Eramos pocos y pario rita barbera

Per si no ho heu vist, anit l’alcaldessa de València encetava les festes pronunciant esta mena de pregària èlfica o ibèrica. Perquè el cas és que cap expert sap encara en quina llengua va parlar Rita Barberà.

El que més celebre del que va passar ahir és que, fins i tot, els valencians castellanoparlants s’indignaren amb el nivell de valencià de l’alcaldessa. La gent la va xiular i això és un fet inèdit. I no es va xiular per una qüestió política, la gent la va xiular pel poc respecte que demostrà davant del patrimoni cultural més important que tenim els valencians: la llengua. I eixos xiulits són la prova que eixa estratègia de tants anys de voler fer un conflicte lingüístic per a dividir els valencians ja no funciona. S’ha acabat.

Dins de l’humor que ens caracteritza com a poble, «caloret» va ser TT a tot l’Estat durant tota la nit a Twitter. Fer un TT a eixa escala és molt difícil. I més si l’origen dels tuits està tan restringit geogràficament. Però això va ser possible perquè anit des d’ací piulàvem TOTS JUNTS –amb força, amb humor i amb indignació–, TOTS ELS VALENCIANS. Tant els qui som valencianoparlants com els qui sou castellanoparlants. Anit, units, junts, piulant per defensar una de les principals senyes d’identitat que tenim. Això, els valencianoparlants sols no ho hauríem aconseguit. Calen molts tuits per a ser TT. I per això estic content.

Celebre el fracàs definitiu de l’estratègia per a dividir amb el tema de la llengua. La majoria de valencians castellanoparlants –a diferència de fa 20 o 30 anys–, ja no veuen el valencià com una cosa folklòrica de Cañas y barro. Ara valoren el valencià, encara que no el parlen habitualment, com una cosa que mereix que es tracte amb respecte, que s’estudie a escola i que tinga mitjans de comunicació.

Durant anys vaig presentar el programa Trau la llengua. No sabeu la de valencians castellanoparlants que se m’acostaven a felicitar-me pel programa i dir-me: «Caram, si jo l’entenc, si m’agrada molt, però és que la meua família el va deixar de parlar… i jo ja no sé, em fa vergonya… Però m’agradaria. Als meus fills els porte a línia en valencià». Això és meravellós. Això és un fenomen nou. I d’això no es parla. Els valencianoparlants caldria que férem una reflexió del victimisme llastimós en el qual uns quants s’han instal·lat. Com si no estar recordant constantment que el valencià és una llengua no normalitzada suposara estar en contra de la normalització. Però jo em pregunte, tot i reconéixer-ne la bona intenció: això realment ens beneficia? Beneficia a la normalització estar sempre dient que no estem normalitzats? Si hi ha un «conflicte lingüístic», realment a qui beneficia estar recordant-lo tothora? A nosaltres o als «malos»? Als qui volem desactivar-lo o als qui els interessa que estiga sempre encés? Els conflictes no s’arreglen posant-hi més passió (ni molt menys discutint d’ortografia amb secessionistes per Twitter). Precisament, s’arreglen posant-hi més cervell… i molta sang freda.

Sincerament, crec que ens sobren sociolingüistes i ens calen publicistes. Ens sobra una actitud permanent d’anàlisi de la situació i que passem al màrqueting. A vendre els èxits, les coses atractives del valencià, la vigència que té. Si no fem altra cosa que destacar la part sensacionalista d’un estudi que diu que el 2050 desapareixerà el valencià –que total falten 35 anys!!!–, no sé amb quina cara podrem anar a una conselleria a demanar que augmenten les línies en valencià o plantejar la necessitat del requisit lingüístic per als funcionaris. Si total, d’ací a 35 anys…, per a què tanta caguera, no? Necessitem més línies en valencià i que tots els funcionaris el dominen, perquè la llengua està més viva que mai. Perquè hi ha demanda!

Fa uns mesos va eixir la notícia que la població que sabia escriure en valencià havia passat de 262.000 a 1.500.000 persones en només 25 anys. La puta mare, quin caloret… Eixes són les notícies que cal compartir! Les que encoratgen la situació de normalitat. Però –previsiblement– no va tindre molt d’èxit. Es coneix que per a uns quants valencianoparlants, això desmunta la paradeta del victimisme. Es coneix, dic jo, que fa més per a la normalització repiular compulsivament coses com el que va passar fa un parell d’estius. Que un guarda de seguretat li va dir a una xica en un concert a Borriana: «Háblame en castellano que esto es España». Amics i amigues, no podem convertir cada mala piuada que ens trobem en la vida en una agressió contra la llengua. Males piuades així hi haurà sempre. Tan fluixets ens sentim que permetem que un simple guàrdia de seguretat desestabilitze tot un sistema lingüístic?

I ara vull tornar a Rita Barberà. Per què penseu que anit li van xiular tots els que hi havia allí? Molts castellanoparlants, que la crida es fa a València. Doncs ben senzill, per notícies com la primera, no per la del guarda de seguretat. En 25 anys hem avançat moltíssim. I no ho dic jo, que sóc un humorista, ho diuen també intel·lectuals com Joan Francesc Mira. A escala d’alfabetització estem més bé que al Segle d’Or. I quan hi ha una població alfabetitzada, no tolera que isca una alcaldessa, a banda que fa més de 20 anys que té el càrrec, parlant amb la llengua enredrada com si s’haguera arreat quatre cassalles. Buei, el caloret…

En qualsevol cas, a mi no em molesta que Rita Barberà no sàpia parlar valencià, de veres. Cap llei l’obliga. És més una qüestió d’ètica, però em té igual. El que m’emprenya és que sabent ella mateixa que no el parla, amb una actitud no sé si de prepotència o de menyspreu –o simplement de negligència– isca a parlar en públic… a improvisar. «Ja voré que dic: falles, foc, caloret…».

Però, què li costava eixir amb un paperet i simplement llegir-lo? Com fa el president Fabra. Les intervencions en valencià de Fabra sempre han sigut llegides o memoritzades. És cert que li costa parlar-lo, ell mateix reconeix que no el va poder estudiar. Alerta!, que diu que no el va PODER estudiar. I hi ha hagut molts valencianoparlants que l’han criticat i se n’han fotut del nivell de valencià que té. Però en eixe cas estic totalment en contra. Em pareix de paletos, d’això que no volem que ens facen a nosaltres. Eixir a parlar-lo amb ganes de parlar-lo el millor possible per a mi demostra més respecte institucional que eixir a descarar-se al caloret de les Torres de Serrans.

Fabra parlant valencià és com eixe espectador que veia «Trau la llengua»: «M’agradaria saber parlar-lo, però no vaig tindre ocasió d’estudiar-lo». Com a valencianoparlants no ens hem de burlar d’eixos esforços, cal que els animem. Perquè si te’n fots al final provoques l’efecte contrari: «Bé, si se n’han de fotre… millor no el parle». És una opinió personal, però els valencianoparlants ens estem convertint en una mena de pejigueros cansinos. Si no parla valencià, perquè no el parla. I quan el parla… per com el parla. Collons, no estarem mai contents aixina! Si no l’ha parlat mai, fins que el parle bé, haurem de tindre la paciència suficient per a tolerar una etapa d’aprenentatge, dubtes i espardenyades. Pot ser, si la primera volta no s’hagueren burlat tant, l’home –Fabra o qui siga– hauria seguit amb les classes. I en comptes de dir «el caloret», hauria dit clarament «la caloreta». Perquè, Rita, perquè ho sàpies, en valencià, calor és una paraula femenina. Diem la caloreta…

I ara torne de nou a la primera notícia. Rita és de fa més de 25 anys. Sí, li estic dient antiga. No ha estudiat en valencià –no sé si per no poder o no voler–, però això no és la cosa més greu. El drama és que és d’eixes persones que es pensen que la principal senya d’identitat dels valencians, el valencià, consistix a dir quatre parauletes de sainet: «caloret», «de categoria» i «xe que bo». No, guapa, no. El valencià és més que una llengua per a la broma i la cassalla. Això, fa 25 anys, colava. Com tantes altres coses. Però hui en dia, i gràcies a l’educació i l’alfabetització –que és la que de veritat ens fa lliures–, el que provoca és la rialla de tota l’audiència. I vés a espai, xiqueta, que eixa CALORETA, no s’acabe encomanant a tot l’electorat. Als valencians ja no se’ls guanya només amb quatre paelles gegants. T’ho dic jo, que vull posar-ne una al WhatsApp.

NOTA:

Per als talibans de l’ortografia: l’assessor lingüístic este matí no ha pogut fer-se càrrec de revisar el text i per això pot ser que tinga alguna errada o falta. Tot i això, estigau tranquils, quedeu-vos amb el missatge. Que el procés de normalització, per sort, no depén de cap ele geminada.  Gràcies.