Ja fa més d’un any que el Tribunal Juperior de Justícia (TSJ) va desestimar l’últim recurs de reposició de l’Ajuntament d’Alcoi en el cas de l’execució de la sentència que obliga a recuperar la zona verda de La Rosaleda. La seua interlocutòria de 13-01-2014 confirmava que no es podien comptar com a àrees enjardinades les superfícies xafables i reiterava la seua advertència sobre”que el terreno circundante es el que rodea la zona de ajardinamiento y que tiene que estar a la misma rasante”.
A la vista d’aquesta resolució, la regidora de Règim Jurídic de l’Ajuntament d’Alcoi va admetre que calia redactar un nou projecte de remodelació que complira els requisits fixats pel Tribunal i ens va convidar a partipar en les reunions de la comissió tècnica municipal que havia de treballar per fer-lo realitat.
Després de diverses vicissituds, el 07 10-2014 es va decidir que, en lloc de centrar-nos en les bases per a encarregar el nou projecte, era més operatiu consensuar un disseny de partida. Els regidors d’Urbanisme i de Règim Jurídic es van comprometre a presentar la nova proposta en la reunió següent, proposta que havia de complir els requisits mínims fixats pel Tribunal al menor cost possible. Quan semblava que tots estàvem d’acord, el dia en què havien de mostrar-nos el nou disseny ens van posar damunt la taula el mateix projecte anterior però empitjorat: una autèntica estafa.
Una reforma útil
No té cap sentit remodelar la plaça de la Constitució si no és per a obtindre una zona verda que almenys reunisca les condicions mínimes que exigeix el Tribunal Superior. No debades la Sala, en la interlocutòria de 13-01-2014, diu:
“Se trata de que el proyecto de reforma de la plaza se adapte a la sentencia, no lo contrario.
“Se trata de que el proyecto de reforma de la plaza se adapte a la sentencia, no lo contrario.
Un proyecto contrario a las bases de la sentencia, reiteradas y aclaradas en nuestros autos de ejecución, resultaría inútil a los fines que a todos nos interesan y nulo el acto administrativo que eventualmente lo convalidase.
Por lo demás, vistas determinadas alegaciones de la representación del Ayuntamiento, hay que recordar que un jardín es un jardín, no otra instalación más o menos fraccionada y con plantas.”
Les zones verdes en general, i les de proximitat molt especialment, són indispensables per a fer més habitables les ciutats i millorar la nostra qualitat de vida. És per això que estan estrictament protegides (fins i tot pel Codi penal) i subjectes a unes condicions mínimes dirigides a preservar la seua funció i el seu ús. I és per aquest motiu que la sentència del TSJ estableix que és obligatori respectar “los estándares de construcción que son propios de las zonas verdes (superficie vegetal, arbolado, accesibilidad, no peligrosidad, etc.)” i que cal optar per solucions que “primen el tránsito y el uso que es propio a la zona verde por los usuarios”.
Les zones verdes en general, i les de proximitat molt especialment, són indispensables per a fer més habitables les ciutats i millorar la nostra qualitat de vida. És per això que estan estrictament protegides (fins i tot pel Codi penal) i subjectes a unes condicions mínimes dirigides a preservar la seua funció i el seu ús. I és per aquest motiu que la sentència del TSJ estableix que és obligatori respectar “los estándares de construcción que son propios de las zonas verdes (superficie vegetal, arbolado, accesibilidad, no peligrosidad, etc.)” i que cal optar per solucions que “primen el tránsito y el uso que es propio a la zona verde por los usuarios”.
No obstant això, el projecte de reforma que els regidors implicats pretenen aprovar no té itineraris accessibles per a arribar a les àrees enjardinades. Aplicant la política de despullar un sant per vestir-ne un altre, han esborrat dels plànols els camins interiors (que el Tribunal els havia dit que no es podien computar) i el resultat és que les persones amb mobilitat reduïda (o amb un carro de xiquet) no podrien accedir a l’interior del jardí (on, a més a més, es troba l’àrea de jocs infantils). I no és una exageració. Per comprovar-ho res millor que observar directament el plànol 4.03 del projecte i resseguir els itineraris accessibles (pintats de color blau). Els itineraris accessibles discorren, bàsicament, per les voreres perimetrals (que també utilitzen els vehicles per a entrar i eixir de l’aparcament). Els camins interiors s’interrompen a mitjan recorregut, de manera que en la plataforma inferior desemboquen en una escala de 15 escalons (amb un primer tram de 8 i un segon de 7) i en la plataforma superior només permeten aproximar-se a l’àrea enjardinada però no entrar-hi.
Els itineraris accessibles ni tenen ombres ni tenen bancs. En el súmmum de l’absurd, no hi ha itineraris accessibles per a arribar a “los bancos con métrica que cumple la normativa de accesibilidad”.
L’única conclusió a què podem arribar és que un projecte tan vergonyosament discriminatori cap a les persones amb limitacions en la mobilitat és, de totes totes, inacceptable. Una zona enjardinada que no és accessible per a tota la població és inútil, no compleix els requisits mínims de funcionalitat.
El vestit nou de l’emperador
El Tribunal ha rebutjat, fins ara, cinc propostes de remodelació, una de l’arquitecte municipal (de setembre de 2008), dues de l’arquitecte de l’empresa que va construir l’aparcament (de novembre de 2008 i de febrer de 2009) i dues més de l’arquitecte actual (de desembre de 2010 i d’agost de 2013).
El projecte que ara presenta l’Ajuntament, a més d’atemptar contra l’accessibilitat universal, segueix sense complir una de les condicions en què més ha hagut d’insistir el Tribunal, que ha repetit fins a la sacietat que el nivell superior de la capa de terra de l’enjardinament (que ha d’arribar com a mínim als 0,80 m de gruix) ha de quedar a la mateixa rasant que el terreny circumdant (i, en paraules de la Sala, “es circundante lo que rodea inmediatamente determinada zona”).
L’autor del projecte de reforma, a l’igual que en les dues propostes anteriors que s’han hagut de descartar, diu que la suma de les superfícies amb capa de terra apta arriba al total que ordena la sentència, però amaga una volta més que el seu nivell superior es troba per damunt de la rasant del terreny que l’envolta. El projecte no demostra el que hauria de demostrar i el que veiem en els plànols contradiu el que s’afirma. Com en el conte d’Andersen, ens diuen que l’emperador té un vestit nou, però la realitat és que va amb el cul a l’aire.
Pel que fa als membres de la comissió tècnica municipal, una volta més s’han limitat a donar per bons els càlculs presentats per l’arquitecte. És una situació que ens recorda molt al que hem patit amb els cinc projectes anteriors, en què el Tribunal ha desautoritzat els seus criteris.
Els amics d’Ortiz
L’estiu de 2010, La Carrasca-Ecologistes en Acció, juntament amb les associacions veïnals de l’Eixample-Benissaidó, de Zona Nord, de Santa Rosa-La Mistera, del Partidor i de Batoi, va demanar al Ple de l’Ajuntament d’Alcoi:
– Que depurara les responsabilitats patrimonials dels tècnics i autoritats municipals que van informar favorablement, aprovar i adjudicar el projecte il•legal de La Rosaleda. És a dir, que s’exigira que els responsables paguen de la seua butxaca el mal que han ocasionat, tal com obliga la llei.
– Que tramitara l’expedient de declaració de la responsabilitat de l’empresa que va elaborar el projecte d’aparcament sense ajustar-se a la normativa urbanística (la unió temporal d’empreses formada per “Enrique Ortiz e Hijos SA” i “AUPLASA”).
La sol•licitud no era un brindis al sol. Estava sòlidament fonamentada i donava les bases jurídiques per a defensar els interessos econòmics del poble d’Alcoi. La moció va comptar amb el suport dels grups municipals que en aquell moment es trobaven en l’oposició (PSOE, BLOC i EU) però “curiosament” va ser rebutjada amb males maneres pels 13 regidors del PP.
Com que el termini per a reclamar la responsabilitat de l’empresa contractista s’acabava, vam bombardejar l’Ajuntament amb escrits, recursos i requeriments. Com a anècdota, cal esmentar que, per la gosadia de reclamar que Enrique Ortiz pagara la part que li corresponia, l’aleshores regidora de Contractació pretenia cobrar-nos 290,11 euros en concepte de fotocòpies.
Finalment i gràcies a la nostra insistència, el nou govern municipal encara va arribar a temps d’exigir que l’empresa assumira una part de la remodelació de la plaça (275.000 euros). Això confirma que els nostres arguments legals pel que fa la seua responsabilitat eren consistents, com posteriorment va ratificar el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 4 d’Alacant.
Quant a les responsabilitats dels tècnics i de les autoritats locals, el govern municipal s’ha compromés verbalment a investigar-les quan es produïsca el dany real i efectiu a la Hisenda de l’Ajuntament (la Llei determina que s’ha de respondre pels perjuís ocasionats si hi ha hagut dol, culpa o negligència greus, tal com considerem que s’ha produït en aquest cas).
Encara que la responsabilitat legal d’Ortiz en la destrucció de la zona verda de La Rosaleda ha quedat més que provada, sembla que continua tenint alguns amics a la ciutat que promouen una campanya enganyosa anunciant que, com a conseqüència de l’execució de la sentència, li pertocaran indemnitzacions milionàries. Per això convé analitzar la situació jurídica de la concessió de l’aparcament.
La sentència del TSJ no sols ordena que es repose la zona verda sinó que anul•la l’adjudicació del contracte a favor d’Ortiz (que comprén la redacció del projecte, l’execució de l’obra i l’explotació de l’aparcament), anul•la l’aprovació del disseny de l’aparcament i anul•la l’aprovació del projecte d’execució. Entre les conseqüències d’aquestes anul•lacions convé destacar les següents:
– El contracte administratiu amb Ortiz no s’ha pogut perfer, és a dir, no s’han completat els requisits necessaris perquè tinga plena força jurídica.
– Mentre no es repose la zona verda, no es pot determinar quina part de l’obra de l’aparcament és legalitzable i, per consegüent, encara no estan delimitades quines són les parts que es poden explotar legalment en concepte de retribució (com que l’aparcament té una planta d’accés amb 37 places i dues places subterrànies amb 161 i 170 places cadascuna, és de suposar que una gran part sí que serà susceptible d’explotació).
D’aquesta situació, tan responsable és Ortiz (que va presentar una oferta il•legal) com l’Ajuntament que li la va adjudicar. I no és jurídicament admissible que una de les parts culpables obtinga beneficis de les infraccions que ha comés i de l’anul•lació de l’adjudicació per eixa causa.
Si, com a adjudicatari legítim de l’obra, Ortiz no tindria dret a una retribució en diners sinó només el dret a explotar l’aparcament (i això significa que, si com és el cas, el pàrquing s’utilitza poc, és el seu problema), resulta sorprenent que algunes veus malintencionades li atribuïsquen el dret a cobrar per les parts il•legals de l’obra quantitats monetàries desorbitades que, damunt, parteixen de la base errònia que l’aparcament està totalment ple durant totes les hores de tots els dies de l’any (res més lluny de la realitat).
La consellera Bonig
Les comparacions són odioses però, també, molt il•lustratives. La Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient informava, ara fa un any, de la inversió per part de la Generalitat de 48,1 milions d’euros en la reforma de 88 places públiques de 76 municipis. I, en concret, feia referència a l’import de més d’1,5 milions d’euros invertits en la correcta impermeabilització de la coberta de l’aparcament subterrani de la plaça del Prat de Gandia i en la reordenació de la seua superfície.
El comunicat de la Conselleria recull les declaracions de la consellera Bonig que, sense manifestar la més mínima preocupació per l’elevat cost de la reforma d’una plaça que ni tan sols té la categoria de zona verda, destacava la importància de “poner en valor las plazas de pueblos y ciudades, lugares de encuentro en los que se desarrollan parte de nuestras vidas, de nuestra cultura y tradiciones de cada uno de los municipios de la Comunitat […] con estas obras damos a esta emblemática plaza un uso mucho más ciudadano, potenciándolo como punto de encuentro para vecinos y visitantes de Gandía”.
Mentrestant, a Alcoi alguns s’aferren a defensar uns projectes de reforma de La Rosaleda que no només incompleixen la sentència que va declarar il•legal l’aparcament, sinó que a més renuncien a recuperar-la com a l’espai digne per a l’ús ciutadà que el nostre poble es mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada