Centenari enric valor

dissabte, d’abril 30, 2011

El primer de maig del atur


La enquesta de població activa del darrer trimestre ha tornat a marcar un nou record en espanya i ha situat el nombre de aturats i aturades en quasi cinc milions.I aixó que aquesta enquesta ha estat "retocada" ja que la manera de confeccionar aquesta enquesta ha patit en la darrera decada diversos canvis de la mateixa forma que en la cifra de persones inscrites en les llistes del inem (serveis d'ocupació pulica) son exclosos aturats que estan fent cursos de formació.
Siga com siga la cifra de aturades de la EPA es molt alta.Com estem en eleccions tothom s'apunta a dir com es pot solucionar aquest problema tan greu.Rebaixes en les cotitzacions empresarials de tot tipus i nivell i sobretot la gamberrada del gobern zapatero de fer aflorar allo que es diu "empleo sumergido".El "empleo sumergido" mes o menys representa una quinta part del producte interior brut del pais i a determinades zones com la nostra es tan tradicional com les festes de moros i cristians.
Qui no coneix un talleret un fan llençols, mantes o qualsevol peça de roba de manera il·legal?
Qui no sap de un manya, un mecanic o un pintor que treballen sense estar donats de alta com autonoms i sense cap garantia sobre la feina que fan?
Els inspectors de treball i hisenda viuen en el seu mon super-estupendo en el que no volen mullar-se massa i en moltes ocasions es mes que segur que guanyen algun duret fent els ulls grossos.
I de baixar els impostos que graven el mon del treball no augmenta la necesitat de treballadors per part de la patronal.
Qui mes, qui menys veu en el horitzó un mercat laboral semblant al de la xina amb una total desregulatzio de les normes laborals amb allo que anomenen els liberals "acords entre treballadors i patronal" en el ambit de la empresa sense interferencies desde fora.
Acords ens els que no existeix igualtat entre les parts per poder negociar.
Encara que cal reconeixer que es dificil pensar sobre si ha existit en algun moment igualtat per poder negociar entre dues part (capital-treball) amb una part que esta protegida per el estat i un altra que esta debilitada.
Amb aquest panorama els sindicats (desde el mes anarquista fins el mes groc) convoquen per a dema la tradicional manifa del dia de la classe obrera.
Que fotut ho tenim amb aquestos sindicats i amb aquestos treballadors/treballadores tan docil i sumisos!

3 comentaris:

Judith ha dit...

Jo he treballat molt de temps sense contracte, no perqué vullguera evadir impostos, com diuen alguns, sinó perqué o anava, currava i tornava a casa o agafaven a un altra persona. No tenia dret de vacances, quan vaig caure d'una escala treballant i no vaig poder anar els seguents dies a cumplir, no vaig cobrar res ni vaig poder fer-me cap baixa...
En quaranta anys que portava l'empresa no havia anat mai cap inspector de treball, no es donen conte que un negoci de les característiques en les que jo estava no pot funcionar sense personal? I hui per hui segueisen de la mateixa manera, sense fer contractes a la gent que hi treballa.
Tot molt injust, però, que podia fer, no treballar i no menjar?

dimoni de xiquet ha dit...

No soc jo ningu per a dir-te el que tenies que fer.Entenc les circumpstancies que contes.
I sempre he pensat que dins de la clase obrera no hi ha eixides individuals als problemes col·lectius.
La força dels treballadors i de les treballadores units es molt mes gran.
Els inspectors de treball son un misteri.Segurament en aquest col·lectiu hi ha gent honrada pero estan desbordats de faena i cremats amb tanta injusticia.
Pero no justifica la desgana amb la que solen actuar.Jo els he vist treballar i.....preferesc no comentar res mes.
Torne al principi amb allo que deia miquel marti i pol amb aquell "tot esta per fer i tot es possible" que com es primer de maig no es mala idea.
Gracies per la visita i el comentari

#M# ha dit...

Sí és que les coses estan molt fotudes. La major part dels casos no tenim un altre remei que acceptar feines al límit de la legalitat per anar tirant. El pitjor de tot és que ni en circumstàncies tan fotudes com les que patim ara la veu dels treballadors es fa sentir com una veritable unió. Ja sé que no són unes reflexions molt optimistes per acabar el dia del treball, però l'horitzó no dóna per més.