometre a presentar la nova proposta en la reunió següent, proposta que havia de complir els requisits mínims fixats pel Tribunal al menor cost possible. Quan semblava que tots estàvem d’acord, el dia en què havien de mostrar-nos el nou disseny ens van posar damunt la taula el mateix projecte anterior però empitjorat: una autèntica estafa.
Una reforma útil
No té cap sentit remodelar la plaça de la Constitució si no és per a obtindre una zona verda que almenys reunisca les condicions mínimes que exigeix el Tribunal Superior. No debades la Sala, en la interlocutòria de 13-01-2014, diu:
“Se trata de que el proyecto de reforma de la plaza se adapte a la sentencia, no lo contrario.
Un proyecto contrario a las bases de la sentencia, reiteradas y aclaradas en nuestros autos de ejecución, resultaría inútil a los fines que a todos nos interesan y nulo el acto administrativo que eventualmente lo convalidase.
Por lo demás, vistas determinadas alegaciones de la representación del Ayuntamiento, hay que recordar que un jardín es un jardín, no otra instalación más o menos fraccionada y con plantas.”
Les zones verdes en general, i les de proximitat molt especialment, són indispensables per a fer més habitables les ciutats i millorar la nostra qualitat de vida. És per això que estan estrictament protegides (fins i tot pel Codi penal) i subjectes a unes condicions mínimes dirigides a preservar la seua funció i el seu ús. I és per aquest motiu que la sentència del TSJ estableix que és obligatori respectar “los estándares de construcción que son propios de las zonas verdes (superficie vegetal, arbolado, accesibilidad, no peligrosidad, etc.)” i que cal optar per solucions que “primen el tránsito y el uso que es propio a la zona verde por los usuarios”.
No obstant això, el projecte de reforma que els regidors implicats pretenen aprovar no té itineraris accessibles per a arribar a les àrees enjardinades. Aplicant la política de despullar un sant per vestir-ne un altre, han esborrat dels plànols els camins interiors (que el Tribunal els havia dit que no es podien computar) i el resultat és que les persones amb mobilitat reduïda (o amb un carro de xiquet) no podrien accedir a l’interior del jardí (on, a més a més, es troba l’àrea de jocs infantils). I no és una exageració. Per comprovar-ho res millor que observar directament el plànol 4.03 del projecte i resseguir els itineraris accessibles (pintats de color blau). Els itineraris accessibles discorren, bàsicament, per les voreres perimetrals (que també utilitzen els vehicles per a entrar i eixir de l’aparcament). Els camins interiors s’interrompen a mitjan recorregut, de manera que en la plataforma inferior desemboquen en una escala de 15 escalons (amb un primer tram de 8 i un segon de 7) i en la plataforma superior només permeten aproximar-se a l’àrea enjardinada però no entrar-hi.
Els itineraris accessibles ni tenen ombres ni tenen bancs. En el súmmum de l’absurd, no hi ha itineraris accessibles per a arribar a “los bancos con métrica que cumple la normativa de accesibilidad”.
L’única conclusió a què podem arribar és que un projecte tan vergonyosament discriminatori cap a les persones amb limitacions en la mobilitat és, de totes totes, inacceptable. Una zona enjardinada que no és accessible per a tota la població és inútil, no compleix els requisits mínims de funcionalitat.
El vestit nou de l’emperador
El Tribunal ha rebutjat, fins ara, cinc propostes de remodelació, una de l’arquitecte municipal (de setembre de 2008), dues de l’arquitecte de l’empresa que va construir l’aparcament (de novembre de 2008 i de febrer de 2009) i dues més de l’arquitecte actual (de desembre de 2010 i d’agost de 2013).
El projecte que ara presenta l’Ajuntament, a més d’atemptar contra l’accessibilitat universal, segueix sense complir una de les condicions en què més ha hagut d’insistir el Tribunal, que ha repetit fins a la sacietat que el nivell superior de la capa de terra de l’enjardinament (que ha d’arribar com a mínim als 0,80 m de gruix) ha de quedar a la mateixa rasant que el terreny circumdant (i, en paraules de la Sala, “es circundante lo que rodea inmediatamente determinada zona”).
L’autor del projecte de reforma, a l’igual que en les dues propostes anteriors que s’han hagut de descartar, diu que la suma de les superfícies amb capa de terra apta arriba al total que ordena la sentència, però amaga una volta més que el seu nivell superior es troba per damunt de la rasant del terreny que l’envolta. El projecte no demostra el que hauria de demostrar i el que veiem en els plànols contradiu el que s’afirma. Com en el conte d’Andersen, ens diuen que l’emperador té un vestit nou, però la realitat és que va amb el cul a l’aire.
Pel que fa als membres de la comissió tècnica municipal, una volta més s’han limitat a donar per bons els càlculs presentats per l’arquitecte. És una situació que ens recorda molt al que hem patit amb els cinc projectes anteriors, en què el Tribunal ha desautoritzat els seus criteris.
Els amics d’Ortiz
L’estiu de 2010, La Carrasca-Ecologistes en Acció, juntament amb les associacions veïnals de l’Eixample-Benissaidó, de Zona Nord, de Santa Rosa-La Mistera, del Partidor i de Batoi, va demanar al Ple de l’Ajuntament d’Alcoi:
– Que depurara les responsabilitats patrimonials dels tècnics i autoritats municipals que van informar favorablement, aprovar i adjudicar el projecte il•legal de La Rosaleda. És a dir, que s’exigira que els responsables paguen de la seua butxaca el mal que han ocasionat, tal com obliga la llei.
– Que tramitara l’expedient de declaració de la responsabilitat de l’empresa que va elaborar el projecte d’aparcament sense ajustar-se a la normativa urbanística (la unió temporal d’empreses formada per “Enrique Ortiz e Hijos SA” i “AUPLASA”).
La sol•licitud no era un brindis al sol. Estava sòlidament fonamentada i donava les bases jurídiques per a defensar els interessos econòmics del poble d’Alcoi. La moció va comptar amb el suport dels grups municipals que en aquell moment es trobaven en l’oposició (PSOE, BLOC i EU) però “curiosament” va ser rebutjada amb males maneres pels 13 regidors del PP.
Com que el termini per a reclamar la responsabilitat de l’empresa contractista s’acabava, vam bombardejar l’Ajuntament amb escrits, recursos i requeriments. Com a anècdota, cal esmentar que, per la gosadia de reclamar que Enrique Ortiz pagara la part que li corresponia, l’aleshores regidora de Contractació pretenia cobrar-nos 290,11 euros en concepte de fotocòpies.
Finalment i gràcies a la nostra insistència, el nou govern municipal encara va arribar a temps d’exigir que l’empresa assumira una part de la remodelació de la plaça (275.000 euros). Això confirma que els nostres arguments legals pel que fa la seua responsabilitat eren consistents, com posteriorment va ratificar el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 4 d’Alacant.
Quant a les responsabilitats dels tècnics i de les autoritats locals, el govern municipal s’ha compromés verbalment a investigar-les quan es produïsca el dany real i efectiu a la Hisenda de l’Ajuntament (la Llei determina que s’ha de respondre pels perjuís ocasionats si hi ha hagut dol, culpa o negligència greus, tal com considerem que s’ha produït en aquest cas).
Encara que la responsabilitat legal d’Ortiz en la destrucció de la zona verda de La Rosaleda ha quedat més que provada, sembla que continua tenint alguns amics a la ciutat que promouen una campanya enganyosa anunciant que, com a conseqüència de l’execució de la sentència, li pertocaran indemnitzacions milionàries. Per això convé analitzar la situació jurídica de la concessió de l’aparcament.
La sentència del TSJ no sols ordena que es repose la zona verda sinó que anul•la l’adjudicació del contracte a favor d’Ortiz (que comprén la redacció del projecte, l’execució de l’obra i l’explotació de l’aparcament), anul•la l’aprovació del disseny de l’aparcament i anul•la l’aprovació del projecte d’execució. Entre les conseqüències d’aquestes anul•lacions convé destacar les següents:
– El contracte administratiu amb Ortiz no s’ha pogut perfer, és a dir, no s’han completat els requisits necessaris perquè tinga plena força jurídica.
– Mentre no es repose la zona verda, no es pot determinar quina part de l’obra de l’aparcament és legalitzable i, per consegüent, encara no estan delimitades quines són les parts que es poden explotar legalment en concepte de retribució (com que l’aparcament té una planta d’accés amb 37 places i dues places subterrànies amb 161 i 170 places cadascuna, és de suposar que una gran part sí que serà susceptible d’explotació).
D’aquesta situació, tan responsable és Ortiz (que va presentar una oferta il•legal) com l’Ajuntament que li la va adjudicar. I no és jurídicament admissible que una de les parts culpables obtinga beneficis de les infraccions que ha comés i de l’anul•lació de l’adjudicació per eixa causa.
Si, com a adjudicatari legítim de l’obra, Ortiz no tindria dret a una retribució en diners sinó només el dret a explotar l’aparcament (i això significa que, si com és el cas, el pàrquing s’utilitza poc, és el seu problema), resulta sorprenent que algunes veus malintencionades li atribuïsquen el dret a cobrar per les parts il•legals de l’obra quantitats monetàries desorbitades que, damunt, parteixen de la base errònia que l’aparcament està totalment ple durant totes les hores de tots els dies de l’any (res més lluny de la realitat).
La consellera Bonig
Les comparacions són odioses però, també, molt il•lustratives. La Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient informava, ara fa un any, de la inversió per part de la Generalitat de 48,1 milions d’euros en la reforma de 88 places públiques de 76 municipis. I, en concret, feia referència a l’import de més d’1,5 milions d’euros invertits en la correcta impermeabilització de la coberta de l’aparcament subterrani de la plaça del Prat de Gandia i en la reordenació de la seua superfície.
El comunicat de la Conselleria recull les declaracions de la consellera Bonig que, sense manifestar la més mínima preocupació per l’elevat cost de la reforma d’una plaça que ni tan sols té la categoria de zona verda, destacava la importància de “poner en valor las plazas de pueblos y ciudades, lugares de encuentro en los que se desarrollan parte de nuestras vidas, de nuestra cultura y tradiciones de cada uno de los municipios de la Comunitat […] con estas obras damos a esta emblemática plaza un uso mucho más ciudadano, potenciándolo como punto de encuentro para vecinos y visitantes de Gandía”.
Mentrestant, a Alcoi alguns s’aferren a defensar uns projectes de reforma de La Rosaleda que no només incompleixen la sentència que va declarar il•legal l’aparcament, sinó que a més renuncien a recuperar-la com a l’espai digne per a l’ús ciutadà que el nostre poble es mereix.