Centenari enric valor

dilluns, de maig 26, 2008

ojala cobrara mil euros


-El poco sospechoso de prácticas antisistema, el diario digital 20 Minutos, abrió un Foro para que sus lectores opinaran sobre el tristemente famoso mileurismo. Las respuestas dadas por los lectores y lectores de ese medio, describen la situación que viven millones de personas. A modo de ejemplo, en "Leer más" hemos colgado algunas de esas opiniones. Si plantearan a continuación la pregunta de cuántas horas cotiza la empresa por usted, las respuestas también serían interesantes.



I
llevo 2 años en un laboratorio dental haciendo más que la persona que esta de oficial de 1ª de administrativo cobrando solo 650 euros por 8 horas sin parar , tengo que hacer todo lo del ordenador pues ella si la sacas del programa de facturar no sabe más, ni poner un fax(ella cobra más de 2000Euros).
Alguien sabe las diferentes obligaciones de una auxiliar administrativo y un oficial administrativo.
Aparte de todo el convenio colectivo de protesico dental esta pasado desde el año 2006 no sacan uno nuevo.
Espero dentro de 10 años llegar a los 1000 euros.



II
Tranquilo/a yo llevo varios años en la crysler , trabajo 9 horas y solo cobro 800 euros , no se quienes cobran lo que hace poco ponia en el periodico 1900 euros......uy perdon se me olvidaba que Rajoy cobra 8000, yo quiero un cero más de los suyos.



III
Un Oficial Administrativo por Convenio cobra más que un Auxiliar Administrativo. Aun así, la diferencia no es de 1000 euros (por convenio). Pasado verano tu convenio se revisa, si no recuerdo mal. Subirá creo un 4% tu salario (creo eh)


Saludos


IV
Yo llevo 4 años y medio en una empresa.Soy peón,y resulta que en octubre entraron varios inmigrantes(un búlgaro,un polaco y un ucraniano),y resulta que quitándoles lo mismo que a mí cobran 1200 euros,xq les dan una ayuda del gobierno bla bla bla.Gracias señor gobierno para que me sirva la antigüedad para comerme los mocos y no llegar a 1000 eurista xq no llevgo ni a 900.



V
Peon.. sólo 900 €?


Si que está mal el tema.....



VI
La ostia, estamos en la zona tercermundista de Europa. Estamos en el país del chanchullo, el oficial de 1ª que no sabe hacer la o con un canuto y cobra más que tú(que eres el que realmente trabaja), yo creo que es hijo o familiar de...enchufadossss o han hecho cosas sexuales por ahi. porque sino no me explico. Dan privilegios a la inmigración y a los nativos que nos den. Un día va a ocurrir una locura y tendremos que emigrar haber si nos tratan igual que a ellos. Saludos.



VII
Por la universidad la cosa tampoco está muy allá: 27 años, becario, 1000 euros al mes. Por supuesto, libros, cursillos, congresos, material informático, y demás, también lo tengo que cubrir con mi sueldo. Y de las horas que hay que meterle a esto, mejor no hablemos. Digamos que la luz del sol y yo algún día tendremos un bonito reencuentro.
No estoy descontento con lo que hago (sarna con gusto, no pica), pero si pudiese volver atrás, habría optado por un grado superior seguramente y en otra área.
El problema de España es que nos han metido en Europa sólo para algunas cosas, como las ayudas, pero a la hora de la verdad, las empresas saben que este mercado es muy diferente al resto de países: Francia, Alemania, Inglaterra... Allí los sueldos son más altos por lo general. Y hay una gran mentira que nos han metido en la cabeza para que nos callemos: la farsa del nivel de vida. Claro como el nivel de vida es más alto, los sueldos son más altos. Falso. Qué nivel de vida ni que pollas. Vete a un supermercado del centro de europa y haz la misma compra que haces aquí en España: prescindiendo de aceites y vinos, que por esos parajes tampoco son muy consumidos, la diferencia en el carro de la compra, si sabes comprar, apenas se nota.
El único sitio que creo que lo tienen peor que nosotros es Italia, donde por lo general, la vida va más cara que aquí y los sueldos aún son más bajos para los curritos. Eso sí, políticos y empresarios allí son reyes.
Nos hace falta una "guerra de la juventud" ya, y no hablo de rebeliones violentas, sino de respuesta civil ante el abuso del Estado.





VIII
Hola, yo tambien estudie en la universidad y estuve de erasmus en Austria, despues de ver las posibilidades que tenia aqui en austria, y..comparandolas con las posibilidades en Malaga, que es de donde vengo, decidi quedarme a trabajar aqui.


En mi primer ano de trabajo ya me pagan desde el principio como un Ingeniero Electronico, digamos unos 2000 minimo netos al mes, con 26 que tengo.


El nivel de vida es casi igual que el de espana, con excepcion del aceite de oliva,el pescado, claro esta y todo lo relacionado con la cosmetica, peluqueria, esteticiens...por lo demas todo esta mas o menos igual. El diesel y la gasolina tambien un poco mas caros, hoy 1.32 diesel, 1.24 gasolina super.


Estoy contenta con mi sueldo y con mi trabajo pero, por qué para poder cobrar un sueldo digno tengo que irme de mi pais?? somos un pais menos avanzado que el resto de europa?? algo falla en este gobierno y en espana en general.



IX
Creo que se puede contar con los dedos de una mano quienes cobran 1000 €. La mayor parte de empleos ofrecen un sueldo ridículo, y tienes que ser pluriempleado y matarte a trabajar para reunir algo decente
Con los precios por las nubes y los salarios por los suelos pinta muy mal la cosa

dimarts, de maig 20, 2008

Convocatòria de la V Marxa per la Desmilitarizatció de aitana


Un any més, procedents de diferents punts de la nostra geografia, tornarem a donar-nos cita en la Serra d’Aitana persones que acudirem a esta bella muntanya de forma individual o al costat d’altres persones dels nostres col•lectius. Som gent diversa però amb un denominador comú. A tots i totes ens agrada la nostra terra i els nostres muntanyes; pensem que la nostra naturalesa és un valor que hem de protegir i conservar. També som persones que creiem en el valor de la Pau, i aspirem a un món sense guerres, sense exèrcits i sense injustícies. És per això pel que ens dol vore la serra més alta i potser una de les més belles de la nostra província agredida mediambientalment i hollada per la bota militar. És per això que ens resulta detestable que l’Aitana siga un espai al servici del militarisme, que en ella l’exèrcit tinga instal•lacions operatives que estan col•laborant amb la guerra.

Per això ens donarem cita el DIUMENGE QUE VE, 25 DE MAIG en el Port de Tudons (carretera Sella - Alcoleja) per a realitzar la V Marxa per la Desmilitarizatció de la Serra d’Aitana.

Com sempre hi ha tres punts per a quedar:

Alacant. A les 8’30 h. a la plaça de bous
Elx. A les 8’15 h. a l’estació d’autobusos
Alcoi. A les 9’00 h. a la Plaça d’Al-Azraq.

El punt de trobada per als que veniu des d’altres llocs és el Port de Tudons (carretera Sella-Alcoleja) a les 10’00 h. A esta hora esmorzarem en el mateix port i realitzarem el tradicional acte reivindicatiu davant de l’entrada de les instal•lacions militars prohibides a la ciutadania.

L’horari d’activitats serà el següent:

10’00 h. Esmorzar en la pinada del Port de Tudons
10’30 h. Acte polític reivindicatiu (lectura del manifest) davant de la porta de la reixa que tanca les instal•lacions militars
10’45 h. Marxa a peu per pista forestal fins a la Font de l’Arbre
11’45 h. Taller sobre el militarisme, i altres activitats
14’30 h. Dinar

També està previst que les persones que ho desitgen puguen pujar a la cima d’Aitana (bé, exactament a la cima no, que està dins del recinte militar i ens prohibixen accedir a ella). El grup que es forme per a pujar a la part alta eixirà en quant finalitze l’acte polític. La pujada serà amenitzada per una persona que ens anirà ajudant a descobrir les riqueses naturals de la muntanya, a manera d’itinerari guiat.

Coses que cal portar:

Barret o gorro, i crema solar qui tinga la pell delicada
Aigua
Calçat còmode per a caminar pel camp
Aliments per a l’esmorzar i el dinar

Serà molt ben rebut qualsevol instrument musical, així com el fet que algú ens propose jocs o dinàmiques de grups.

Vos esperem!!

Recolzen la Marxa: Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció, Grup Antimilitarista Tortuga, Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (Alacant), Maulets (Alcoi), Ecologistes de la Marina Baixa, Col.lectiu per la Cultura de Pau i Noviolencia del Comtat i L’Alcoià i més gent a títol particolar que ama la seua terra i cree en un món sense guerres i sense exèrcits.

dijous, de maig 15, 2008

Bulevard, Uixola...


Que el Partit Popular és políticament allò que a Alcoi diem fum de canyot és ja tot un axioma en el món polític nostre. I on més ho podem comprovar és en el tema de l' urbanisme. La política urbanística del PP alcoià gira al voltant de dos eixos: submissió total a les empreses urbanístiques i presentacions fantasmagòriques de grans projectes que no comencen ni acaben - si acaben- quan deuen.
En el primer dels casos, l' Ajuntament popular no té cap inconvenient en donar carta lliure a les empreses urbanístiques. Que facen el que vulguen. Ells miren cap a un altre costat. Tenim els exemples de La Ratjola, L' Estambrera, La Rosaleda, el golf i l' hotel de la Font Roja. Fan el que volen, i no dubten en passar per damunt de qualsevol criteri artístic, cultural i, o ecològic. Molt fort, tio, però el poble d' Alcoi els dona la majoria. La veritat siga dita que jo encara faria més desgavells. Al final tornaré a guanyar les eleccions.
El segon punt és el de les presentacions fastuoses de grans projectes amb Sedano en primera fila (que seria d' aquest home sense si no s' haguera inventat la fotografia). Projectes que després o no es duen a terme o tarden una eternitat en acabar-se. Sempre ha estat norma en l' urbanisme alcoià no acabar mai una obra en el termini fixat. Mai, i siga quin siga el color del govern municipal. Però, collons, el PP local ja està duent-la a la seua màxima expressió.
Quan es realitzaran les obres de consolidació del castell de Barxell? Per quina raó el seu propietari fa el que li dona la gana?
Per què les obres de l' aparcament de l' Uixola es van parar? Quan s' acabaran?
Què passa amb el bulevard, projecte estel·lar del PP local? S' acabaran les obren algun dia o abans aplegarà el dia del Judici Final?.
I que em diuen del Museu dels Bombers i de les obres de l' edifici de Correus al Terrer?
I l' institut de Batoi? Fa tres anys deurien d' haver començat les obres. Per Nadal es va anunciar "urbi et orbi" que al primer trimestre del 2008 començarien. Res de res. Ja saben les altres obres dels altres col·legis d' Alcoi. Ni començaran ni acabaran quan diuen per moltes fotos que es facen anunciant l'"imminent" començ de les obres. Ja ho saben els de l' Escola d' Arts, Miguel Hernández i Andreu Sempere. La licitació de les obres no vol dir que vagen a començar. L' exemple el tenim, de nou, en l' institut de Batoi.
I el tren Alcoi-Xàtiva? Ací, cal dir, les culpes del seu estat corresponen per igual al PSOE i al PP. Junt a l' urbanització de la Plaça d' Al Azraq i les obres de restauració del castell de Barxell, és la vergonya política més gran que té Alcoi. I ara diuen no se que de fer una estació comuna per al tren i el bus. Parole, parole, parole, com diuen els italians i la cançó. I ja són molts anys de paroles. Com tothom sap, l'estació d' autobusos d' Alcoi és il·legal. I, a més, l' Ajuntament d' Alcoi no té un clau. I està clar: "fastos, festejos y comidas" se' n duen molts diners del pressupost municipal, a més del sou del senyor alcalde i demés regidors, que se'l van pujar un 10% no més celebrades les eleccions municipals. Vergonyós també per a un poble tindre l'estació de tren que tenim.
I deixem per al final allò que afecta a la Font Roja. Serà el primer parc protegit on es construisca un hotel i sols estic esperant el nom de l' empresa que va a edificar-hi un hotel. És per fer-li un boicot . Això sí, si açò va al jutjat, com sempre l' Ajuntament perdrà el plet.
L' oposició? Bé, gràcies.
I les entrades de Moros i Cristians d' enguany? Bé gràcies. Com sempre: talls, música de cassette, festers i no festers passant per mig l' entrada, fotògrafs i videos també pel mig, músics sense uniformitat, cabos d'esquadra -sobretot moros- sense molta idea, Cops en la carrossa sense capa i casco i escrivint història gent que no és historiadora. Normalitat absoluta.
I, com ja és tradició en un servidor, voldria acabar amb un Delenda est Carthago . Espere en candeleta el nom del fester que va anar al Barranc del Sint a provar el seu trabuc i també espere alguna declaració explicant la raó per la qual la policia municipal no va acudir al dit lloc quan va ser requerida. Entre que les ambulàncies apleguen tard i la policia tria quins requeriments fer cas, mare meua quin poble, perdó ciutat.

dilluns, de maig 12, 2008

sobre la llibertat d'expressió


Dijous passat Ràdio Associació feia el lliurament dels seus Premis anuals. En el transcurs de la cerimònia el periodista Queco Novell va fer un discurs discutint on són els límits de la llibertat d'expressió, no només en el camp de la sàtira política però lògicament incidint de manera especial en el terreny que l'ha fet especialment popular. Novell, un periodista amb dècades d'experiència professional a l'esquena, considera en aquest discurs que publiquem de forma completa que no tot s'hi val però que alhora sense llibertat d'expressió simplement no hi ha llibertat.


"Lamento no ser massa original, però em veig obligat a començar aquesta xerrada sobre la llibertat d’expressió i els seus límits, si és que en té, amb una cita del gran Perich. El mestre deia: “gràcies a la llibertat d’expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que et passi res. I al governant tampoc”. Deixo a la vostra consideració el considerar si el Perich tenia o no raó.

Imagino que estarem d’acord si dic que la llibertat d’expressió és un dels bens més preuats que pot tenir qualsevol país. El be màxim. Sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat. Puc afirmar amb el cap ben alt que actualment formo part de l’equip de dos programes que gaudeixen d’un dels nivells de llibertat d’expressió més alts que mai he conegut com a professional. Tant a RAC1 amb Minoria Absoluta, com a TV3 amb Polònia la llibertat d’expressió és total i convé dir-ho perquè tots dos programes tenen unes característiques que permetrien posar en pràctica aquest concepte tant antic i alhora tant modern com és el de “la censura”. I ho dic també perquè em sento amb el deure moral de dir-ho amb veu alta. Penso, d’altra banda, que vivim en un país amb un alt grau de llibertat d’expressió. El problema, com deia aquell, no és que no et deixin dir el que penses sinó que et sentin.

Llibertat d’expressió significa poder dir-ho tot?. Aquí ja topem amb el primer problema. No segons el meu parer perquè “tot” és un concepte que, segons com s’entengui, pot esdevenir una trampa que serveixi per fer un mal ús de la llibertat d’expressió. Una escletxa per on colar-hi desqualificacions personals, factors de la vida privada de les persones, burles sobre les deficiències físiques o psíquiques de la gent. Sobre aquest últim aspecte algú em pot dir: “doncs llavors perquè imiteu al Xavier Trias remarcant de forma exagerada la seva forma de parlar?”, i jo li contestaria, primer, perquè el Xavier Trias parla així. Segon perquè ell és el primer a riure-se’n. I finalment, perquè potser no és tant important com l’imito sinó què li faig dir. Recordo que una vegada ens va explicar que l’endemà de ser nomenat conseller de Sanitat del govern català un assessor li va preguntar quin dia de la setmana li anava bé per dedicar una hora al logopeda. Sorprès, el conseller va respondre “a mi no m’han fet conseller per parlar correctament sinó per dirigir la sanitat catalana”. Com demostren els fets. mai va arribar a anar al logopeda.

Així doncs ens trobem que, sempre segons la meva forma de pensar i actuar, un dels límits de la llibertat d’expressió és aquest, podríem dir-ne un límit ètic. Personalment també deixaria de dir alguna cosa si afectés qualsevol operació relacionada amb la seguretat de les persones. Molts col-legues periodistes s’han trobat davant d’una circumstància com aquesta: per exemple, estar al corrent d’una imminent operació policíaca i guardar silenci per no malbaratar-la. Ara bé: també cal dir que normalment aquest silenci s’acostuma a cobrar en forma d’alguna exclusiva posterior i gairebé sempre relacionada amb la investigació que segueix a la operació policial.

I en el meu terreny, el de la sàtira política?. En la feina que faig actualment, tots sabem quins en son els límits. Normalment sempre que ens ho pregunten responem que aquest límit el marca el sentit comú. Per dir-ho d’una altra forma: tots sabem quin tipus de gag hauríem de fer si volguéssim que ens tanquessin el programa cinc minuts després de la seva emissió. Us en podria dir mitja dotzena de memòria. Però estic convençut que es tractaria d’un gag fet amb l’únic interès de comprovar si la corda es trenca de tant tibar-la, un gag basat més en les formes que no pas en el contingut.

Estic parlant d’autocensura?. No, de cap de les maneres. No per deixar de fer un gag d’aquestes característiques deixem de dir res. Es pot dir el mateix de forma més subtil. I us asseguro que és molt més difícil perquè la brotxa és molt més fàcil de fer anar que el pinzell prim, el del matís. I a part d’això, em pregunto si cal, si és aquesta la nostra feina. La nostra feina és passar l’actualitat pel filtre de la sàtira, una cosa semblant a posar-la davant d’un d’aquells miralls del Tibidabo que ens deformen mentre no deixem de ser nosaltres mateixos. La nostra feina no és veure si trenquem la corda, no és veure si muntem un sidral, veure si algú ens porta al jutjat i ens fem famosos. A mi que el Jiménez Losantos ens amenaci amb enviar-nos la guàrdia Civil o amb portar-nos al jutjat, com ha fet recentment, no m’excita particularment, no penso que la meva carrera professional hagi arribat al seu punt més alt perquè aquest individu prengui aquesta mesura (que al final no l’ha pres com a bon bocamoll que és). A mi el que m’excita i m’interessa és seguir fent gags on, si cal, hi aparegui aquest locutor amb l’objectiu de venir a explicar alguna cosa i, de passada, que faci riure.

En més d’una ocasió he comentat que fent aquesta feina que faig ara em trobo gaudint d’un grau de llibertat d’expressió més gran del que jo havia experimentat fent de periodista seriós, entre cometes (tot i que sovint em pregunto quan era més seriós, si ara o abans). Evidentment parlo única i exclusivament de la meva pròpia experiència personal. Cadascú se sap lo seu. I això em porta a fer una reflexió: per què l’humor i la sàtira passa per aquest bon moment de llibertat? Per què el poder, i no em refereixo exclusivament al poder polític, no intervé en els continguts d’un programa d’humor i en canvi no dubta a fer arribar les seves queixes als responsables dels diaris, ràdios o televisions per segons quines informacions han publicat?. Deu ser per allò que s’ha dit sempre que els periodistes son polítics frustrats i els polítics periodistes que no han arribat a ser-ho.

Hi ha una llarga tradició d’intervenció del poder en els mitjans públics i privats i, en canvi i sortosament, no n’hi ha tanta en que el poder fiqui els nassos en el contingut d’un programa d’humor. És clar que quan ho ha fet, no ha estat per mirar de llimar o pulir continguts sinó, directament, per carregar-se’l. Que ningú intenti endevinar si estic parlant d’algun cas concret i proper: parlo de forma general. I deixeu-me obrir un petit parèntesi: així com abans deixava ben clar l’alt grau e llibertat d’expressió que disfrutem tant a Minoria Absoluta com a Polònia, vull també posar l’accent en l’altíssim grau de comprensió i sentit de l’humor de la immensa majoria dels polítics que parodiem. No és fàcil veure’s parodiat cada dijous a la televisió. Tanco parèntesi.

Tant parlar del bon moment de llibertat d’expressió que viuen els nostres mitjans i segurament algun de vosaltres deu estar pensant en la famosa portada del Jueves retirada dels quioscos per una caricatura del príncep Felip i la Letizia. I és cert que encara hi ha qui no voldria veure més bufons que aquells que fan un humor blanc i innocent. Però en general, l’humor d’aquest país gaudeix d’un nivell molt alt de llibertat. Perquè de portades com la que un jutge va censurar, els amics del Jueves n’han fet a cabassos (és cert que potser mai personatges d’aquella alçada havien sortit fornicant!) i de fet els responsables d’aquest revista han publicat posteriorment a aquests fets un especial dedicat exclusivament a la família reial espanyola i no ha estat pas censurat ni retirat del mercat.

Abans he esmentat el Losantos i ara en reprenc el fil perquè voldria parlar de la llibertat d’expressió mal entesa, sempre segons el meu parer. Algú pot pensar, i de fet hi ha molta gent que ho pensa, que sort en tenim de la llibertat d’expressió gràcies a la qual aquest locutor pot dir el que pensa cada matí des de l’emissora dels bisbes. Aquest argument només el defensen els qui aplaudeixen Losantos cada matí i per mi aquest és un mal plantejament de la llibertat d’expressió. D’aquesta sempre en serem defensors però sempre i quan sigui per dir la veritat. És molt fàcil emparar-se en la llibertat d’expressió per deformar la realitat amb interessos exclusivament polítics o empresarials. No sortiríem d’aquí fins demà si repasséssim la llista de mentides que es diuen des de l’emissora episcopal i no només per part del Losantos que és qui s’emporta la fama, a banda que penso que tampoc cal ara castigar-vos amb recordar-les de nou. Però ho dic perquè això de la llibertat d’expressió té uns límits molt prims i cadascú se l’agafa com més li convé. Poseu-vos a tremolar quan algú invoca constantment a la llibertat d’expressió: de tant invocar-la s’acaba malmetent. És cert que es veu amb estupor la impunitat judicial que gaudeixen els que dia sí dia també s’inventen persecucions lingüístiques i d’altres animalades però la solució tampoc passa per prohibir. Ja se’ns prohibeixen prou coses. El que vull dir és que si no ens agrada el que diu un diari es tracta de no comprar-lo més. Si no ens agrada el que diu una emissora de ràdio, es tracta de no escoltar-la. I si no ens agrada un determinat programa de televisió, doncs no el mirem. Ningú ens obliga a llegir, escoltar o veure. El millor càstig, tenint en conte que premsa, ràdio i televisió son, sobretot, negocis d’uns particulars, és la indiferència. Tots hem comès l’error de reproduir les animalades que es diuen des de l’emissora dels bisbes sense adonar-nos que l’únic que fèiem era augmentar l’audiència d’aquesta emissora. Amb tot, també és cert que hi ha d’haver alguna manera de no deixar impunes les menties que es diuen en nom de la llibertat d’expressió.

Un altre exemple dels qui s’omplen la boca amb la llibertat d’expressió és l’enrenou desfermat arran de la recent desaparició del programa de televisió del Tomate. Ara fa uns mesos fou tret de la programació i els responsables de la cadena on s’emetia van justificar-ho pel descens de l’audiència. Com sabeu la majoria, el Tomate es dedicava a repassar aspectes de la vida del que en diuen “famosos” de forma equivocada perquè abans el “famós” ho era per la seva feina i ara la majoria dels que surten en aquests programes ho son per tot menys per la seva feina. Doncs bé: quan van tancar el Tomate es va parlar d’atemptat a la llibertat d’expressió i flac favor es fa a aquest bé tant sagrat si se’l fa servir d’aquesta manera.

Darrerament ha entrat un nou factor a tenir en compte en tot aquest debat com és el religiós. Tots sabem les conseqüències que comporta publicar una caricatura de Mahoma: amenaces als seus autors i als mitjans que ho publiquen, aldarulls, etc.. Sovint ens han retret que fem tanta conya del Papa i en canvi passem de puntetes sobre el fanatisme islàmic. Comprenc que algú se senti ferit per la imitació del Papa però ara desvetllaré un secret que fem servir a l’hora de valorar si estem apretant massa o no. Davant d’un guió que pot aixafar diversos ulls de poll del tema religiós, el passem a un guionista catòlic-practicant que tenim perquè li dongui un cop d’ull. Qui millor que un especialista en la matèria per dir-nos si ens passem molt o no tant. Tornant, però, a les caricatures de Mahoma deixeu-me dir una cosa que, particularment, em toca molt la pera: (pregunta) la meva defensa a ultrança de llibertat d’expressió m’obliga a tolerar que els manifestants en contra d’aquestes caricatures exhibeixin pancartes amenaçadores contra els seus autors?. Imagino que ens trobem davant d’una contradicció que només podem suportar si els fonaments son forts.

Una altra contradicció. La llibertat d’expressió passa per tolerar, per exemple, que una organització nazi posi en dubte el genocidi dels jueus?. Cal un reforç jurídic davant d’informacions clarament racistes? Internet, sinònim de molts aspectes beneficiosos però també molts d’altres de perniciosos, no posa les coses precisament fàcils en aquest aspectes. A Internet hi podem trobar de tot, potser fins i tot massa. La vella i romàntica teoria que ens ensenyaven a la facultat de periodisme segons la qual cal comprovar i contrastar les fonts d’una informació abans de publicar-la se n’ha anat a pastar fang amb l’arribada d’Internet. Per fí ha triomfat el canalla que va dir allò de “que el contrast d’una informació no t’aixafi una exclusiva”. Ara sembla que ja val tot. I no sé dir si tot s’hi val... O no ho sé dir o potser em fa por pensar que NO tot s’hi val. Quina credibilitat hem de donar a unes informacions que, sovint, no venen ni signades? O a confidencials que es limiten a penjar informacions que publiquen alguns diaris donant-li un toc més groguenc perquè cridi més l’atenció?.

Amb un telèfon mòbil qualsevol pot penjar a internet la foto de qualsevol altre en pilotes en una platja el mes d’agost. Això és llibertat d’expressió o can pixa directament?. Ho pregunto perquè potser soc jo qui ho tinc malentès. Prestigiosos mitjans han fet campanyes a les seves webs en que conviden al personal a ser “periodista” davant de qualsevol fet del que en siguin testimonis privilegiats. Fantàstic! Ja no cal que ningú t’ensenyi l‘ofici de periodista.

Com veieu, son molts els dubtes que m’envolten sobre els límits de la llibertat d’expressió. I no conec massa gent que els tingui clars. Potser l’únic que tinc clar és, com deia al començament, que sense llibertat d’expressió NO hi ha llibertat i que, per tant, l’haurem de cuidar amb la cura en que es tracta un nadó. Cuidar que ningú ens la robi. Cuidar que ningú no en faci un mal ús. I mentrestant a veure si algú un dia algú en troba els límits d’una punyetera vegada per poder dir el que acabo de dir amb només una frase.

Moltes gràcies."

dijous, de maig 08, 2008

Iñaki Errazkin entrevista a Andrés Vázquez de Sola


P.- Maestro: Tú fuiste uno de los pocos españoles que vivieron in situ el llamado Mayo Francés, ¿qué hacías allí?


R.- Vivia mi exilio dorado del que no debí salir nunca.



P.- ¿Es verdad que bajo los adoquines está la playa?

R.- Esa segunda Revolución Francesa está tan llena de contradicciones que sólo se puede hablar de ella en coña. La parte positiva era ver a los franceses, siempre tan distantes, tan estirados, aproximarse sin complejos a los corrillos repartidos por todo el Barrio Latino, en donde podiamos tropezarnos y entablar conversación con Jean Paul Sartre, con Simone de Beauvoir, con Jean Louis Barrault, con la otra gran Simone, la Signoret, o con su marido, Yves Montand. Todo el mundo se llamaba camarada y se tuteaba. Los obreros no reivindicaban aumento de salarios, sino, como estaba escrito en la enorme explanada de Renault en caracteres que sólo podían leerse desde el aire, DIGNIDAD. Los enseñantes en huelga, tampoco: Su exigencia era relativa a una reforma pedagógica que les permitiera enseñar y educar mejor a sus alumnos... Ésta es la parte subjetivamente positiva de esta revolución que comenzó porque los estudiantes internos en la Universidad de Nanterre pretendían seguir en la cama con sus novias, sus parejas o sus ligues después de las diez de la noche, saltándose el límite establecido por las normas vigentes hasta entonces.



P.- ¿Qué pasó con el espiritu del 68? ¿Se fue a tomar copas con el de Ermua?

R.- Los estudiantes, huelguistas o juerguistas, no eran en el fondo sino unos minifachas vestidos de anarquistas de derechas, la prueba: dónde han acabado todos. Pero, esto dicho, si los partidos políticos y los sindicatos hubiesen estado a la altura, viendo la respuesta popular, habrían podido hacer una verdadera revolución, incruenta, aunque el NODO diera imágenes dantescas de las manifestaciones y la supuesta represión. De Gaulle, perro viejo, sabía que era mejor no dramatizar, sino esperar a que se aproximaran las vacaciones y los huelguistas exigieran la apertura de las gasolineras: Lo consiguió. Como los sindicatos triunfaron pírricamente consiguiendo aumentos salariales ridículos que, por otra parte, nadie había pedido...



P.- Cuéntanos cierta anécdota sobre Jean Paul Sartre...

R.- Sartre, como cualquier persona generosa, tomó partido hasta mancharse, como diria gabriel Celaya. La Policia no se atrevía con él, aunque se metiera él mismo en el furgón, pero la derecha cerril se la tenía jurada. Creo que en tu pregunta me pides que te hable de mi relación –indirecta- con Sartre: Pues bien, yo iba a comer a diario al Dôme, justo antes de que Sartre pasara frente al restaurante, para dirigirse a La Coupole. Entonces yo, devoto lector del pequeño y malformado –en el sentido físico- filósofo, salía discretamente y lo escoltaba a cierta distancia, hasta verlo entrar sano y salvo en su restaurante preferido, donde lo esperaban sus amigos. Posteriormente, Simone de Beauvoir tuvo conocimiento de mi condición de guardaespaldas espontáneo de su compañero.



P.- Han pasado cuarenta años, ¿cómo ves el mundo en mayo de 2008?

R.- Sea cual sea el juicio que hoy, cuarenta años después, podamos hacer de aquel mayo de 68, para quienes lo vivimos en aquel entonces era muy distinto, era apasionante. Aunque fuera una gamberrada, una boutade estudiantil de corte anarco-fascistoide y terminara en agua de borrajas, pienso que si hoy día se repitiera y lanzáramos los adoquines adecuadamente, tal vez llegaríamos a la playa...